La cultura mataronina està de dol, el teatre català ha perdut un dels seus grans referents independents. Aquesta matinada, als 90 anys, ha mort Carles Maicas i Vallès, una peça clau per entendre l’evolució teatral de les darreres dècades, sobretot a partir de la final del franquisme i l’inici de l’actual etapa. La importància de la tasca de Maicas és impossible de resumir. Fundador del Grec a Barcelona i de l’Aula de Teatre a Mataró, artífex de la ‘revolució teatral’ de la capital del Maresme amb el Grup Xaloc i tot el que va suposar, ment brillant i sempre agosarada i un col·leccionista empedreït d’arxius i documentació de totes aquestes dècades.
La seva figura ha quedat relacionada amb el denominat ‘teatre independent’ que cal reivindicar com a teatre en majúscules. La seva mort arriba vuit anys més tard de la del seu fill, el director teatral Moisès Maicas, el 2017. Un cop molt dur que va marcar els darrers anys de la vida de Maicas.
Carles Maicas va creure sempre en el teatre com a espai de llibertat, especialment en els anys foscos de la dictadura, quan des de Mataró participà de la lluita cultural contra el franquisme. Innovador, formador, agitador i estudiós, va obrir portes i finestres perquè hi entrés aire fresc i perquè el teatre local es convertís en un veritable motor cultural.
Una vida de teatre
Carles Maicas i Vallès és una figura que Mataró faria bé de brandar, reconèixer i homenatjar de forma deguda. Nascut el 1935 fill d’una família valenciana, Maicas va enamorar-se del teatre ben aviat i amb una ascendència clara. L’empremta primerenca d’Esteve Albert i del mestre de català Jesús Illa l’encaminaren cap a les lletres i la declamació, puja per primer cop a un escenari el 1952 i el 1957 entra a on serà casa seva, la Sala Cabanyes. Maicas és clau en la història de la gran entitat cultural de la capital del Maresme.
Es forma a Barcelona, als Estudis Nous, i allà s’amara dels aires d’un nou teatre contemporani al costat de grans noms del teatre català i sota la influència de Maria Aurèlia Capmany. Queda totalment seduït per l’obra i les maneres de Bertolt Brecht i pren una determinació clau: el que està veient i vivint a Barcelona s’ha de poder aplicar a Mataró. És aquí quan Maicas emprèn una modernització radical de l’escena local, programant autors i obres que només es veien a la capital. Per fer-ho es tira la manta al coll, trenca amb la Sala i funda el 1969 el Grup de Teatre del Casal, Xaloc, que es convertiria en una pedra angular del teatre independent. Al capdavant del Xaloc, Maicas porta el teatre mataroní més enllà amb diversos muntatges d’impacte —com Cues, ales i banyes, Balades del clam i la fam o Massa temps sense piano—, atraient companyies capdavanteres i impulsant joves talents com Jordi Bosch o Boris Ruiz. El 1976 va assolir una fita destacada amb la direcció de La Pau (Retorna a Atenes), de Rodolf Sirera, estrenada a la ciutat i programada al Festival Grec, del qual ell mateix va ser un dels fundadors.Després també crea el grup Colax, des d’on emprengué projectes d’una audàcia poc comuna. Entre ells, la mítica adaptació d’Els negres de Jean Genet amb actors africans de l’associació Jama-Kafo, presentada al Festival de Sitges el 1985 i convertida en un símbol d’integració i risc escènic.
El 1987 funda l’Aula de Teatre de Mataró, l’escola municipal de teatre. Una altra manera de poder ser pedagògic i compartir el coneixement i l’estima teatral amb generacions d’alumnes, Centenars d’actors i creadors van formar-se sota la seva mirada. El seu fill, Moisès Maicas, li prendria el relleu.
- Maicas va militar al PSUC en la clandestinitat, a l'organització Baix a Mar.
Al llarg de més d’un centenar de muntatges, Maicas va continuar dirigint fins ben entrada la vellesa: des de El cant de la balena abandonada (2002) fins a Els Pastorets (2005) o la Auca tràgica i mort del Plem (2013), sobretot a la Sala Cabanyes. El 2013 va publicar les seves memòries, El teatre, tota una vida, un relat imprescindible per entendre la vida cultural de la postguerra i la transformació del teatre amateur català.
A la seva casa del carrer de Sant Joan, Maicas hi va custodiar durant anys un arxiu espectacular de 50.000 documents i fotografies, un fons únic que testimonia mig segle de vida escènica.
La seva trajectòria fou reconeguda amb el Premi Especial del Jurat dels Guardons Cultura Mataró (2017) i el Premi Arlequí de la Federació de Grups Amateurs de Teatre de Catalunya (2020), entre d’altres.
La d’en Carles ha estat una vida llarga, prolífica i plena que aquest darrer dia de novembre ha abaixat el teló. El teatre català i la cultura mataronina són deutors de la tasca i de l’esperança de Maicas. Que descansi en pau.
Les notícies més importants de Mataró i Maresme, al teu WhatsApp
- Rep les notícies destacades al teu mòbil i no et perdis cap novetat!
- Entra en aquest enllaç, fes clic a seguir i activa la campaneta