Amb nosaltres va arribar l’escàndol. Vam plantar-nos a Vic a 2/4 d’11 del matí. Era l’hora del pati, a l’escola infantil i primària Andersen-Balmes. L’entrada de l’autocar de campanya va esvalotar el galliner. Nens i nenes amb bates de color, altres sense –els més grans–, van assaltar els periodistes. Acostumats a ser nosaltres els assaltadors, va resultar xocant.
De totes maneres, hi ha qui va anar per feina: volia comprovar els coneixements polítics de la quitxalla. I es va quedar bastant parat. No només coneixen els candidats, sinó que en tenen opinions formades. Encara que no puguin votar, saben que poden “influir” sobre els pares.
En general, prefereixen en Carod. Diuen que en Mas és “un bon noi”, i no els agrada l’Anglada. Les nenes coincideixen que en Maragall no és guapo. I un altre apuntava que el canvi és que marxi l’Aznar. No es pot dir que no siguin espavilats. “Recorda’t de mi, jo sóc el més intel·ligent de tots!”, va engegar un nano al company d’un diari. Mentrestant, un altre periodista improvisava un sondeig entre nou alumnes. Si fos per ells, majoria absoluta d’ERC. En Carod, set vots; indecisos, dos.
A en Maragall, que va presentar-se poc després en cotxe, també el van rebre com a una estrella. Però llavors van tocar les 11. De cop, els alumnes van esfumar-se com un exèrcit de Ventafocs. El candidat va infiltrar-se amb ells a les aules. Només el podien acompanyar els càmeres. El pati es va quedar desert, desolat. I davant la buidor insuportable, un esperit infantil es va apoderar de nosaltres. Vam ocupar el lloc dels alumnes, com si res no hagués passat. Alguns jugant a la xarranca. Uns altres al ping-pong. És la contrafoto que no sortirà als mitjans.
Ahir també es va celebrar el dinar de germanor entre en Maragall i la premsa. Ens vam instal·lar en un restaurant de l’Ametlla del Vallès, al voltant d’una taula pròpia d’una cimera de caps d’Estat. Per aclamació popular, el candidat va cantar una vegada més el “lo-lo-lo-lo-ló” que l’ha consagrat com a acompanyant d’en Gurruchaga. Després va fer algunes confessions, a preguntes dels periodistes. Però això va ser ‘off the record’. O sigui que callaré com una tomba.
De totes maneres, hi ha qui va anar per feina: volia comprovar els coneixements polítics de la quitxalla. I es va quedar bastant parat. No només coneixen els candidats, sinó que en tenen opinions formades. Encara que no puguin votar, saben que poden “influir” sobre els pares.
En general, prefereixen en Carod. Diuen que en Mas és “un bon noi”, i no els agrada l’Anglada. Les nenes coincideixen que en Maragall no és guapo. I un altre apuntava que el canvi és que marxi l’Aznar. No es pot dir que no siguin espavilats. “Recorda’t de mi, jo sóc el més intel·ligent de tots!”, va engegar un nano al company d’un diari. Mentrestant, un altre periodista improvisava un sondeig entre nou alumnes. Si fos per ells, majoria absoluta d’ERC. En Carod, set vots; indecisos, dos.
A en Maragall, que va presentar-se poc després en cotxe, també el van rebre com a una estrella. Però llavors van tocar les 11. De cop, els alumnes van esfumar-se com un exèrcit de Ventafocs. El candidat va infiltrar-se amb ells a les aules. Només el podien acompanyar els càmeres. El pati es va quedar desert, desolat. I davant la buidor insuportable, un esperit infantil es va apoderar de nosaltres. Vam ocupar el lloc dels alumnes, com si res no hagués passat. Alguns jugant a la xarranca. Uns altres al ping-pong. És la contrafoto que no sortirà als mitjans.
Ahir també es va celebrar el dinar de germanor entre en Maragall i la premsa. Ens vam instal·lar en un restaurant de l’Ametlla del Vallès, al voltant d’una taula pròpia d’una cimera de caps d’Estat. Per aclamació popular, el candidat va cantar una vegada més el “lo-lo-lo-lo-ló” que l’ha consagrat com a acompanyant d’en Gurruchaga. Després va fer algunes confessions, a preguntes dels periodistes. Però això va ser ‘off the record’. O sigui que callaré com una tomba.