Durant dècades he exercit de mestre. Un ofici que considero, sense exagerar, un dels més importants que existeixen. No només perquè treballem amb infants, sinó perquè treballem amb persones. I quan la teva feina consisteix a acompanyar persones, t’hi acabes implicant de manera profunda. Aquesta és la naturalesa del nostre ofici.
La majoria de professions formen part d’una cadena productiva. L’escola pública, en canvi, és un espai humà. Un lloc on la diversitat —de llengües, d’orígens, de maneres de ser i de viure— no és un obstacle, sinó una riquesa. Aquesta pluralitat és, precisament, el seu valor més gran.
Per això preocupa veure com es tanquen línies d’escola pública i com, tard o d’hora, això pot comportar el tancament de centres sencers. No és només una qüestió de números: és una pèrdua d’oportunitats educatives i socials. Quan una escola pública es redueix, es redueix també la possibilitat d’educar en la convivència real, aquella que no es pot simular en entorns homogenis.
No es tracta d’oposar pública i concertada. Els mestres, a tot arreu, estimen la seva feina i volen el millor per als seus alumnes. Però sí que cal assenyalar que moltes famílies, sovint sense mala fe, acaben triant escoles on la diversitat és menor, convençudes que això equival a més qualitat. I no sempre és així. Una escola menys diversa és, també, una escola menys representativa del món en què viuran els infants.
Reivindico, doncs, el valor de les escoles petites, d’una sola línia. Centres on tothom es coneix, on els mestres saben el nom de tots els alumnes, on les famílies formen part d’una comunitat real. Aquest model, lluny de ser una nostàlgia, és una aposta per una educació més humana i més coherent amb la societat que volem construir.
Tanquem línies massificades, si cal. Però no tanquem la porta a fer escola de veritat: una escola que educa en la pluralitat, en la convivència i en el respecte mutu. Una escola que, abans que instruir, fa comunitat.
Joan Puig, mestre (7-2-2026)