Hi ha moltes i variades maneres de definir la música. En els períodes del renaixement, barroc, galant o rococó, clàssic o romàntic, l'anomenem molt en general música clàssica, encara que la definició no sigui correcta.
Ja molt entrat el segle XX, incloem músics com Falla, Ravel, Stravinsky, Copland, Strauss o Puccini dins d'aquests paràmetres tan extensos, generalitzant un estil o una forma musical aliens als corrents actuals. Però, de fet, el classicisme és un període relativament curt, i la denominació de tots el termes inclouen una llarga sinopsi descriptiva com a música clàssica, culta, elaborada, docta o artesanal. Certament, el debat sempre ha estat obert, ja que no hi ha una terminologia estrictament acadèmica i justificada que representi tota aquesta xarxa de modes i costums a través dels temps.
Es pot dir que la música clàssica o culta és el símbol utilitzat per definir la música que es duu a terme amb el màxim nivell de dedicació, la qual cosa la diferencia de la música popular, mediocre o vulgar. Actualment sembla que els termes culta, clàssica, elaborada o docta han caigut en desús i no està de moda fer-se l'entès o ser o fer-se el melòman en el sentit doctoral del terme.
És ben cert que avui podem incloure dins d'aquesta generalització el període comprès entre el 1781 i el 1806 en relació amb les formes estilístiques i estètiques compartides per Haydn, Mozart i Beethoven dins l'anomenada Escola de Viena. Tanmateix, no per això avui la música clàssica, en el sentit més col·loquial, s'oposa a altres corrents com poden ser el jazz, el pop o el rock, quan certament aquests també tenen uns estàndards que no deixen de ser, ni més ni menys, uns clàssics del nostre temps.
Ja molt entrat el segle XX, incloem músics com Falla, Ravel, Stravinsky, Copland, Strauss o Puccini dins d'aquests paràmetres tan extensos, generalitzant un estil o una forma musical aliens als corrents actuals. Però, de fet, el classicisme és un període relativament curt, i la denominació de tots el termes inclouen una llarga sinopsi descriptiva com a música clàssica, culta, elaborada, docta o artesanal. Certament, el debat sempre ha estat obert, ja que no hi ha una terminologia estrictament acadèmica i justificada que representi tota aquesta xarxa de modes i costums a través dels temps.
Es pot dir que la música clàssica o culta és el símbol utilitzat per definir la música que es duu a terme amb el màxim nivell de dedicació, la qual cosa la diferencia de la música popular, mediocre o vulgar. Actualment sembla que els termes culta, clàssica, elaborada o docta han caigut en desús i no està de moda fer-se l'entès o ser o fer-se el melòman en el sentit doctoral del terme.
És ben cert que avui podem incloure dins d'aquesta generalització el període comprès entre el 1781 i el 1806 en relació amb les formes estilístiques i estètiques compartides per Haydn, Mozart i Beethoven dins l'anomenada Escola de Viena. Tanmateix, no per això avui la música clàssica, en el sentit més col·loquial, s'oposa a altres corrents com poden ser el jazz, el pop o el rock, quan certament aquests també tenen uns estàndards que no deixen de ser, ni més ni menys, uns clàssics del nostre temps.