Què hem de fer amb la gran quantitat de persones sense sostre que, cada nit, han de dormir al carrer? La pregunta és incòmoda, però necessària. Potser encara ho és més adonar-nos que, a poc a poc, ens hi estem acostumant. El sensellarisme ja no ens sorprèn tant com abans. I això, en una societat que es creu digna, és profundament preocupant.
No parlem només de persones que dormen, en un banc, en un portal o sota un pont. El sensellarisme també inclou aquells que viuen en condicions indignes: barraques, cotxes abandonats o habitacions insalubres. És una realitat invisible per a molts, però ben present per a qui la pateix. I també per a qui, com jo, l’ha pogut conèixer de prop com a voluntari de l’Hospital de campanya de la parròquia de Santa Anna de Barcelona.
Davant d’aquesta situació, sovint la resposta institucional sembla anar més dirigida a amagar el problema que no pas a resoldre’l. Es retiren bancs, es destrueixen assentaments o es posen obstacles perquè ningú hi pugui dormir. Però, realment, aquesta és la solució? Evitar que algú dormi en un determinat banc no fa desaparèixer la seva situació, només la desplaça amagant-la per uns quants. Per què no dediquem els mateixos esforços a atacar l’arrel del problema? Per exemple destinant-hi més professionals com psiquiatres, psicòlegs, graduats socials, etc.
Hi ha entitats i fundacions que sí que ho fan. Treballen des de la proximitat, escoltant, acompanyant i oferint alternatives reals. Per què les administracions no segueixen aquest exemple amb més decisió? No es tracta només de gestionar recursos, sinó de tenir voluntat política i, sobretot, humana.
El cas de Mataró n’és un exemple clar. Amb només 21 places a l’alberg de Can Solaret, i amb estades limitades, la resposta és clarament insuficient. És difícil no qualificar-ho de lamentable. Quan el sistema no ofereix sortides dignes, condemna moltes persones a cronificar la seva situació.
I és que arribar a viure al carrer no és fruit d’una sola causa. Sovint hi conflueixen pèrdues, problemes econòmics, ruptures familiars o trastorns de salut mental. En aquest context, és fàcil caure en addiccions, que no fan sinó agreujar encara més la situació. Ningú està completament exempt de trobar-s’hi. Avui són uns altres, però demà podríem ser nosaltres.
A tot això s’hi suma un altre fenomen preocupant: l’augment de l’aporofòbia, el rebuig cap a les persones pobres. Cada cop és més habitual veure actituds de menyspreu, por o indiferència. I en alguns casos passa a l’agressió física. Ens incomoden, sí, però potser el que ens incomoda de veritat és el que representen: la fragilitat d’un sistema que no garanteix el mínim per a tothom.
Per això, el sensellarisme no pot ser només un problema d’uns quants. Ha de ser una preocupació compartida. Cal la implicació de les institucions, però també de la ciutadania. No podem delegar-ho tot. Hi ha gestos que són senzills però essencials: mirar sense jutjar, escoltar amb respecte, ajudar sense condicions i practicar l’empatia.
No es tracta de grans heroïcitats, sinó de recuperar una mirada humana. Perquè, al final, el que està en joc no és només la dignitat de qui dorm al carrer, sinó la de tota la societat. Si acceptem que algú visqui entre cartrons o dins d’un cotxe com si fos normal, estem renunciant a una part del que ens fa ser comunitat.
Dormir al carrer no pot ser mai una opció acceptable. I encara menys, una realitat normalitzada.
Lluís Rugama Espasa
Fotoperiodista amateur. Apassionat per la fotografia solidària, social i de protesta.