Quan una persona estimada té un diagnòstic de malaltia greu i irreversible, la família s’enfronta a un dels reptes més difícils que existeixen: conviure amb la mort anunciada. Quan hi ha infants a casa, la situació esdevé encara més delicada i fràgil. Com parlar-ne? Com protegir-los sense enganyar-los? Què és millor: dir la veritat o evitar el tema? Aquestes són preguntes que apareixen una i altra vegada en moments de gran vulnerabilitat emocional.
Els experts en psicologia infantil coincideixen que la sinceritat és essencial. Els nens i nenes perceben molt més del que sovint creiem: silencis, canvis d’ànim, converses a mitges, mirades preocupades… Amagar-los la realitat no els protegeix, sinó que pot generar confusió, por i ansietat. La clau és adaptar el llenguatge a l’edat i a la maduresa de cada criatura, oferint respostes clares, concretes i sense metàfores ambigües que puguin portar a malentesos (com “s’ha adormit per sempre” o “ha marxat de viatge”).
És fonamental que els infants se sentin part de la realitat familiar i que se’ls doni espai per acomiadar-se i expressar-se. Fer un dibuix, escriure una carta, preparar un regal simbòlic o simplement passar estones junts amb la persona malalta són gestos que ajuden a integrar l’experiència i elaborar el dol de manera més sana. No incloure’ls en el procés pot fer que el dol sigui més confús o dolorós després.
També és imprescindible validar totes les emocions: por, ràbia, tristesa, culpa o fins i tot indiferència. Cap emoció és incorrecta. Els adults tenen el paper de contenir, acompanyar i transmetre seguretat emocional, i això inclou mostrar també les pròpies emocions. Plorar davant dels infants no és debilitat: és un model d’honestedat emocional. Ensenyar que estar tristos és natural ajuda els nens i nenes a entendre que el dolor es pot compartir i sostenir en família.
Un altre aspecte clau és mantenir una certa normalitat. Continuar amb les rutines escolars, els jocs, les activitats quotidianes i els espais d’alegria ajuda a evitar que la malaltia ho ocupi tot. L’estructura i la previsibilitat donen estabilitat emocional en un moment d’incertesa.
En definitiva, gestionar una mort anunciada quan hi ha canalla a casa és un exercici d’amor i coratge profund. No es tracta d’evitar el patiment —perquè el dolor forma part de la vida— sinó d’acompanyar-lo amb veritat, tendresa i presència. Els infants no necessiten que els protegeixin de la realitat, sinó que els acompanyin a entendre-la. Quan això passa, el record d’aquella persona estimada es construeix des de la pau, no des de la por.