Hi va haver un temps en què anar a un concert era molt més que escoltar música. Era prendre partit, desafiar la por, reconèixer-se entre milers de desconeguts i sentir que un país que havia viscut massa anys en silenci començava a recuperar la veu. Un temps en què cantar en català davant de deu mil persones podia tenir tanta transcendència com una manifestació. Aquell temps, el dels darrers mesos del franquisme i els primers de la Transició, torna ara a la pantalla gràcies a Els concerts de la Transició, el nou documental del director mataroní Jordi Rovira, codirigit amb el periodista Plàcid Garcia-Planas.
La pel·lícula s'estrenarà dimecres 4 de novembre al festival IN-EDIT de Barcelona, dins la secció Sons de Barcelona, i està previst que arribi a les llars catalanes a finals de desembre, a través del programa Sense Ficció de TV3. Una oportunitat per descobrir, o recordar, un dels episodis més extraordinaris de la història recent de Catalunya.
Cinc concerts que van ser molt més que concerts
Tot va començar el 30 d'octubre de 1975, quan Franco encara era viu i la dictadura semblava eterna. Raimon va omplir el Palau d'Esports de Barcelona amb deu mil persones, entre les quals hi havia els principals dirigents de l'Assemblea de Catalunya. Aquella multitud no havia anat només a escoltar cançons. Hi havia anat a compartir una esperança i a expressar públicament allò que el règim havia intentat reprimir durant gairebé quatre dècades. Tres setmanes després moria Franco. Però la seva desaparició no significava, ni de bon tros, que la democràcia fos una realitat. Els dies 15, 16 i 17 de gener de 1976, Lluís Llach va protagonitzar tres concerts multitudinaris al mateix recinte. El públic va tornar a convertir les actuacions en expressions col·lectives de llibertat, en uns mesos marcats per les reivindicacions democràtiques i la incertesa política. El cinquè concert va arribar el 27 de febrer de 1976, amb Quico Pi de la Serra, després de les grans manifestacions per l'amnistia celebrades aquell mateix mes a Barcelona. L'actuació quedaria immortalitzada en un disc històric. Cinc concerts, tres artistes i milers de persones que van demostrar que la Nova Cançó havia esdevingut una eina de resistència cultural, política i nacional. Tot plegat amb la complicitat de l'empresari Oriol Regàs, una figura essencial per fer possibles aquelles convocatòries.
Jordi Rovira, la memòria explicada des de les persones
El documental porta el segell de Jordi Rovira, periodista i cineasta mataroní amb una trajectòria consolidada en el documental històric i biogràfic. Treballs com Joana Biarnés. Una entre tots, Eugenio o Víctimes dobles exemplifiquen el seu interès per recuperar històries que mereixen ser explicades amb profunditat, sensibilitat i una mirada periodística. Rovira comparteix direcció i guió amb Plàcid Garcia-Planas, veterà reporter internacional de La Vanguardia, antic director del Memorial Democràtic i amb vincles familiars amb Mataró. Dos periodistes acostumats a observar la història des de les seves conseqüències humanes, que ara giren la mirada cap a un episodi fonamental de la memòria col·lectiva catalana.
I aquí rau una de les singularitats del projecte. Els protagonistes no són tant els tres grans cantautors com les persones que van assistir als concerts. Raimon, Llach i Pi de la Serra apareixen a través de les imatges d'arxiu, però el relat es construeix amb una vintena de testimonis que van viure aquells dies.
El documental recupera fotografies de Pilar Aymerich, Manel Armengol i Francesc Fàbregas, imatges audiovisuals històriques i entrevistes que permeten reconstruir l'atmosfera d'aquells concerts. Entre els testimonis figura fins i tot Rodolfo Martín Villa, governador civil de Barcelona durant els darrers temps del franquisme, que va autoritzar les primeres actuacions.
Una memòria que també interpel·la el present
La pel·lícula no es limita, però, a exercir la nostàlgia. Rovira i Garcia-Planas busquen establir un pont entre aquella generació que va desafiar la dictadura i els joves d'avui. Per això també hi apareixen músics actuals com Triquell, Santi Balmes, de Love of Lesbian, i Marina Rico i Emma Dotres, d'Al·lèrgiques al Pol·len. Les versions de Jo vinc d'un silenci, interpretada per Kelly Isaiah, i L'home del carrer, en la veu de Meritxell Gené, contribueixen a demostrar que aquell llegat musical continua viu.
I és precisament aquesta connexió amb el present la que dona una dimensió especial al documental. Cinquanta anys després, quan les llibertats democràtiques tornen a ser objecte de debat i l'extrema dreta guanya presència, recordar aquells concerts és també recordar que els drets no van arribar sols. Que hi va haver gent que es va exposar, que va perdre la por i que va trobar en la música una manera de dir prou. Els concerts de la Transició, produït per Ben Aisit amb la participació de 3Cat, es presentarà als cinemes Mooby Aribau de Barcelona. Més que un viatge musical, proposa recuperar el batec d'una societat que començava a fer-se sentir. Perquè hi ha cançons que expliquen una època. I hi ha concerts que, directament, contribueixen a canviar-la.
Les notícies més importants de Mataró i Maresme, al teu WhatsApp
- Rep les notícies destacades al teu mòbil i no et perdis cap novetat!
- Entra en aquest enllaç, fes clic a seguir i activa la campaneta