Quan parlem de paisatges i ens referim al camp plàstic quasi immediatament ens ve a la ment una imatge realista / figurativa que ens porta al camí més tradicional i edulcorat del mateix. Però sortosament no tan sols el paisatge ha evolucionat molt, ans també ens ofereix moltes i diversos maneres d'entendre'l i reflectir-lo. Dues dones, Marta Duran a Can Caralt de Llavaneres i Mònica Vilert, al Collegi d'Aparelladors de Mataró, ens ofereixen dues bones i ben contradictòries maners d'expressar-lo.
Mònica Vilert reneix amb tota força, desprès d'un llarg parèntesi, disposada a explicitar de manera clara i neta les seves sensacions pictòriques. Ho fa amb una trentena de dibuixos, pintures i elements escultòrics que refermen el seu idioma plàstic que en essència es manté en aquest fluir tranquil , de cuita lenta , que ha estat sempre.
Unes peces fruit de l'eliminació de tota anècdota, restant tan sols en l'essència dels impactes emocionals que son aquells que amb el pas del temps serviran per restituir en la nostra memòria , la presència , que no record , d'aquell espai o aquell moment.
Vilert aprofundeix en aquest cas les seves interioritats. Ho fa mantenint el concepte plàstic que sempre l'ha caracteritzat encara que puguem observar algunes diferències , com un cert tancament en les formes com si cerqués un arrelament més profund amb el seu propi jo. Existeix també un intencionat to perfeccionista , en un sentit absolut del control de la peça , símbol també que jo entenc com en un afany de sentir-se i de saber-se segura en aquest nou caminar que en certa manera recomença.
Però fora d'aquests detalls, Vilert manté la seva especial sensibilitat plàstica i visual , ajudada per la netedat dels seus plantejaments tècnics que semblen acaronar les obres , donant-los força o emoció, segons s'escaigui , i en els que l'accent més intens del grafit, dona contrapunt a la permanent fidelitat cromàtica personal de l'artista, tot amb l'ajut de l'aerosol que li permet una nova capacitat de textura en la seva sempre límpida execució. Característiques totes elles que es traslladen a la seva obra de caire volumètric , tant en el que pertoca a les pedres, d'inquietant perfecció en formes, colors i textures, com en els seus elements volumètrics realitzats amb cordes i cordills, que subjuguen pel seu magicisme.Tot per configurar una mostra esdevinguda poema visual de gran qualitat i interès.
Marta Duran ens ofereix la seva exposició més ambiciosa, entenen com a tal aquella amb una aposta més forta per fer avinent la seva actual maduresa artística.
Si ens oblidem d'unes poques peces en les que encara és evident l'apunt figuratiu com a punt d'apropament al treball per aquells visitants menys atrevits, en la resta Marta Duran es desferma de manera distesa apostant per una pintura de gran intensitat en la que pinzellades, textures , gruixos i colors estableixen una estructura dinàmica que omple de moviment gestual el conjunt, donant en cada moment el sentit exacte de la peça, que pota anar de la sensible suavitat de certes mirades, fins a l'intensa explosió fruit del bigarrament de conceptes pictòrics destrament dirigits per la mà de l'artista. Aquesta és al meu entendre , la millor exposició de Marta Duran i alhora és una exposició que ha de marcar una fita sense retorn. Sense retorns conceptuals, però a bon segur també tècnics, amb apostes novedoses però plenament reeixides com els densos treballs sobre paper que juguen a de tu a tu , i sense vergonya , a la tela sempre tan preuada per l'artista.
Ara Duran sap perfectament que disposa en el seu pensament i en les seves mans de les eines suficients com per aconseguir unes peces que responent perfectament al seu tarannà i a la seva essència figurativa, pertanyen a un camí creatiu absolutament actual que deixa enrere el que a vegades era nyonyós i desfasat. Per això ara sols cal anar endavant. A bon segur que hi haurà temptacions per recaure en antics conceptes que en res l'afavoreixen, però caldrà seguir mirant el front.
En fer-ho sempre tindrà una excellent referència de partida, la d'aquesta exposició que fàcil és recomanar en la seguretat de trobar un nova, renovada, i principalment, molt millor, Marta Duran que presenta unes magnífiques opcions per a un futur.
Mònica Vilert reneix amb tota força, desprès d'un llarg parèntesi, disposada a explicitar de manera clara i neta les seves sensacions pictòriques. Ho fa amb una trentena de dibuixos, pintures i elements escultòrics que refermen el seu idioma plàstic que en essència es manté en aquest fluir tranquil , de cuita lenta , que ha estat sempre.
Unes peces fruit de l'eliminació de tota anècdota, restant tan sols en l'essència dels impactes emocionals que son aquells que amb el pas del temps serviran per restituir en la nostra memòria , la presència , que no record , d'aquell espai o aquell moment.
Vilert aprofundeix en aquest cas les seves interioritats. Ho fa mantenint el concepte plàstic que sempre l'ha caracteritzat encara que puguem observar algunes diferències , com un cert tancament en les formes com si cerqués un arrelament més profund amb el seu propi jo. Existeix també un intencionat to perfeccionista , en un sentit absolut del control de la peça , símbol també que jo entenc com en un afany de sentir-se i de saber-se segura en aquest nou caminar que en certa manera recomença.
Però fora d'aquests detalls, Vilert manté la seva especial sensibilitat plàstica i visual , ajudada per la netedat dels seus plantejaments tècnics que semblen acaronar les obres , donant-los força o emoció, segons s'escaigui , i en els que l'accent més intens del grafit, dona contrapunt a la permanent fidelitat cromàtica personal de l'artista, tot amb l'ajut de l'aerosol que li permet una nova capacitat de textura en la seva sempre límpida execució. Característiques totes elles que es traslladen a la seva obra de caire volumètric , tant en el que pertoca a les pedres, d'inquietant perfecció en formes, colors i textures, com en els seus elements volumètrics realitzats amb cordes i cordills, que subjuguen pel seu magicisme.Tot per configurar una mostra esdevinguda poema visual de gran qualitat i interès.
Marta Duran ens ofereix la seva exposició més ambiciosa, entenen com a tal aquella amb una aposta més forta per fer avinent la seva actual maduresa artística.
Si ens oblidem d'unes poques peces en les que encara és evident l'apunt figuratiu com a punt d'apropament al treball per aquells visitants menys atrevits, en la resta Marta Duran es desferma de manera distesa apostant per una pintura de gran intensitat en la que pinzellades, textures , gruixos i colors estableixen una estructura dinàmica que omple de moviment gestual el conjunt, donant en cada moment el sentit exacte de la peça, que pota anar de la sensible suavitat de certes mirades, fins a l'intensa explosió fruit del bigarrament de conceptes pictòrics destrament dirigits per la mà de l'artista. Aquesta és al meu entendre , la millor exposició de Marta Duran i alhora és una exposició que ha de marcar una fita sense retorn. Sense retorns conceptuals, però a bon segur també tècnics, amb apostes novedoses però plenament reeixides com els densos treballs sobre paper que juguen a de tu a tu , i sense vergonya , a la tela sempre tan preuada per l'artista.
Ara Duran sap perfectament que disposa en el seu pensament i en les seves mans de les eines suficients com per aconseguir unes peces que responent perfectament al seu tarannà i a la seva essència figurativa, pertanyen a un camí creatiu absolutament actual que deixa enrere el que a vegades era nyonyós i desfasat. Per això ara sols cal anar endavant. A bon segur que hi haurà temptacions per recaure en antics conceptes que en res l'afavoreixen, però caldrà seguir mirant el front.
En fer-ho sempre tindrà una excellent referència de partida, la d'aquesta exposició que fàcil és recomanar en la seguretat de trobar un nova, renovada, i principalment, molt millor, Marta Duran que presenta unes magnífiques opcions per a un futur.