El 10 de març passat Promontoria Coliseum Real State ens va dur a judici perquè prefereix tancar el pis on vivim la meva família i jo des de fa 24 anys. Un pis pel qual vam signar un contracte de lloguer social fruit d’una dació en pagament i una negociació amb el Banc de Sabadell. Després arriben les notificacions i assetjaments telefònics, postals i, fins hi tot, per missatges de whatsapp, quan l’obligació de la propietat era d’oferir un lloguer social adaptat a les circumstàncies particulars, obligació que mai hem defugit i sempre hem reclamat.
El dia 17 de juliol rebem la notícia de què la jutgessa ha fallat a favor nostre per un seguit de tecnicismes que ni entenc ni vull entendre, obrint tres escenaris possibles.
Escenari 1.
La propietat accepta la sentència i obre la porta a una nova demanda i aquest cop sense l’obligació de negociar lloguer social ja que la llei catalana actual, mutilada per la justícia espanyola, ja no ho preveu com a requisit i amb una possible reclamació de les rendes no cobrades en aquests mesos. Una reacció per part de la propietat que provoca incertesa i angoixa a qui no veu llum al final d’aquest túnel de despropòsits.
Escenari 2.
La propietat recorre la sentència i porta la ‘causa’ a l’Audiència Provincial de Barcelona amb un final incert i que deixa la porta de l’angoixa i el patiment oberta i potser amb uns terminis més dilatats en el temps, però amb l’amenaça d’acabar al carrer vigent i present en el dia a dia.
Escenari 3.
Una proposta que quedaria fora de la via judicial. Una oferta econòmica per marxar de casa nostra però que no garanteix l’accés a un altre lloc on viure que veient les dinàmiques del mercat, s’escapa de les possibilitats del que podem pagar. Una via que s’esgota sola i que obre la porta a tornar a l’escenari 1,
[La propietat ha triat l’escenari 2]
Pot semblar que la sentència del jutjat de Mataró és una victòria. Penso que no ho és ja que no ofereix cap solució a un problema cada cop més generalitzat en un model de societat que converteix en ofici l’especulació d’un dret recollit en una vella constitució però que en cap moment s’ha garantit, ja que els interessos privats passen per sobre dels drets de la ciutadania.[banner-AMP_5]
Solucionar el problema de l’accés a un habitatge digne passa, crec, per una política valenta que no protegeixi a rendistes professionals ni fons especuladors que busquen enriquir-se a costa dels que estem privats d’un dret fonamental recollit a l’article 15 de la Declaració Universal de Drets Humans:
“Tota persona té dret a un nivell de vida que asseguri, per a ell i la seva família, la salut i el benestar, especialment quant a alimentació, vestir, habitatge, assistència mèdica i als serveis socials necessaris; també té dret a la seguretat en cas d'atur, malaltia, incapacitat, viduïtat, vellesa o altra manca de mitjans de subsistència independent de la seva voluntat.”[banner-AMP_6]
Eduard Farinyes