Juan Joseé Omella, bisbe de Logroño, ha estat designat arquebisbe de Barcelona. Mons. Omella, nat a la Franja de Ponent, parla català, sant Josep de Calasanç també hi va néixer i en els seus escrits es declara pertanyent a la nació catalana. Omella és originari, per naixement de la Catalunya natural, no de l’administrativa conformada a la lleugera des de 1833, la natural inclou la Franja, el que passa és que sembla que el nou arquebisbe no se n’hagi adonat malgrat l’edat i els anys de ministeri.
Arribarà a la nova diòcesi com si fos un capellà foraster desconeixedor de la història i dels contingut de l’església catalana conformada al llarg dels segles pels seus propis màrtirs, pares doctrinals, confessors i verges sants, fundadors de d’ordres i congregacions. També amb un contingent d’estudis bíblics que han fet realitat que en un segle s’editessin cinc bíblies catalanes, amb un sentiment exquisit de la litúrgia, concretat amb dos Congressos Litúrgics en cent anys que han propiciat la dignitat del culte, amb una conferència episcopal, la Tarraconense, que ha maldat per a la personalitat pròpia d’aquest país en el seus documents de manera inequívoca, quan ha calgut, una església que ha fet possible l’edició en català dels Clàssics dels Cristianisme amb cent cinquanta volums. I encara amb moviments socials de gran abast inserits en la societat. I que ha perdurat malgrat les escomeses dictatorials en plenes dictadures. Amb una església que atén els pobres sense renunciar a allò que l’arrela al poble. I que ha estat catòlica, apostòlica i romana.
El nou arquebisbe no podrà oblidar que Catalunya, tota, va néixer bressolada per l’Església, Cuixà Ripoll... i que té per referent Montserrat i Poblet.
Les moltes virtuts personals que ha de tenir un bisbe del nostre temps ningú les pot posar en dubte en la persona del nou arquebisbe. Però haurà de tenir en compte que les mans sacerdotals, per ser humanes, també deixen empremtes i que és bo i saludable que marquin en consonància amb la identitat del ramat que li ha estat confiat.
Hi ha a Catalunya capellans i bisbes que haurien desenvolupat amb la dignitat escaient la funció encomanada a Mns. Olmella i el seu nomenament, en conseqüència, ha propiciat una certa suspicàcia en força sectors del poble fidel.
Se li retreu que la seva signatura consti en el document rubricat per alguns bisbes espanyols sobre la unitat sagrada d’Espanya, que fos defensor acèrrim del trasllat de les peces d’art propietat del Museu diocesà de Lleida a favor del bisbat de Barbastre quan en fou titular, sense atendre les justificacions dels que n’eren propietaris pel dret de custòdia i de compra. Tot això darrer caldrà considerar-ho aigua passada.
Està en les seves mans i en el seu fer que Juan José Omella, els anys que estigui a Barcelona, es mostri com el pastor de l’església catalana que molts esperàvem i desitgem.
No sé que ho fa, però, em ve a la memòria la frase que vaig poder sentir d’un gran capellà del bisbat d’Osona, Mn. Rovira Tenas, referint-se a l’allau d’immigrants vinguts a Catalunya els anys cinquanta i seixanta : “Fem-los catalans, que seran bons cristians“.
Arribarà a la nova diòcesi com si fos un capellà foraster desconeixedor de la història i dels contingut de l’església catalana conformada al llarg dels segles pels seus propis màrtirs, pares doctrinals, confessors i verges sants, fundadors de d’ordres i congregacions. També amb un contingent d’estudis bíblics que han fet realitat que en un segle s’editessin cinc bíblies catalanes, amb un sentiment exquisit de la litúrgia, concretat amb dos Congressos Litúrgics en cent anys que han propiciat la dignitat del culte, amb una conferència episcopal, la Tarraconense, que ha maldat per a la personalitat pròpia d’aquest país en el seus documents de manera inequívoca, quan ha calgut, una església que ha fet possible l’edició en català dels Clàssics dels Cristianisme amb cent cinquanta volums. I encara amb moviments socials de gran abast inserits en la societat. I que ha perdurat malgrat les escomeses dictatorials en plenes dictadures. Amb una església que atén els pobres sense renunciar a allò que l’arrela al poble. I que ha estat catòlica, apostòlica i romana.
El nou arquebisbe no podrà oblidar que Catalunya, tota, va néixer bressolada per l’Església, Cuixà Ripoll... i que té per referent Montserrat i Poblet.
Les moltes virtuts personals que ha de tenir un bisbe del nostre temps ningú les pot posar en dubte en la persona del nou arquebisbe. Però haurà de tenir en compte que les mans sacerdotals, per ser humanes, també deixen empremtes i que és bo i saludable que marquin en consonància amb la identitat del ramat que li ha estat confiat.
Hi ha a Catalunya capellans i bisbes que haurien desenvolupat amb la dignitat escaient la funció encomanada a Mns. Olmella i el seu nomenament, en conseqüència, ha propiciat una certa suspicàcia en força sectors del poble fidel.
Se li retreu que la seva signatura consti en el document rubricat per alguns bisbes espanyols sobre la unitat sagrada d’Espanya, que fos defensor acèrrim del trasllat de les peces d’art propietat del Museu diocesà de Lleida a favor del bisbat de Barbastre quan en fou titular, sense atendre les justificacions dels que n’eren propietaris pel dret de custòdia i de compra. Tot això darrer caldrà considerar-ho aigua passada.
Està en les seves mans i en el seu fer que Juan José Omella, els anys que estigui a Barcelona, es mostri com el pastor de l’església catalana que molts esperàvem i desitgem.
No sé que ho fa, però, em ve a la memòria la frase que vaig poder sentir d’un gran capellà del bisbat d’Osona, Mn. Rovira Tenas, referint-se a l’allau d’immigrants vinguts a Catalunya els anys cinquanta i seixanta : “Fem-los catalans, que seran bons cristians“.