Amb l’últim dia de gener el Monumental ha reprès la seva programació estable de teatre i dansa. En aquest segon tram de temporada, que s’estendrà fins a començaments de maig, sis espectacles n’ocuparan l’escenari. El primer, doncs, ha estat ‘Ai! La misèria ens farà feliços’, una peça escrita i dirigida per Gabriel Calderón que és fruit d’una coproducció del Teatre Lliure i el Festival Temporada Alta,
Autor aclamat
Escriptor, dramaturg i actor uruguaià, Calderón és autor d’una trentena d’obres representades a països diversos. En dues ocasions ha estat mereixedor del Premi Nacional de Literatura de l’Uruguai. Durant uns anys va exercir de Director Nacional de Cultura i més tard va ser també Director General i Artístic de la Comèdia Nacional d’aquell país.
El 2008 es va donar a conèixer a Catalunya, quan va participar a Temporada Alta amb ‘Mi muñequita’, un espectacle que la crítica internacional ha considerat com un dels més transcendents del teatre uruguaià contemporani. L’any 2020 va estrenar ‘Història d’un senglar (o algun cosa de Ricard)’ en el mateix festival gironí.
Des d’aleshores aquest monòleg creat i dirigit també per ell i interpretat de manera magistral per Joan Carreras, que escenifica les cuites d’un actor secundari quan s’ha d’enfrontar al personatge protagonista del cèlebre Ricard III de Shakespeare, va esdevenir un fenomen teatral aclamat arreu. Enmig d’altres gires extenses, va tornar en tres edicions més a Temporada Alta, va fer estada a Barcelona i a Madrid, va guanyar dos premis Butaca i un de la Crítica, a més d’un Max, i el 2024 va aconseguir ser la primera obra representada en català –en gairebé vuitanta anys d’existència– a la secció oficial del Festival d’Avinyó, a França, considerat l’aparador teatral més prestigiós del món.
Expectatives sense complir
Tantes i tan bones credencials prèvies, ves per on, juguen en contra de ‘Ai! La misèria ens farà feliços’. Perquè el producte que aquest cop ofereix Calderón, que ell anomena comèdia filosòfica, no satisfà les expectatives suscitades per la seva flamant trajectòria. Té poc trellat. Si en el seu text anterior feia un joc virtuós de teatre dins el teatre per analitzar els mecanismes del poder i de l’ambició humana a base d’entrellaçar en escena la rebuscada personalitat del monarca sense entranyes descrit per Shakespeare amb les vivències contradictòries de l’actor que l’ha d’encarnar, ara la seva proposta peca de superficial. Ni la vehemència dels quatre grans intèrprets que hi deixen la pell arriba a poder-la aixecar. Són Pere Arquillué, Daniela Brown, Joan Carreras i Laura Conejero, que fan un esforç que sí que és d’agrair.
En escena, des de bon començament, s’hi veu un altre escenari a l’interior, creat per l’escenògrafa mataronina Laura Clos ‘Closca’: una tarima que s’aguanta sobre cavallets amb una tramoia ostensible que fa pensar en les taules desmuntables que durant segles havien estat el suport físic de l’ofici itinerant dels comediants. És l’evidència que l’autor uruguaià ha triat novament fer teatre dintre del teatre, un exercici creatiu usat amb bons resultats al llarg de la història per grans dramaturgs, des del mateix Shakespeare a Jean Genet, passant per Corneille, Pirandello o Brecht, perquè permet desdoblar la ficció i possibilita a l’espectador una mirada dual.
Distopia
És amb aquest recurs metatreatral que ‘Ai! La misèria ens farà feliços’ pren aires de distopia, un imaginari totalitari. Som en un moment imprecís del temps a venir en què el desenvolupament de la intel·ligència artificial i de la robòtica han deshumanitzat l’activitat escènica i els androides han pres el lloc dels actors. Els pocs que encara queden de carn i ossos han estat relegats a funcions subalternes en un espai indecorós i se’ls administren ingredients programats per controlar el seu estat anímic i les seves reaccions. Només poden pujar a l’escenari o bé en els temps morts de les representacions que hi fan els robots o bé quan algun d’aquests falla. Fins i tot quan el pati de butaques no és ple, s’acaba d’ocupar amb autòmats. L’art ha estat sotmès al dictat dels algoritmes i, per tant, a les conveniències i el profit de l’oligarquia tecnològica que ho domina tot.
Tema vigent
Es tracta d’un punt de partida interessant que podria tenir un bon desenvolupament dramàtic, perquè les incògnites i les temences que suscita la generalització galopant en tots els àmbits de l’activitat humana d’una intel·ligència artificial en mans d’uns pocs cacics tecnològics és un tema de reflexió ben actual i necessari.
La realitat quotidiana ens diu que pot arribar un tsunami capaç no només de trastocar l’economia, la política, l’equilibri territorial, la sostenibilitat, la seguretat, els tractats internacionals, la comunicació, els transports, la salut, l’educació o el món del treball i l’ocupació. Perquè la subordinació a l’utilitarisme i al relativisme moral, produïts per la dependència de la lògica de l’acceleració i de l’optimització algorítmica també pot tenir efectes perversos sobre el pensament, les emocions, la consciència, la creativitat i fins la pròpia naturalesa humana i la convivència democràtica. Certament.
Ocurrències
Però a l’obra de Calderón vista al Monumental l’argument es queda curt. Ni arriba a agafar volada, ni aprofundeix en res. I amb un fil tan prim, la funció acaba caient pel pendent de la caricatura, encadenant no massa més que ocurrències de comicitat casolana. Fins i tot el títol està agafat amb pinces. Amb l’acrònim anglès de la intel·ligència artificial (AI) usada com a interjecció, l’autor s’esplaia amb el primer vers que diu el personatge de Segismundo a ‘La vida es sueño’ del seu homònim del segle XVII Pedro Calderón de la Barca. No hi ha com tenir un cognom il·lustre per no mirar prim i empescar-se una ocurrència més...
Tanmateix, el talent interpretatiu del pòquer d’actors i actrius amb què compta ‘Ai! La misèria ens farà feliços’ mereixeria un destí millor. Malaguanyats.