El Maresme és una comarca on els malnoms locals han passat de generació en generació, sovint amb tocs d'humor i ironia. Aquests sobrenoms, sovint arrelats en esdeveniments històrics, llegendes o característiques peculiars, ofereixen una mirada única a la cultura popular de punta a punta d'aquesta franja estreta i allargada de la costa catalana. Tot i que alguns com “Capgrossos” de Mataró, “Quina hora és?” de Sant Pol o “Penjaases” de Vilassar de Mar són ben coneguts entre els maresesmncs, la història darrere d’aquests sobrenoms sovint amaga detalls curiosos i sorprenents que val la pena descobrir.
Els malnoms del Maresme són una part essencial de la seva identitat cultural i reflecteixen la riquesa i diversitat de la comarca. Tot i que algunes llegendes poden semblar inversemblants, el seu valor radica en la tradició oral i en com han ajudat a enfortir els llaços comunitaris al llarg dels anys-
Vilassar de Mar – "Penjaases"
Una de les llegendes més conegudes de Vilassar de Mar explica que al segle XIX va créixer herba al campanar de l'església del poble. Per tal que un ase la mengés, els vilassarencs el van pujar fins al campanar amb corrioles. Lamentablement, l'animal va morir escanyat, donant lloc al malnom "Penjaases" per als habitants del municipi. Aquesta història ha estat documentada per diversos folkloristes i és una de les llegendes més arrelades a la cultura local. De fet es recrea a cada Festa Major de Sant Joan, duent-se a terme la penjada de l'ase Innocenci (la figura del correfoc, no una de veritat!) al campanar, on s'hi queda fins al final de la festivitat.
La penjada de l'ase a la Festa Major de Vilassar
Premià de Mar – "Gafarrons"
Els habitants de Premià de Mar són coneguts com a "Gafarrons". Aquest malnom té diverses versions sobre el seu origen. Una de les més populars explica que els ocellaires barcelonins venien a caçar aquests petits ocells a Premià, i els venedors cridaven: "Gafarrons de Premià, gafarrons de Premià, són els millors gafarrons; compreu gafarrons, són de Premià!". Aquesta expressió es va convertir en un símbol d'identitat per als premianencs.
Una segona versió apunta que, en fundar-se el barri de mar, els pescadors cantaven una sola cançó tot el dia, com els gafarrons amb el seu cant, i els de “dalt” els comparaven així. La tercera està vinculada a les picabaralles amb Premià de Dalt, quan algú va anomenar el poble petit “una mena de gafarró”. La quarta data del segle XIX i fa referència a un malentès durant la construcció del campanar de Sant Cristòfol, quan un rector va confondre un gafarró amb un colom.
Mataró – "Capgrossos"
Com és ben sabut per tothom, els habitants de Mataró són coneguts popularment com a capgrossos, un sobrenom que té el seu origen en l’època medieval de la ciutat. Durant aquells segles, la muralla defensiva de Mataró estava adornada amb diverses figures tallades en pedra, entre les quals destacaven els caps de bou situats sobre les portes i torres. Aquests elements no només tenien una funció decorativa, sinó que també es creia que protegien la ciutat espantant els mals esperits. Amb el temps, la forma i el caràcter d’aquestes escultures van inspirar comparacions humorístiques amb els mateixos habitants, donant lloc al sobrenom que avui encara perdura.[banner-AMP_5]
Els Capgrossos en la Diada Castellera de Les Santes. Foto: R.Gallofré
Amb els anys, el terme capgrossos ha passat de ser una simple broma popular a convertir-se en un símbol d’identitat local que de malnom ja no en té res, donant nom a la colla castellera local o a aquest mateix diari digital.
Sant Pol de Mar – "Quina hora és?"
En aquest cas no és ben bé un malnom en sí, sinó una frase gairebé amb forma de cantarella que s'associa a un poble maresmenc, Sant Pil de Mar. Segons la tradició, en temps passats hi havia un rellotge de sol al poble que, per protegir-lo del temps, es va cobrir amb una teulada. Aquesta protecció va impedir que el rellotge complís la seva funció, convertint-se en un element inútil per mesurar l’hora. D’aquesta manera, la pregunta “Quina hora és?” va passar a ser una broma recurrent entre veïns i visitants, simbolitzant la singularitat i l’humor del poble.[banner-AMP_6]
Una altra versió situa l’origen de l’expressió en la Guerra de Successió Espanyola, quan les tropes de Felip V van entrar a Sant Pol de Mar el 1714 i van destruir el campanar amb el seu rellotge. Durant un temps, els veïns es van veure obligats a viure provisionalment a la platja, amb tendes improvisades, fet que feia impossible tenir un rellotge públic funcional.[banner-AMP_7]
El Masnou – "Geperuts"
El sobrenom dels geperuts del Masnou té un origen quotidià i sorprenentment innocent. Tot i que una gepa és una prominència òssia de la columna vertebral, el malnom no feia referència a una característica física real dels veïns, sinó a una curiosa coincidència amb els objectes de les llars del segle XIX. A moltes cases hi havia escales interiors amb poms ornamentals en forma de bola que servien de suport per a les baranes, i els homes, mariners o pescadors la majoria, hi penjaven les jaquetes i tabards humits després de la feina a la mar.[banner-AMP_8]
El port del Masnou: el caràcter mariner de la vila és l'origen del malnom 'Geperuts'
El pes i la humitat de les peces feien que la roba s’inflés i prengués la forma dels poms, creant la impressió d’un “gep” a l’esquena. Així, sense adonar-se’n, els veïns adquirien el malnom de geperuts, que es transmetia oralment de generació en generació. Segons els avis, la dita popular que “cap geperut es veu el propi gep” reflectia aquesta situació, convertint un simple efecte de la quotidianitat en un tret identitari i humorístic del poble.[banner-AMP_9]
Arenys de Mar – "Quan dormen no hi veuen"
L'expressió popular "Arenys de Mar, quan dormen no hi veuen" és una dita tradicional que es fa servir per referir-se als habitants d'Arenys de Mar, una vila del Maresme. Segons la versió recollida per Roser Carol el 1978, la broma s'origina en la creença que els arenyencs eren persones molt savies i prepotents, conegudes per portar ulleres. Quan se'ls preguntava si se les treien per dormir, la resposta afirmativa donava peu a aquesta facècia, suggerint que, en dormir, perdien la capacitat de veure, tot i portar ulleres. Aquesta anècdota es recull a la seva obra Frases fetes dels Països Catalans.[banner-AMP_10]
Canet de Mar – "Cargols amb cebes"
Una de les expressions populars més conegudes del Maresme és “A Canet de Mar, cargols amb ceba”, utilitzada com a sobrenom per als habitants de Canet. Aquesta dita, recollida per Roser Carol a Frases fetes dels Països Catalans (1978), sorgeix com una broma sobre els gustos gastronòmics del poble, al·legant que el plat típic serien els cargols amb ceba. Com moltes altres expressions locals de la comarca, reflecteix l’humor i la ironia amb què els veïns s’han referit tradicionalment als pobles veïns, transformant observacions quotidianes en sobrenoms i dites que han perdurat generació rere generació.[banner-AMP_11]
Concurs de cuina del cargol a Canet
Teià – "El sac i el ganxo"
Els habitants de Teià són coneguts com a "El sac i el ganxo". Aquesta denominació no és unica del municipi maresmenc i també s'escau a veïns d'altres pobles. L'origen d'aquesta expressió es remunta a l'antic costum pagès de recollir pinyes, on els treballadors utilitzaven un ganxo per fer-les caure dels arbres i un sac per emmagatzemar-les. Aquesta pràctica, que combinava eines senzilles però efectives, va donar lloc a la frase "sac i ganxo" com a metàfora d'una tasca feta amb els mitjans disponibles, sense gaire sofisticació. Aquesta expressió s'ha mantingut viva a la població de Teià, fins al punt que dona nom a entitats com la colla gegantera local. [banner-AMP_12]
Les notícies més importants de Mataró i Maresme, al teu WhatsApp
- Rep les notícies destacades al teu mòbil i no et perdis cap novetat!
- Entra en aquest enllaç, fes clic a seguir i activa la campaneta