Una fotografia pot explicar allò que no sabem dir amb paraules. Una por, un dolor persistent, la sensació de no reconèixer el propi cos o un moment en què la vida sembla haver-se aturat. Aquesta és la idea que hi ha darrere de la denominada fotografia emocional i terapèutica, una manera d’utilitzar la creació d’imatges com a instrument d’expressió, autoconeixement i acompanyament en moments de dificultat.
No es tracta simplement de fer fotografies boniques ni de dominar una càmera. La clau està en utilitzar la imatge per representar una emoció, observar-se des de fora, explicar una experiència o donar forma a sentiments difícils d’identificar. Un autoretrat, per exemple, pot convertir-se en una manera de relacionar-se de nou amb un cos que ha canviat a causa d’una malaltia, una lesió o una situació traumàtica.
Aquest és precisament el punt de partida d'‘Ana Capó, fotografiant la foscor’, un documental que explora la fotografia emocional i terapèutica a partir d’una història real i que ha estat nominat a Millor Documental als Premis Oriana 2026. La producció és una de les set finalistes de la categoria documental d’un festival que enguany ha seleccionat 51 treballs d’entre 1.276 produccions presentades.
Quan fotografiar-se ajuda a tornar-se a mirar
La protagonista és Ana Capó, fotògrafa de nounats i esportista, a qui una lesió va canviar radicalment la vida. Capó va desenvolupar la síndrome de Sudeck, associada a episodis de dolor intens i persistent, i va haver d’afrontar un procés físic i emocional que va transformar la seva quotidianitat. En aquell moment va començar a fer-se autoretrats.
Allò que inicialment era una manera de documentar o exterioritzar el que estava vivint es va convertir progressivament en una eina per relacionar-se amb les seves emocions i amb el seu propi cos. La seva experiència és el fil conductor del documental, que aborda qüestions com el dolor, la salut mental, la pèrdua d’identitat, la vulnerabilitat o la reconstrucció personal.
És aquí on s’entén millor què pot aportar la fotografia emocional. Imaginem una persona que travessa una situació de dol i que és incapaç d’explicar exactament com se sent. Fotografiar una habitació buida, un objecte que conserva o fins i tot la seva pròpia ombra pot convertir-se en una manera de materialitzar aquella emoció. La fotografia no elimina el problema, però pot ajudar a observar-lo, expressar-lo i compartir-lo.
De la mateixa manera, un autoretrat pot permetre treballar la relació amb la pròpia imatge després d’una malaltia, una operació, una discapacitat o qualsevol canvi vital que obligui a reconstruir la percepció d’un mateix.
La càmera com a llenguatge emocional
La potència de la fotografia en aquest terreny té molt a veure amb una característica elemental: no obliga necessàriament a trobar les paraules exactes. La imatge pot actuar com un llenguatge intermedi. Permet escollir què es mostra, què queda fora de camp, quina llum té una escena o com una persona vol representar-se. Aquest procés creatiu pot afavorir la reflexió sobre allò que s’està vivint.
‘Ana Capó, fotografiant la foscor’ explora precisament com la creació artística pot acompanyar processos de dolor i transformació personal. El film parla del cos ferit, de la pèrdua d’identitat i de la possibilitat de trobar noves formes de continuïtat després d’un canvi vital profund.
Això no significa que fer fotografies substitueixi l’atenció psicològica o mèdica quan aquesta és necessària. La fotografia s’entén aquí sobretot com una eina complementària d’expressió, reflexió i acompanyament, que també pot ser utilitzada en contextos professionals.
Un documental pioner sobre fotografia i salut mental
La producció es presenta com el primer documental a Espanya centrat específicament en la fotografia emocional i terapèutica com a eina vinculada a la salut mental i la resiliència. La història d’Ana Capó ja ha passat per diferents projeccions i el seu recorregut ha rebut un nou impuls amb la nominació als Premis Oriana.
El film està codirigit per David Blanch Martínez i la mataronina Lydia Ruiz León i produït per Indiana Studio. A més del relat de la protagonista i dels seus autoretrats, incorpora diferents veus del seu entorn i de professionals per reflexionar sobre el potencial de les imatges davant d’experiències que sovint resulten difícils d’explicar.
El projecte ha estat desenvolupat de manera altruista i amb recursos propis de l’equip.
Projecció a Barcelona el 15 d’octubre
Després de passar per Menorca i Olesa de Montserrat, el documental arribarà el dijous 15 d’octubre a Barcelona. Es projectarà a les 18.30 h al Centre Cívic Pati Llimona, en una sessió organitzada per l’Associació Professional de Facilitació amb Imatges (APFI). Després del visionat hi haurà una taula rodona sobre la fotografia com a eina d’expressió, reflexió i acompanyament en processos de transformació personal.
Una oportunitat, en definitiva, per acostar-se a una disciplina encara poc coneguda i entendre una idea aparentment senzilla però poderosa: de vegades una fotografia no serveix tant per recordar el que hem vist com per començar a entendre el que sentim.
Les notícies més importants de Mataró i Maresme, al teu WhatsApp
- Rep les notícies destacades al teu mòbil i no et perdis cap novetat!
- Entra en aquest enllaç, fes clic a seguir i activa la campaneta