A Mataró, el nom d’Albert Gutiérrez Gallemí és sinònim de solidaritat i perseverança. Xerraire, afable i incansable, aquest mataroní conegut i estimat va rebre un diagnòstic de trastorn psicòtic amb només 17 anys. Lluny d’enfonsar-se, va decidir plantar cara a la malaltia amb esforç, disciplina i el suport incondicional de la seva família. Amb els anys no només ha pogut fer una vida plena, sinó que s’ha convertit en una de les veus més actives en la defensa de la salut mental a la ciutat. És el fundador de la Marxa per la Salut Mental de Mataró i l’ànima de Viure, una associació de Salut Mental i Benestar que treballa perquè cap persona amb dificultats psicològiques es quedi sense suport per motius econòmics. Parlem amb ell sobre l’origen del projecte, els reptes de la salut mental avui i la importància de no rendir-se mai.
A Mataró, gràcies a iniciatives com Viure, la salut mental ja no és només una qüestió privada. És un compromís col·lectiu. I Albert Gutiérrez n’és la prova viva: conviure amb una malaltia mental no impedeix viure, liderar i transformar la realitat dels altres.
Com va començar l’associació Viure?
Fa quatre anys, en un sopar amb amics, va sortir la idea. En David Bote m’hi va animar. Jo feia molts anys que estava implicat en iniciatives solidàries, en salut mental, en caminades, en projectes vinculats al càncer, en col·laboracions amb entitats… Tenia infraestructura, experiència i contactes. Amb un grup d’amics vam decidir crear l’associació. La idea era aprofitar tot el que ja sabíem fer, però focalitzant-ho clarament en la salut mental.
Com definiries l’associació? És suport logístic? Atenció directa?
Tenim una infraestructura molt gran —una nau de 650 metres quadrats— i un equip d’unes 20 persones que hi col·laboren. Hi ha molta complicitat de molta gent, com ara en Sergi Quintana, de La Morera. Organitzem actes, caminades, concerts, activitats solidàries… Però la nostra finalitat és molt clara: ajudar persones amb problemes de salut mental a millorar la seva qualitat de vida. Tots els diners que recollim —de la caminada, de Sant Jordi, de tòmboles, de concerts— van destinats a això. Ningú cobra. Tot és voluntari.
Com es concreta aquesta ajuda?
Un dels problemes que tenim és que molta gent amb pocs recursos només pot anar al psiquiatre cada mig any. I això no és suficient. El treball psicològic necessita seguiment.
Hem arribat a un acord amb una psicòloga: si una sessió costa 70 euros, ella la deixa a 35. I nosaltres, amb els diners que recollim, ajudem a pagar-ne una part. Si la persona pot aportar 10 o 15 euros, nosaltres en posem la resta. És una mena de cofinançament perquè tingui valor per a la persona, però no sigui una barrera. Comencem amb dos casos, però volem créixer. Ho fem a poc a poc i amb criteri professional.
Per tant, el vostre objectiu és evitar que la gent es quedi sense seguiment?
Exacte. La malaltia mental, si no la treballes, creix més ràpid que tu. Si et quedes cinc anys a casa, costa moltíssim tornar a sortir. En canvi, si des del primer moment hi poses suport, disciplina i ajuda, pots tirar endavant.
La Marxa per la Salut Mental i les xerrades públiques també formen part de la vostra feina. Per què és tan important visibilitzar?
Perquè encara hi ha molt silenci. La gent no vol parlar de salut mental. I és una malaltia com qualsevol altra. El cap és la part més important del cos, i la més complexa. Quan faig xerrades explico la meva experiència. He viscut moments molt durs, però també coses molt grans. Ho explico perquè la gent vegi que una persona amb malaltia mental pot arribar molt lluny.
Què vols dir amb això?
Que no som superherois, però tampoc som menys que ningú. Jo he fet 18 maratons amb la malaltia. He treballat tota la vida. Fins i tot vaig ser cap de control de qualitat d’un projecte industrial mundial a l’empresa familiar en una època en què estava molt tocat. Ho explico perquè la gent entengui que no tot s’acaba amb un diagnòstic. Si treballes, si no et rendeixes, pots tenir una vida plena.
D’on surt aquesta energia?
Jo porto la salut mental a dins. He passat moments molt difícils i sé què és sentir-se enfonsat. Però també sé que l’ajuda funciona. A mi m’ha ajudat molt anar al psicòleg quan ho he necessitat. La meva vida és augmentar la solidaritat. Tinc hores per dedicar-hi, i les vull dedicar a això. He renunciat a projectes a l’estranger perquè vull quedar-me aquí, amb la meva família, la meva ciutat i l’associació.
Què t’imagines d’aquí cinc o deu anys?
Veig una associació molt ferma. Ho tenim tot per créixer: infraestructura, equip, il·lusió i experiència. Cada vegada som més gent i més conscients de la necessitat que hi ha. Jo cada cop em trobo millor. Hi ha moments difícils, sí, però al final pesen més els moments bons. I això també ho vull transmetre: es pot estar malament i, tot i així, construir coses molt boniques.
Quin missatge enviaries a una persona que ara mateix està patint?
Que no es quedi a casa. Que no es rendeixi. Que demani ajuda. Que es mogui. La malaltia mental no és una sentència. Tothom pot aconseguir sortir-se’n, però cal començar aviat i no deixar passar els anys. Per això lluitem: perquè la gent tingui suport, perquè pugui anar al psicòleg, perquè senti que no està sola.
Les notícies més importants de Mataró i Maresme, al teu WhatsApp
- Rep les notícies destacades al teu mòbil i no et perdis cap novetat!
- Entra en aquest enllaç, fes clic a seguir i activa la campaneta