El proper 4 de maig a la tarda tindrà lloc al Teatre Monumental de Mataró un esdeveniment musical de primer ordre, organitzat per l'associació Mataró Camina, que té l'objectiu de recaptar fons per a l'Escola l'Arboç, una entitat que atén nens amb pluridiscapacitats de la Fundació Maresme, i per al Projecte Alpha, dedicat a la distròfia muscular de cintures. El protagonista del concert solidari serà el flautista mataroní Domingo Patricio que, acompanyat d'un bon grup de músics sobre l'escenari, presentarà el seu treball "Andrómeda". Patricio és un dels millors músics que ha donat la nostra ciutat i, tot i que fa anys que viu a Alemanya, visita periòdicament Mataró per estar amb la seva família i treballar a l'estudi que la nissaga d'artistes dels Patricio té a Cirera, el seu barri de tota la vida.
En Domingo ens rep en aquest estudi i fa una pausa en els seus intensos assaigs per parlar una bona estona sobre el motiu de la seva visita a la nostra ciutat i repassar la seva destacadíssima carrera artística en el món del flamenc.
Com resumiries la teva trajectòria, Domingo?
Bé, vaig néixer al barri de Cirera de Mataró fa cinquanta-vuit anys, fill d'immigrants de Màlaga que van venir aquí a treballar, com tantíssima gent. A la família som vuit germans, tots nascuts aquí, tres dels quals són músics professionals: en Pepe, que tot i que ja està jubilat ha tocat sempre la guitarra flamenca i el baix, en David, guitarrista i professor amb una acadèmia de música a la ciutat, i jo. De fet, vaig entrar al món del flamenc gràcies a en Pepe, tot i que de ben petit ja estudiava música clàssica. Recordo que em va marcar molt el primer mestre de música que vaig tenir a la meva escola, el GEM, que era en Genís Mayola i em va saber motivar moltíssim. També em ve a la ment un moment en unes colònies d'estiu que organitzava Catalana de Gas, l'empresa on treballava el meu pare, en què vaig escoltar una flauta en un disc de Felipe Campuzano i aquell so em va tornar boig. Jo estava estudiant flauta al conservatori del Liceu, primer a Mataró i després a Barcelona, però allò va ser determinant per endinsar-me en el món del flamenc, sempre amb el meu instrument, la flauta travessera. A casa el meu germà Pepe posava discos de Paco de Lucía, de Fosforito, de Camarón..., i ell va ser el primer que em va posar una falseta per bulerías. A mi òbviament m'agradava molt la música clàssica, però vaig descobrir que també el ritme i la potència rítmica i harmònica del flamenc, que a més funciona amb un bemol 9, que això normalment no ho trobem a la música occidental.
A nivell artístic, amb catorze anys ja vaig donar un concert de solista amb temes de Vivaldi, i amb quinze o setze recordo que vaig anar acompanyant un ballet del barri de Cerdanyola al mític programa de Televisió Espanyola "Gente joven". Després, vam formar el grup Jaleo amb Diego Cortés, Pep Romaguera, Enric Canada, María Rosa Jiménez, Meritxell Cardellach, després també Joan Rectoret... El nostre mànager era en Braulio Paz, que tenia la botiga Triple Onda a Mataró... En aquells anys també vaig tocar amb Ana Reverte i amb Manuel Carvajal, i després vaig començar a fer-ho amb Juan Manuel Cañizares, que era de la meva mateixa edat i teníem molta connexió musical, compartíem gustos... Llavors, arriba un moment en què vaig decidir marxar a treballar a Madrid, amb uns vint-i-quatre o vint-i-cinc anys, i el primer que vaig fer va ser trucar en Cañizares, que estava vivint allà. La meva primera nit em va trucar Pepe de Lucía, que estava precisament amb ell, i em va convidar a assajar i provar de fer alguna cosa plegats. No m'ho vaig pensar i vaig agafar el meu Seat 131 i em vaig plantar a la serra de Madrid, on estava, i vam gravar el tema "La nana de mi niña". A en Pepe li va agradar molt la meva feina i em va proposar gravar alguna cosa més junts, que va ser "La vida es un espejo", juntament amb Paco de Lucía i Alejandro Sanz. A Madrid vaig tenir l'oportunitat de treballar durant tres anys amb Sara Baras, també vaig col·laborar amb Enrique Morente, amb Diego El Cigala, etc. Vaig poder tocar amb molta gent durant aquells anys, fins que, per circumstàncies de la vida, vaig marxar a Alemanya.
A aquest país vaig començar a tocar amb el gran guitarrista Rafael Cortés, fill d'emigrants espanyols, i vaig gravar un disc flamenc amb ell i altres músics com Carles Benavent o David Huertas. Després, vaig participar en un projecte d'en Cañizares que es va dir "Punto de encuentro", en què vam treballar amb Mark Ledford, que era el cantant del grup de Pat Metheny. A Hamburg, on visc, vaig gravar fa poc amb una gran figura del jazz com és el guitarrista Al Di Meola, i també he tingut la sort de tocar amb un altre dels grans com és el també guitarrista Larry Coryell.
Cap al 2007 vaig començar a tocar amb el guitarrista Juan Carmona, amb qui encara ho faig, a la mateixa vegada que em vaig incorporar al grup de Paco de Lucía, amb qui vaig estar al voltant de dos anys, en una cinquantena de concerts, a molts llocs del món. Amb en Carmona continuo treballant, i de fet m'acompanyarà a l'escenari del Teatre Monumental de Mataró el proper 4 de maig.[banner-AMP_5]
Com dius, has treballat amb grans figures de la música, la llista és interminable: Paco y Pepe de Lucía, Enrique Morente, Juan Manuel Cañizares, Sara Baras, Vicente Amigo, Diego El Cigala, Juan Carmona, Alejandro Sanz, Ana Reverte, Carles Benavent, Manolo García, Al Di Meola, Larry Coryell, Mark Ledford... Per a tu què ha significat treballar amb aquests monstres?[banner-AMP_6]
He tocat amb ells i amb alguns he jugat també als escacs (riu), com per exemple amb Enrique Morente, amb qui ho feia al mític bar Candela, a Madrid. Necessito com a mínim una hora d'escacs al dia, m'ho passo bomba i m'ajuda molt a enfocar-me i a mantenir l'atenció, coses molt necessàries i que estem perdent en el la societat actual, estem dispersos i això no és bo. Bé, està clar que quan admires molt algú i t'hi veus a l'escenari o a un estudi al seu costat, és molt màgic. Tinc molta gratitud per haver tingut aquesta oportunitat, ho he gaudit molt i he après tot el que he pogut. Em quedaria amb aquestes tres coses: gratitud, gaudi i aprenentatge.[banner-AMP_7]
Òbviament ha estat una sort fer música amb aquests grans artistes. Vull citar també alguns amb qui no he tingut la sort de treballar, però que m'han marcat molt. En primer lloc, Camarón, que per a mi era com Miles David, un altre monstre, perquè amb només una nota aconseguia posar-te els pèls de punta. En Miles tenia el seu propi so, era increïble. Això crec que és molt important: quan ets jove, estàs pendent de la tècnica, de millorar i fer-ho perfecte, però quan madures, això ja no ho busques tant, sinó que intentes tenir el teu propi so. També vull fer esment a Pat Metheny, un altre dels meus ídols, com Michael Brecker, un saxofonista espectacular. Aquests músics són dels més importants en la meva vida, junt amb Bach, que per a mi és bàsic. Puc estar escoltant música clàssica, Bach o Mozart, i després posar Camarón... Al final, opino que només hi ha música bona i música dolenta. Els llenguatges al final em donen igual, passa com amb els idiomes, que són una eina per comunicar-nos. Allò important és el que ets capaç de transmetre.[banner-AMP_8]
Com és la teva vida a Alemanya?
A Alemanya he après respecte del funcionament del país i la seva gent, però en altres aspectes estic encantat de ser d'aquí, del nostre menjar, la nostra alegria... Miro d'aprendre i agafar el millor de cada lloc, sempre. Ara estic a Hamburg, és on visc amb la meva dona, el meu centre d'operacions, tot i que dono voltes per tot el món. Tinc un fill d'una relació anterior que estudia bioquímica Düsseldolf... Com podeu veure la meva relació amb Alemanya és llarga.[banner-AMP_9]
Actualment m'absorbeix moltes hores al dia el piano, perquè estic intentant dominar seriosament aquest instrument. De fet, al darrer disc hi ha alguns temes meus tocant-lo. M'interessa molt l'harmonia i sempre he tocat el piano, però he de reconèixer que amb una mala tècnica. Ara estic aprenent a tocar-lo seriosament i això m'ajuda a composar millor.
Què suposa per a tu tornar a Mataró, la teva ciutat?[banner-AMP_10]
Jo he nascut aquí, hi tinc la meva família i sempre m'agrada molt tornar. Cada cop que puc vinc, sobretot perquè m'encanta estar amb la família i particularment amb la meva mare, que ja és gran. El dia 4, com sabeu, tenim el concert de Mataró Camina al Monumental i he d'assajar, perquè s'ha de preparar bé l'espectacle amb la resta de músics. Estic molt agraït a la feina de moltes persones en aquest treball, perquè tothom s'hi ha bolcat de valent i m'han ajudat molt. Per això no voldria oblidar cap nom per mostrar el meu agraïment més sincer, a tots ells: a Jesús Campos (percussionista), Juan Carmona (guitarrista), Daniel Sanleandro (bateria), Laura Marchal (cantaora), Sergio Di Finizio (baixista), Vicente Marín (pianista), Toni Abellán (guitarrista), Karen Lugo (bailaora), Lauren Serrano (tècnic de so), els meus germans Pepe i David, que també han tocat en algun tema del nou treball, el meu germà Manolo, que ha fet algunes lletres... També vull agrair la feina de la dissenyadora gràfica Lola Ansaldo, de la impremta de Paco López, al guitarrista brasiler Frederico Vannini... Com dic, tothom m'ha ajudat molt, els hi estic molt agraït i esperem que el concert del dia 4 de maig sigui tot un èxit.[banner-AMP_11]
Les notícies més importants de Mataró i Maresme, al teu WhatsApp
- Rep les notícies destacades al teu mòbil i no et perdis cap novetat!
- Entra en aquest enllaç, fes clic a seguir i activa la campaneta