Deixar per demà allò que sabem que hauríem de fer avui és una experiència universal. La procrastinació sovint s’atribueix a la mandra o a la manca de disciplina, però un nou estudi científic apunta en una altra direcció: el nostre cervell té un mecanisme específic que actua com un “fre de la motivació”.
Investigadors de l’Institut d’Estudis Avançats de Biologia Humana (ASHBi) de la Universitat de Kyoto han identificat el circuit neuronal responsable d’aquest comportament. La recerca, publicada aquest gener a Current Biology, demostra que procrastinar no és un defecte del caràcter, sinó una resposta biològica arrelada a l’evolució i estretament vinculada a la gestió de les emocions.
Abans de posar-nos en acció, el cervell avalua el cost d’una tasca: si preveu incomoditat, estrès o dificultat, la motivació pot caure en picat. Fins ara, molts estudis havien analitzat la motivació com una reacció a la recompensa o al càstig. El nou treball va més enllà i revela l’existència de dos sistemes neuronals diferenciats que connecten l’estriat ventral (EV) amb el pàl·lid ventral (PV), dues regions dels ganglis basals.
Segons el neurocientífic Ken-ichi Amemori, coautor de l’estudi, l’EV s’activa quan anticipem una experiència desagradable, independentment de la recompensa final. El PV, en canvi, és el “botó” que inicia i manté l’acció. En altres paraules: una part del cervell valora el cost emocional, i una altra decideix si val la pena començar.
Per observar aquest circuit, els científics van entrenar micos perquè accionessin palanques a canvi d’aigua. En una de les proves, una recompensa més gran anava associada a una bufada d’aire a la cara. Tot i obtenir més aigua, els animals sovint evitaven aquesta opció: la incomoditat frenava l’acció.
Quan els investigadors van bloquejar químicament la connexió entre l’EV i el PV, el comportament va canviar radicalment. Els micos van estar molt més disposats a actuar malgrat saber que rebrien la bufada. El “fre de motivació” s’havia relaxat.
El descobriment té implicacions importants. Demostra que pensar en la importància d’una tasca o en la recompensa no sempre és suficient per posar-nos en marxa, especialment davant situacions estressants. Tampoc és només una qüestió de força de voluntat.
Aplicacions terapèutiques
A més, obre la porta a futures aplicacions terapèutiques per a trastorns greus de la motivació, com l’abúlia, associada a malalties com la depressió major o l’esquizofrènia. Tot i això, els experts adverteixen que cal trobar un equilibri: un fre massa rígid pot conduir a la inacció, però un de massa flexible pot afavorir conductes de risc o esgotament.
En el futur, tècniques com l’estimulació cerebral o nous fàrmacs podrien ajudar a regular aquest sistema. Mentrestant, per combatre la procrastinació quotidiana, continuen sent clau les estratègies cognitives i conductuals. Entendre que el cervell juga un paper central és, potser, el primer pas per deixar de culpar-nos i començar a actuar.
Font: www.3cat.cat/3catinfo
Les notícies més importants de Mataró i Maresme, al teu WhatsApp
- Rep les notícies destacades al teu mòbil i no et perdis cap novetat!
- Entra en aquest enllaç, fes clic a seguir i activa la campaneta