Nit de glòria i de Festa Major, la d’aquest dimarts 2 de juny del 2026 al barri de Sant Andreu de Barcelona per l’Assolim CN Mataró. La piscina Pere Serrat fins al capdamunt va assistir a un cop de geni, d’autoritat i de rebel·lia protagonitzat per un equip que durant tot l’any ha anat creixent i que al play-off ho ha anat confirmant. Campiones de lliga amb el factor piscina en contra. Sí, campiones de lliga per tercera vegada, fet que les confirma encara més a l’olimp com el millor equip de la història de l’esport de casa nostra. Històriques i úniques les jugadores de Dani Ballart i més meritòria —probablement— aquesta victòria a la final que en les dues ocasions precedents. Vencent —i patint i resistint, sobretot al final— a casa de les vigents campiones d’Europa, el dia que amb tot a favor aspiraven a la primera lliga. Un títol que passa a engruixir el palmarès de les mataronines.
Que les Santes Juliana i Semproniana guardin espai enmig de l’estol celestial per a cada jugadora de l’Assolim CN Mataró. Que se’l mereixen. N’han fet mèrits durant tota la competició i també en la singladura a la Champions, on del 10 al 12 de juny seran a una Final a 4 més que costeruda, a Malta. L’equip havia crescut, s’havia reforçat de forma precisa i quirúrgica. Rutllava. A Dani Ballart, si se l’escolta, se li entenia com li devia plaure el que anava veient. Dins de l’equip, amb les noves peces i l’ascendència creixent d’algunes jugadores de la casa, també creixia una convicció. Les coses anaven bé. I es pot mirar des de l’epíleg de la temporada i amb el títol a la vitrina: la ‘cosa’ ha anat més que bé.
L’afició, la gent del club, la claca de la piscina també és un bon termòmetre. Ahir a Sant Andreu l’Assolim CN Mataró anava propulsat per un doble cor bategant a l’uníson. Un a dins de l’aigua i l’altre a fora. Desenes de mataronins amb els ulls com a plats veient com es dominava el tercer i decisiu partit de la final de la primera a la darrera avantatge. Cada cop que es posava per davant o feia un gol l’equip del Maresme, ressonava la cançó del ‘No n’hi ha prou!’ de Les Santes entre el públic. Quan es va guanyar va sonar el Bequetero i quan la capitana Clara Cambray va recollir la copa, duia una senyera penjada del coll on les quatre barres eren la silueta dels quatre Gegants de la Família Robafaves. Al seu costat, la Sílvia Morell onejava la bandera de Mataró. La Queralt Bertran era l’ànima de la festa. La Martina Claveria havia fet un partidàs i tampoc parava. El mataronisme d’aquest grup i club és emocionant.
Un partidàs d’autoritat
Si la primera lliga es va guanyar en fase regular i la segona en un partit a Mataró que va acabar resultant plaent, la tercera serà recordada sobretot per aquest tercer partit forçat a piscina contrària i pel to, per la serietat, pel rigor amb què l’Assolim CN Mataró el va saber jugar. Un partit blindat a la defensa on durant pràcticament tots els minuts l’equip de Dani Ballart va arribar a semblar aquell tipus d’estudiants que, de tant que se saben la lliçó, fins i tot la reciten en veu alta quan no toca. Metòdic en defensa, abrigant-se molt bé per no deixar fluir el Sant Andreu, l’equip es va lliurar a una altra jornada de ‘Roemeria’ —quin fitxatge i quin rendiment, tot l’any, de Jewel Roemer!— i a l’orla cal posar-hi ben gros també el nom de Mariona Terré, providencial en aturades com la darrera i reivindicant-se en l’enèsim duel fratricida amb la seva germana a la porteria del davant. En defensa la menció al mèrit i l’actitud és global. I com van arribar a esgarrapar i a deixar-se anar al davant va ser definitori.
De debò. L’Assolim CN Mataró va signar una autèntica masterclass a la Pere Serrat, una piscina on feia tres anys que no aconseguia guanyar, i ho va fer amb una actuació de maduresa, ofici i serietat competitiva enorme. En un ambient ensordidor i amb dues aficions entregades, les mataronines van entrar al partit amb les idees claríssimes: defensar fort, córrer quan tocava i castigar cada escletxa. Roemer va obrir el camí amb una actuació imperial, ben acompanyada per Martina Claveria i un bloc que va saber mantenir sempre el pols del duel. Sant Andreu va respondre amb qualitat i orgull, però l’Assolim va dominar el ritme des del primer quart, sense descompondre’s en cap moment i arribant al descans amb avantatge després d’haver imposat el seu pla amb una solidesa admirable.
Semblava que no podia ser, però la pressió i les cuques per guanyar, a qui estaven jugant una mala passada, era a les locals. Un Sant Andreu que va notar el pes històric d’una oportunitat única, ja que l’equip sembla que es desfarà de les seves peces més primordials a partir de l’any vinent.
El tercer quart
El tercer quart va acabar de marcar el partit. I això ja és notícia perquè és un parcial que a vegades, en dies grans, ha tingut una certa llegenda negra a Mataró. Amb Mariona Terré gegant sota pals, aturant un penal clau a Elena Ruiz i sostenint l’equip en els moments de més pressió local, el Mataró va construir el triomf sobretot des de la defensa. Cada ajuda, cada bloqueig i cada possessió defensiva van tenir pes d’or, i el gol revisat pel VAR de Martina Claveria per situar el 6-9 va ser un cop d’autoritat. Sant Andreu encara va empènyer fins al 9-10 final, amb la grada creient en la remuntada —i la mataronada present recordant el segon partit, on quasi ho aconsegueixen— però l’Assolim CN Mataró va resistir amb una serenor extraordinària. Entre Mariona i una defensa de manual, les de Dani Ballart van impedir l’empat i van tancar una victòria de prestigi, de les que expliquen un equip gran: dominant del principi al final, amb caràcter mataroní i amb una lliçó de waterpolo en un escenari de màxima exigència.
SANT ANDREU 9 - ASSOLIM CN MATARÓ 10
Parcials: 3-3 / 2-3 / 1-3 / 3-1
Les notícies més importants de Mataró i Maresme, al teu WhatsApp
- Rep les notícies destacades al teu mòbil i no et perdis cap novetat!
- Entra en aquest enllaç, fes clic a seguir i activa la campaneta