A començaments de la dècada dels anys seixanta del segle passat es varen crear a Mataró moltes noves petites empreses dedicades a la confecció de gènere de punt. Tenien normalment menys de deu treballadors, els seus articles majoritàriament eren de roba interior, la seva producció era en quantitats petites i arribaven a ser una especialitat de cada empresa. Al principi, tenien clients de proximitat, comerços de petita dimensió i no disposaven de telers propis. Això feia que els teixits per a la confecció de les peces els haguessin de comprar als magatzems que es dedicaven a la seva venda. Quan hi havia comandes que precisaven de molta quantitat de teixit, els mateixos fabricants optaven per comprar la matèria directament a les filatures i la portaven a les empreses de teixir, que cobraven segons el pes del gènere. En aquells temps, al mercat no existien articles de gènere de punt d'importació, ja que tots es comercialitzaven a nivell de l'Estat, és a dir, estaven fets per empreses del país. Els articles procedents d'altres països haguessin tingut preus molts superiors i a més calia fer molts tràmits per poder importar (un agent de duanes per demanar llicència d'importació, el despatx de duana, l'abonament d'aranzels, etc.). L'any 1960, el canvi del valor de la pesseta era molt inferior vers les altres monedes i els articles d'importació no podien competir amb els preus del nostre país. Això feia que les empreses del gènere de punt tinguessin molta demanda dintre de les nostres fronteres.
A finals dels seixanta la població va començar a tenir més disponibilitat econòmica, aconseguida en part fent hores extres, també fent hores a altres empreses (aquest pràctica es coneixia com "anar a aprofitar", ja que la pluriocupació en teoria no existia). Això permetia a la població poder fer més despeses, augmentar la seva qualitat de vida, més consum, comprar més peces de roba i vestits (durant els anys cinquanta es veien moltes persones que portaven els vestits arreglats, fins i tot amb pedaços per anar a la feina i els fills a les escoles). A partir dels seixanta, el fet de portar els vestits arreglats i apedaçats va començar a desaparèixer.
Moltes empreses de gènere de punt varen incrementar les seves plantilles, donant feina a moltes persones immigrants vingudes d'altres punts de l'Estat. Es va crear més riquesa dintre de la ciutat gràcies a l'entrada de diners procedents d'altres poblacions de l'Estat, per facturacions d'empreses tèxtils, i al mateix temps les altres empreses dels diferents rams de la ciutat també van incrementar la seva activitat: principalment tints, tallers mecànics, tallers auxiliars i transportistes, portant caixes de gènere de punt diàriament a Barcelona, a diferents agències amb destinació a altres poblacions del país. L'activitat de les empreses del gènere de punt estava llavors en un bon moment de molta activitat.
Tothom tenia feina a Mataró, no hi havia persones a l'atur. Durant les hores de treball, en els carrers de la ciutat no s'hi veia gairebé ningú, doncs tothom estava treballant. Al llarg de la setmana laboral s'havien de treballar 48 hores, a més de dues hores per recuperar vuit dies de festa de l'any (el total de festius era de setze dies, més dos dies de festes locals, i les vacances eren de quinze dies a l'estiu). S'havien de treballar nou hores diàries, a més dels dissabtes al matí. En aquells anys, els sous per a les persones que treballaven a les fàbriques eren d'unes 600 a 900 pessetes setmanals, en funció del tipus de feina i la responsabilitat.
Les noves empreses que van tenir bon criteri en la producció, l'organització i la comercialització van aconseguir beneficis. Molts d'aquests nous empresaris havien començat la seva vida laboral d'aprenents en tallers mecànics de la ciutat i la idea de crear una empresa pròpia de confecció de gènere punt els va venir a molts en veure el seu funcionament i l'oportunitat de fer negoci, quan per exemple estaven reparant màquines a altres empreses.[banner-AMP_5]
Durant aquells anys els impostos eren pocs, en comparació amb els que tenim actualment, ja que no existia ni l'IVA. A partir de l'1 de juliol de 1964 es va posar en funcionament un nou l'impost, amb la denominació de "tràfic d'empreses (ITE)". Aquest fet va provocar que es fessin vendes sense factura, per tal d'estalviar als compradors pagar aquest impost del 2,40 % del total de la factura. L'impost de societats tampoc no existia, hi havia un impost anomenat "evolució global". Aquest sortia d'una xifra total per a cada sector dintre de la mateixa província, fixat per Hisenda d'acord amb els gremis. L'import es repartia dintre de totes les empreses del mateix sector, en funció del número de treballadors i el consum d'electricitat. Moltes empreses, per tal de poder ser més rentables, varen optar per donar part de la confecció a persones externes, portant i recollint diàriament els sacs de feina per les cases. Això feia que s'hagués de pagar menys d'evolució global, degut a què el personal no figurava en nòmina ni tampoc representava una despesa de seguretat social, i a més l'energia elèctrica consumida no era dintre de l'empresa. El preu era per la feina feta i aquest cost resultava ser molt inferior al de dintre a l'empresa. El pagament de la feina que es feia fora era setmanal i l'import no figurava comptablement ni representava cap despesa registrada. Per contrapartida, s'obtenien ingressos per vendes sense factura. La seguretat social es pagava en funció de la base de la cotització i d'acord amb una taula fixa (no sobre l'import de tot el salari). En aquells anys, la base de cotització dels oficials era de 80 pessetes diàries, mentre que la dels peons era de 60 pessetes. L'import de la seguretat social es pagava al final de cada mes i era menor en comparació amb el que es paga actualment. Pel que fa a la mà d'obra barata, els impostos eren gairebé inexistents i la maquinària estava feta majoritàriament a tallers mecànics de Mataró. Part de la confecció era feta a fora, i les empreses de nova creació, així com les grans empreses existents, augmentaven considerablement el seu volum de vendes i també els beneficis. D'aquesta forma, la ciutat de Mataró es va convertir en una de les ciutats més industrials del país i moltes persones de la comarca es desplaçaven diàriament a treballar a la ciutat.[banner-AMP_6]
Durant la segona meitat dels anys setanta, degut als canvis polítics, la legalització dels sindicats i al fet de tenir una inflació descontrolada, molt superior a la dels països del voltant, automàticament van augmentar els preus de tots els productes i els convenis laborals s'havien d'actualitzar d'acord a l'IPC de l'any anterior. En pocs anys, els preus van quedar equilibrats amb els preus d'altres països.[banner-AMP_7]
Inflació per anys:
- 1975 = 14,10%
- 1976 = 19,77%
- 1977 = 26.39%
- 1978 = 16,54%
- 1979 = 15,59%
- 1980 = 15,21%
TOTAL IPC 01/01/1975 a 31/12/1980 = 107,60%
Moltes empreses també van implantar un sistema de primes al personal, per tal d'aconseguir un augment de la productivitat, principalment en la secció de la confecció. Totes les operacions fetes en aquesta secció tenien cronometrat el temps de producció de cada article (temps teòric), i aquest servia per fer el càlcul de les primes. Aquest es feia de la següent manera: es comprovava el temps real comparat amb la quantitat de tot els models fets durant la setmana en el temps real per part de cada operària, tenint en compte el temps cronometrat, amb centesimals, i dividit per les hores reals fetes. Llavors, sortia un percentatge que representava el seu rendiment, amb una escala del 80% al 140%. Cada percentatge tenia el seu valor-preu. Llavors, com més alt era el rendiment, més elevat era el preu per hora de prima. El total d'hores fetes durant la setmana pel preu segons el rendiment/hora era llavors la prima que rebia el personal.[banner-AMP_8]
Llavors, les empreses més grans varen desviar part de la seva confecció a altres punts de l'Estat o fins i tot a altres països, per tal d'obtenir costos més econòmics en comparació amb la confecció feta a Mataró. Per exemple, s'anaven a regions del sud del país o al Marroc. Aquesta solució no va anar del tot bé, ja que no es podien controlar la feines i les seves qualitats en la confecció, a més de les despeses de transports i el cost laboral per el fer el seguiment.[banner-AMP_9]
L'1 de gener de 1986 va entrar en funcionament l'IVA, d'un 12% sobre el total de la factura, i això també va provocar un augment del preu de venda al públic de tots el productes, amb la corresponent inflació. Al final dels vuitanta i fins a finals dels noranta, degut a que les fàbriques tenien molta producció, el mercat es va veure saturat d'articles, també per les importacions fetes per part dels grans majoristes i magatzems d'articles procedents de països asiàtics, amb un cost molt més baix. Tot plegat va provocar una baixada molt considerable en la demanda a les empreses de confecció de gènere de punt.[banner-AMP_10]
L'1 de gener del 2002 va entrar en circulació l'euro i el canvi de les pessetes a aquesta nova moneda va provocar una inflació en aquest any del 4%. Per poder continuar subsistint, les empreses més grans varen haver de fer nous dissenys per aconseguir més mercat, i així la bona època va continuar, però a costa de menys marge per als fabricants. Aquestes empreses, per tal de continuar sent competitives, van tenir la necessitat de renovar la maquinària, automatitzar-se, informatitzar-se i organitzar de nou tot el procés productiu per tal de reduir els costos i tenir els preus de venda més ajustats.[banner-AMP_11]
Les empreses petites van ser les més afectades: a moltes, la seva confecció era segons comandes rebudes, unes altres treballaven per a empreses més grans, la fabricació es feia segons comanda rebuda i la confecció en poques unitats del mateix article. Tot això feia que el cost de producció fos elevat i la rendibilitat de la comanda era escassa o nul·la, sense poder tenir els marges suficients que compensessin totes les despeses. Sense tenir cap possibilitat futura per poder competir amb les grans empreses dels països asiàtics, es van veure obligades a tancar. La majoria van indemnitzar el seu personal, que era escàs, però en les més grans molts treballadors van haver de cobrar la indemnització per tancament del fons de garantia. Les importacions de països asiàtics va arribar ser general i moltes de les empreses més grans també van haver de tancar, provocant que a Mataró la xifra de l'atur fos molt elevada en comparació amb la d'altres poblacions.[banner-AMP_12]
Pot Mataró tornar a ser una ciutat del gènere de punt?
Actualment és impossible poder competir amb preus dels gèneres procedents d'altres països, principalment els asiàtics, i la venda per internet surt a preus més econòmics. Les grans galeries, àrees comercials i grans magatzems tenen empreses proveïdores de les seves pròpies marques, mentre que la fabricació la tenen a països asiàtics. Si es creen noves empreses de confecció de gènere de punt, hauran de fer-ho aquestes grans empreses o multinacionals, per tal de poder sobreviure i arribar a ser rentables. S'ha de fabricar una qualitat superior, estar molt robotitzada per aconseguit produccions a costos molt reduïts, tenir uns millors dissenys propis personalitzats, una millor presentació i una imatge de qualitat, reconeguda a nivell mundial, per poder estar per damunt de tots el articles existent en els mercats "low cost" i de venda "online" procedents de la importació d'altres països amb preus molt baixos. Actualment, les noves generacions fan les seves compres per internet i això fa que cada vegada existeixin menys botigues i comerços a les ciutats destinats a la venda articles tèxtils.[banner-AMP_13]