La jurista Paula Narbona s’ha convertit en una veu de referència en l’àmbit de les violències contra la dona i els infants. Llicenciada en dret, Màster en Dret Penal amb especialització en violències contra la dona i violència vicària, cursa actualment un màster en dret de família i també és formadora de professionals que tracten amb víctimes de violència masclista. Narbona acaba d’obrir el seu despatx a Mataró, després de detectar que al Maresme no hi ha pràcticament cap expert en la matèria a nivell legal. Quelcom que ella sí és, amb gairebé 15 anys d’experiència en aquest àmbit.
La seva profunda dedicació a la protecció de les dones i infants víctimes de violència, iniciada al torn d'ofici, té un fort rerefons personal. Narbona explica que va decidir aprofundir en aquesta branca del dret a partir de viure un cas en la seva pròpia pell: "Vaig sentir-me molt sola en aquell moment”, assegura, quelcom que va marcar el sentit de la seva vocació. Des de llavors, es va comprometre a "aprofundir més en com es podia provar aquest tipus de violències que normalment passen a la intimitat" i que són, per naturalesa, més difícils de tirar endavant. El seu motor és una ferma convicció: "Volia que el que havia viscut jo no li passés a cap altra dona".
Durant aquest temps, ha estat testimoni directe dels canvis en l'àmbit judicial. Narbona en destaca l'evolució: "Realment ha canviat molt a dia d'avui. Per sort, perquè quan vaig començar pràcticament no hi havia tribunals específics (només en algunes grans ciutats, i recents) per portar aquests casos de violència." Tot i els avenços impulsats socialment, reconeix que "encara falta molta lluita per fer". En aquesta entrevista, Paula Narbona dissecciona les deficiències sistèmiques que cronifiquen la victimització. Posa el focus en la tensió entre el dret de defensa de l'agressor i la necessitat urgent de protocols que facin possible la prova i la justícia, analitzant les rigideses processals i les barreres probatòries en els delicats casos de violència de gènere i abusos intrafamiliars.
“Tenim un sistema judicial que en massa casos no està pensat per escoltar la víctima, sinó per desconfiar-ne”
La seva crítica al sistema comença amb la manca de resposta de l'Estat des del minut zero. Sembla que hi ha una fallada en els protocols d'atenció més bàsics.
L'Estat no està complint amb la seva obligació d’assegurar el dret a la reparació integral de les víctimes, i això es veu en els detalls més petits. Els protocols i les pràctiques actuals encara tenen punts molt febles en l'atenció i la protecció. En situacions d’extrema vulnerabilitat de la dona, durant gran part de tot el procés judicial que ha d’afrontar si decideix denunciar el seu agressor, no es tenen en compte qüestions molt bàsiques per garantir el seu benestar i els seus drets. Aquesta manca d'humanitat i de cobertura de necessitats elementals ja evidencia que el sistema continua fallant en la base de l'atenció i en la seva obligació primària de protegir la víctima. Tenim un sistema judicial que en massa casos no està pensat per escoltar la víctima, sinó per desconfiar-ne. Encara hi ha massa protocols que revictimitzen en lloc de protegir.
Demostrar la violència de gènere davant la policia el jutge sovint és molt complex, ja que solen mancar proves tangibles. Com s’ha de procedir?
En els delictes que passen en la intimitat, efectivament, és molt més difícil garantir el resultat d'una sentència. El Tribunal Suprem es va veure obligat a intervenir en aquest àmbit, ja que massa sovint, sense proves directes, els casos s’arxiven o bé s’absolen per falta de prova sota la premissa de “dubte a favor del reu”. Per això, va haver de fixar uns criteris per determinar què són “indicis suficients”. La sentència 119/19 del Tribunal Suprem és la que estableix millor els requisits que ha de complir la declaració de la víctima com a prova principal que és, atès que normalment no hi ha altres testimonis directes. Però, per enervar la presumpció d'innocència, els requisits d’aquesta declaració són d'una gran exigència.[banner-AMP_5]
Quins són?
En primer lloc, la persistència i la coherència incriminatòria del relat. És a dir, la dona ha de mantenir la seva versió dels fets des del primer moment fins al final del procediment. Això és especialment delicat, perquè és molt freqüent que les dones, per la pressió o el trauma, retirin la denúncia o no compareguin a declarar, per després tornar-ho a fer al cap d’un temps. Això no ajuda. Per això, el meu consell sempre és planificar una única denúncia ben fonamentada i explicar tot el que s'ha viscut, en lloc d'acumular un historial de petites denúncies amb anades i tornades que el sistema pot utilitzar en contra seva.[banner-AMP_6]
Què més es valora en aquests processos per “creure” a la víctima?
La coherència del relat és molt important. El relat ha de ser coherent, no ha d’haver-hi marge perquè s’interpreti que hi ha fabulació. El seu nucli essencial s'ha de mantenir inalterable. És cert que el cervell, enfront del trauma, pot bloquejar records, i amb la teràpia psicològica la víctima pot anar recordant detalls i ampliar la declaració. Això ja s’està acceptant com a part del procés. Però compte: si la víctima repeteix la mateixa declaració de forma idèntica, com un lloro, es corre el risc que diguin que és un relat après i, per tant, que no té credibilitat. És una línia molt prima d'equilibri que la víctima ha de gestionar.[banner-AMP_7]
Jutjats de Mataró, ciutat des d'on treballa l'advocada
Volia que el que havia viscut jo no li passés a cap altra dona, em vaig sentir molt sola
I si no hi ha proves físiques de maltractament, quin recurs li queda a la víctima?
Les proves perifèriques, dites també de corroboració. La declaració ha d'estar acompanyada per proves que la reforcin indirectament. Són aquelles petites coses que reflecteixen l'efecte del trauma en la vida de la víctima i que reforcen el relat: informes de serveis d'atenció a la dona, visites a urgències per atacs d'ansietat o insomni en dates properes als fets, missatges de WhatsApp on s'expliquen els successos a persones de confiança, o la necessitat de tractament farmacològic per depressió i ansietat. Tots aquests elements, aparentment petits, en el seu conjunt ajuden a construir el conjunt probatori.[banner-AMP_8]
En la violència sexual, hi ha una finestra temporal crítica per recollir proves. Quines són les accions imprescindibles?
És imprescindible anar al metge, encara que hagin passat fins a deu dies des de l'agressió. Les proves d'ADN han evolucionat molt i poden trobar mostres fins i tot després d'aquest temps. És important que la víctima sàpiga que ha d'anar-hi, encara que s'hagi dutxat. Els serveis mèdics no només faran la recollida de mostres, sinó que també administraran un tractament preventiu per evitar malalties de transmissió sexual. Aquesta recollida mèdica és la prova més important, i gràcies a la Llei de Garantia Sexual de 2022, es pot guardar fins a set anys encara que no es denunciï immediatament.[banner-AMP_9]
I en el cas de violència de gènere, quan la dona encara viu amb l'agressor, quina és la prioritat abans de la denúncia?
La prioritat és ajudar-la a elaborar un pla de fugida, per dir-ho d’alguna manera. Hem de concretar tots els detalls logístics: on anirà, què agafarà de casa, qui serà la persona de contacte que pot rebre-la d'urgència a qualsevol hora. Aconsello especialment que tregui de casa amb antelació els objectes de valor sentimental —fotos, joies familiars, records—, perquè l'experiència ens diu que quan la víctima marxa corrents, el maltractador sovint destrueix aquestes pertinences com a forma de càstig i control.[banner-AMP_10]
Aquesta destrucció de pertinences com a forma de dany psicològic és molt habitual?
Sí, i en casos com el maltractament o la mort de mascotes de la dona per part de la parella agressora ja es considera fins i tot violència vicària. Hi ha una sentència pionera (Jutjat de violència sobre la dona 2 de Las Palmas, del setembre passat) que així ho reconeix. Per mi, tot el que sigui fer mal a un altre ésser viu —un fill o una mascota— amb la finalitat de fer mal a la víctima es pot i s'ha de considerar dins d’aquesta tipologia de violència. El maltractament animal, per exemple, és una violència indirecta molt freqüent, fins i tot en casos on no s'exerceix violència física directa sobre la parella.[banner-AMP_11]
L'advocada, durant l'entrevista. Foto: R.Gallofré
“És prioritari un pla de fugida: on anirà, què agafarà de casa, qui serà la persona de contacte que pot rebre-la d'urgència...
No totes les violències que pateixen les dones són directament físiques...
Les violències més majoritàries són les de caire emocional, econòmic o el control constant que impedeix a la dona exercir la seva voluntat. És un tipus de violència difícil de reconèixer des de dins. El cicle de la violència fa que la víctima normalitzi petites agressions que s'acumulen i s'alternen amb períodes de "lluna de mel" dosificats pel maltractador, fins que la violència es torna constant i el contrapunt d’aparent dolçor desapareix totalment. Si no hi ha una agressió física, l'alerta de la víctima pot trigar anys a activar-se, perquè ha normalitzat dinàmiques de control i submissió. En aquests casos de violència psicològica o econòmica, hem de reforçar-nos molt amb els informes de seguiment d'altres professionals i serveis especialitzats.[banner-AMP_12]
A més, cal fer una reflexió sobre la violència sexual en la parella. La meva experiència em diu que no crec que hi hagi cap relació de violència de parella on no hi hagi també, latent, violència sexual. Cal debatre si les relacions sexuals en un clima de terror o submissió són realment lliures o estan coaccionades pel desequilibri de poder.[banner-AMP_13]
En tot aquest context, l'ajuda dels centres especialitzats és vital per acompanyar la víctima.
És absolutament fonamental anar a un lloc com el CIRD (Centre d’Informació i Recursos per a la Dona) o el SIE (Serveis d'Intervenció Especialitzada). Allà t'expliquen com funciona el procediment judicial (amb una jurista), tens una treballadora social per si necessites ajuda o residència, i sobretot, hi ha una psicòloga i una educadora social per ajudar-te a entendre com funciona la violència, ja que a vegades la víctima no sap ben bé què li està passant.[banner-AMP_14]
Si parlem de l'abús a la infància, la lentitud del sistema, amb procediments que duren anys, es torna especialment perversa. Quins són els obstacles processals més greus?
És una tragèdia processal. Jurídicament, són procediments extremadament complicats. El pitjor de la lentitud és que si un nen de vuit anys verbalitza una agressió sexual i la prova preconstituïda arriba al cap de cinc mesos, el record ja no serà el mateix, a no ser que l'agressor continuï formant part de la seva vida. El cervell de l'infant, per protegir-se, bloqueja aquests records traumàtics.[banner-AMP_15]
Manifestació pel 8-M a Mataró. Foto: R.Gallofré
Quan l'agressor és el pare manté els drets de visita i custòdia, tot i que la llei en preveu la suspensió
El problema es magnifica quan l'agressor és el pare, ja que manté els drets de defensa i el règim de visites.
Exacte. Aquí és on la tensió entre garantisme i protecció es trenca. Quan l'agressor és el pare, manté els drets de visita i de custòdia. Malgrat que la llei preveu la suspensió del règim de visites davant d’una denúncia a un dels progenitors per maltractament a l’altre o als menors, judicialment no està passant; en la majoria de casos ni se suspèn el règim de visites ni es fixen mesures de protecció. A més, quan l'infant és portat a la Barnahus per fer la prova preconstituïda, en alguns casos s’informa el nen que l’agressor pot veure la sessió, perquè té dret de defensa. El nen, que viu en alerta, es bloqueja immediatament. No t'explicarà res.[banner-AMP_16]
I la llei permet que s'informi el nen de la presència de l'agressor?
El dret penal estableix que l'agressor té dret a estar present en les proves que van en contra seva. Però el que no diu la llei és que se li hagi de dir al nen que el seu agressor l'està mirant. Això és un tema de protocol de l'administració pública. Aquesta aplicació del protocol, que es fa per garantir la defensa, està impedint de facto la recollida de proves. A més, això passa sovint sense la suspensió del règim de visites. Què ha d'explicar el nen si ha de tornar amb el pare al cap de dos dies? És impossible que es deixi anar.[banner-AMP_17]
La manca de prova pot acabar jugant en contra de la mare, acusada de manipulació.
Aquesta és la conseqüència més cruel i freqüent. Si el cas no prospera per manca de prova, l'intent de protegir l'infant pot acabar amb l'entrega del nen al seu agressor. Això passa perquè el sistema pressuposa que el relat de l'infant és inventat i manipulat per la mare, i es dóna molt poca credibilitat a la verbalització inicial o a altres indicis.[banner-AMP_18]
Si la qüestió no és el dret de defensa, sinó el protocol que el fa inviable per a la víctima, sigui una dona o un infant, com es pot modificar aquesta situació des d'una perspectiva jurídica?
Jo crec que no podem qüestionar el dret de defensa, ja que som en un estat garantista i la privació de llibertat és molt greu, especialment en temes d'abús a la infància, on les condemnes són molt severes. Però hem de trobar l'eina. No podem permetre que el sistema ens impedeixi tirar endavant aquests procediments per la mala aplicació d'un protocol. Cal que ens preguntem si és necessari que un nen sàpiga que el seu presumpte agressor és present durant la prova. Jo entenc que no. Això és un debat molt gran, i com que no és un requisit legal sinó de protocol, s'ha de repensar bastant.[banner-AMP_19]
El Barnahus de Mataró, per al tractament d'nfants víctimes de violència
El nen, que viu en alerta, es bloqueja d'immediat. Què ha d'explicar el nen si ha de tornar amb el pare al cap de dos dies?
Quina seria l'estratègia per fer el procediment més eficient i just, sense caure en la revictimització del menor?
Per mi, l'eina seria escoltar tots els professionals que veuen l'infant, anar cap a una visió molt més àmplia i integral, no només centrada en la prova preconstituïda. Cal valorar la prova sanitària immediata. Si el nen ha parlat amb la doctora del CAP, escoltem-la! El professional sanitari, en un entorn que el nen coneix i de forma immediata als fets, ha recollit un testimoni valuosíssim. Per què hem de suposar que la doctora no ho ha fet bé? També és molt important l'informe pericial especialitzat i el seguiment. En cas d'alerta, cal buscar un pèrit format en la detecció d'abusos a la infància. A través del joc, en dues o tres sessions, un expert pot determinar si hi ha abús. Aquest informe té una força important i ens pot garantir la suspensió de visites per part del jutge de família, separant el nen de l'agressor mentre dura el procediment penal. Aquesta separació és crucial.I finalment, comptar amb la visió integral de l'entorn educatiu i social. Hem de trucar a l'escola, citar el tutor perquè ens expliqui com està el nen, si han notat alguna cosa, si ha verbalitzat res. Cal tenir en compte tots els professionals que l'han estat veient més vegades. Hem d'ampliar la prova, sisplau.[banner-AMP_20]
El gran obstacle psicològic és el conflicte de lleialtats que pateix l'infant.
És que és el punt central. Quant deuen haver trigat aquests nens a explicar alguna cosa a la persona de més confiança? El nen té un conflicte de lleialtats amb el seu pare o avi, una persona que per ell era important a la seva vida. No sap què li passarà. “I si jo dic alguna cosa aquí i no el torno a veure mai més?” Són reflexions complexes que els nens fan, i que els condueixen al silenci. Hi ha símptomes —com la sobtada por a la foscor, els trastorns alimentaris o la regressió en el desenvolupament— que són senyals d'alerta molt greus que hem de saber interpretar.[banner-AMP_21]
Tot i la claredat i la necessitat d'aquestes propostes, la resposta final sempre és la mateixa: no hi ha recursos per aplicar-les.
És així, sempre se’ns acaba dient no hi ha mai mitjans per poder dur a terme tot això. Hem de repensar com fem aquesta recollida de proves i hem de donar-li una volta, però sempre acabem amb el mateix: la manca de recursos, tant humans com materials, impedeix que el sistema pugui aplicar els protocols de protecció i les eines pericials que sabem que funcionarien. Aquesta, en definitiva, és la gran crisi final del sistema.[banner-AMP_22]
Les notícies més importants de Mataró i Maresme, al teu WhatsApp
- Rep les notícies destacades al teu mòbil i no et perdis cap novetat!
- Entra en aquest enllaç, fes clic a seguir i activa la campaneta