Temps enrere, l’escriptor Antoni Puigverd va escriure un fantàstic article en La Vanguardia en el que es preguntava perquè vivim en una societat en què només progressen la lletgesa i el mal gust. Després de diverses reflexions al respecte, acabava l’article fent-se diverses preguntes: “Per què el mal gust es multiplica a les nostres ciutats? (...) Per què la lletgesa està de moda, precisament ara que l’art més bell està a l’abast de tots?”. Tal com ja vaig comentar en un anterior escrit, no tinc respostes per a les seves preguntes, però des d’aleshores no he deixat de pensar-hi amb regularitat i, sortosament, he arribat a la conclusió que encara hi ha molts llocs als que pots escapar-te per fugir de l’omnipresència de la lletgesa i mal gust.
Suposo que per això em va cridar molt l’atenció un article del Sr. José Enrique Ruiz-Domènec que, no fa gaire, vaig tenir la sort de llegir en el suplement de cultura del mateix diari. Llegint-lo, vaig assabentar-me que Friedrich Nietzsche -de qui no he llegit mai res, encara- va escriure que “només com a fenomen estètic es justifiquen eternament l’existència i el món”. En l’article, Ruiz-Domènec, medievalista i historiador cultural, reflexiona sobre la fascinació que la bellesa de la Provença desperta en totes aquelles persones que tenen la sort de poder recórrer -sense presses- els seus camps, les seves viles, les seves ciutats: “el viatge convertit en passeig és la millor manera de limitar l’actual abús de trobar en els paisatges de la memòria un passatemps artístic”. Ja ho deia també Cioran quan va escriure Sobre França, allà pels anys 40: “el gust, el bon gust, segons el qual el món -per existir- ha d’agradar, estar ben fet, consolidar-se estèticament, tenir límits, ser un encantament d’allò que és aprehensible, un dolç floriment de la finitud”. Tant de bo que la sortida de l’atzucac que planteja el Sr. Puigverd en les seves preguntes poguéssim trobar-la en la reflexió que feia Jean Clair –a pregunta d’un periodista- sobre la banalitat, el mal gust i la lletgesa que caracteritzen al mal anomenat art contemporani: “cal recuperar un cànon estètic que ens retorni a l’harmonia clàssica”.
Després de donar-hi moltes voltes, decideixo esbargir-me una estona i surto a passejar per Mataró a la recerca de l’harmonia estètica que, malauradament, la meva mirada només troba en comptagotes. Reposant en un dels pocs llocs de la nostra ciutat en què l’entorn et reconforta l’ànima -la terrassa del cafè de la Plaça de Santa Maria-, observo detingudament a dues persones que admiren la Basílica i em pregunto -atès que tenen pinta de turistes- si Mataró justificarà les expectatives que, des d’un punt de vista estètic, hi havien dipositat abans d’emprendre el viatge. Mirant-les, em venen al cap el Périgord, la Toscana, la Provença, la vall del Loira i tantes velles ciutats europees que em fascinen. Es fa tard i ho deixo córrer, és hora de tornar cap a casa. Abans, però, m’aturo al Robafaves per comprar una bona guia del lloc que -desitjo- aquestes vacances justificarà plenament, com a fenomen estètic, el meu viatge.
Suposo que per això em va cridar molt l’atenció un article del Sr. José Enrique Ruiz-Domènec que, no fa gaire, vaig tenir la sort de llegir en el suplement de cultura del mateix diari. Llegint-lo, vaig assabentar-me que Friedrich Nietzsche -de qui no he llegit mai res, encara- va escriure que “només com a fenomen estètic es justifiquen eternament l’existència i el món”. En l’article, Ruiz-Domènec, medievalista i historiador cultural, reflexiona sobre la fascinació que la bellesa de la Provença desperta en totes aquelles persones que tenen la sort de poder recórrer -sense presses- els seus camps, les seves viles, les seves ciutats: “el viatge convertit en passeig és la millor manera de limitar l’actual abús de trobar en els paisatges de la memòria un passatemps artístic”. Ja ho deia també Cioran quan va escriure Sobre França, allà pels anys 40: “el gust, el bon gust, segons el qual el món -per existir- ha d’agradar, estar ben fet, consolidar-se estèticament, tenir límits, ser un encantament d’allò que és aprehensible, un dolç floriment de la finitud”. Tant de bo que la sortida de l’atzucac que planteja el Sr. Puigverd en les seves preguntes poguéssim trobar-la en la reflexió que feia Jean Clair –a pregunta d’un periodista- sobre la banalitat, el mal gust i la lletgesa que caracteritzen al mal anomenat art contemporani: “cal recuperar un cànon estètic que ens retorni a l’harmonia clàssica”.
Després de donar-hi moltes voltes, decideixo esbargir-me una estona i surto a passejar per Mataró a la recerca de l’harmonia estètica que, malauradament, la meva mirada només troba en comptagotes. Reposant en un dels pocs llocs de la nostra ciutat en què l’entorn et reconforta l’ànima -la terrassa del cafè de la Plaça de Santa Maria-, observo detingudament a dues persones que admiren la Basílica i em pregunto -atès que tenen pinta de turistes- si Mataró justificarà les expectatives que, des d’un punt de vista estètic, hi havien dipositat abans d’emprendre el viatge. Mirant-les, em venen al cap el Périgord, la Toscana, la Provença, la vall del Loira i tantes velles ciutats europees que em fascinen. Es fa tard i ho deixo córrer, és hora de tornar cap a casa. Abans, però, m’aturo al Robafaves per comprar una bona guia del lloc que -desitjo- aquestes vacances justificarà plenament, com a fenomen estètic, el meu viatge.