Parlar del propi comiat pot semblar una conversa incòmoda. Sovint l’evitem perquè ens fa respecte, perquè no volem preocupar la família o perquè pensem que ja hi haurà temps. Però deixar dites algunes preferències pot ser, precisament, una manera de cuidar les persones que estimem. Quan arriba una mort, els familiars han de prendre moltes decisions en molt poc temps i en un moment de dolor. Saber què volia aquella persona pot alleugerir molt aquest pes.
Preveure el propi comiat no vol dir obsessionar-se amb la mort. Vol dir mirar-la amb naturalitat i pensar com ens agradaria que fos aquell moment. Hi ha qui té clar si prefereix enterrament o incineració. Hi ha qui voldria una cerimònia religiosa, un acte civil o un comiat molt íntim. També es poden deixar indicacions sobre música, lectures, flors, fotografies, persones que voldríem que hi participessin o fins i tot el to de la cerimònia.
Aquestes decisions no han de ser complicades. De vegades n’hi ha prou amb parlar-ne en família o escriure unes notes. Altres persones prefereixen deixar-ho més formalitzat, especialment si tenen voluntats concretes. També existeixen documents com les voluntats anticipades, que serveixen per expressar decisions relacionades amb l’atenció sanitària quan la persona ja no les pugui comunicar. Són eines diferents, però totes parteixen d’una mateixa idea: facilitar les coses quan arribi un moment difícil.
Moltes famílies expliquen que, quan sabien què volia la persona morta, van viure el comiat amb més serenor. No perquè el dolor desaparegui, sinó perquè hi ha menys dubtes. Fer sonar aquella cançó, llegir aquell text o respectar aquella manera de ser pot donar la sensació que l’últim adéu és fidel a la vida de qui se’n va.
També és important entendre que no cal decidir-ho tot. La vida canvia, les preferències també, i cadascú pot arribar fins on vulgui. El més valuós és obrir la conversa sense por. Pot ser en un dinar familiar, en una passejada o en un moment tranquil. No cal fer-ne un tema solemne; es pot parlar de manera senzilla.
Preveure el propi comiat és un acte de responsabilitat, però també d’afecte. És dir als qui ens estimen: “Quan arribi el moment, no haureu d’endevinar-ho tot”. I aquesta tranquil·litat, enmig del dol, pot ser un últim gest de cura.