Polseres vermelles va ser, ara fa més d'una dècada, un autèntic fenòmen. Cada setmana, a cada nou capítol, milers de catalans -i posteriorment, espectadors d'arreu del món- entraven a les habitacions, passadissos i terrasses d’un hospital molt especial sense saber exactament on era. Aquell edifici modern, ple de llum natural, on un grup d’adolescents malalts aprenien a conviure, fer-se amics i plantar cara a la vida a la sèrie creada per Albert Espinosa, no era un decorat qualsevol: era l’antiga Mútua Laboral Midat de Cabrils, un espectacular hospital abandonat del Maresme avui situat enmig del bosc.
Més de quinze anys després de l’estrena de Polseres VErmelles, l’edifici continua despertant fascinació. Tant per l’impacte emocional que va tenir la ficció de TV3 com per les característiques úniques d’aquest antic centre sanitari de Cabrils, considerat en el seu moment un dels centres de rehabilitació laboral més avançats de l’Estat.
La mútua de Cabrils. Foto: Arquitecturacatalana.cat
L’hospital de Polseres Vermelles
Quan Polseres Vermelles es va estrenar a TV3 el gener de 2011, es va convertir ràpidament en un fenomen televisiu. La sèrie narrava la vida quotidiana d’un grup de nois i noies ingressats a l’àrea de pediatria d’un hospital i posava el focus en l’amistat, la superació i les ganes de viure, allunyant-se dels drames mèdics tradicionals per donar tot el protagonisme als pacients.
La producció, inspirada en les experiències personals d’Espinosa durant la seva adolescència hospitalitzada, va acabar transcendint Catalunya. La sèrie va ser adaptada internacionalment, amb versions als Estats Units, Itàlia o Alemanya, i encara avui és recordada com una de les ficcions més emblemàtiques de la televisió catalana.
Part del seu magnetisme provenia precisament dels espais on estava rodada. Els grans passadissos inundats de llum, les terrasses obertes al paisatge mediterrani i l’arquitectura singular de la Mútua de Cabrils aportaven una personalitat visual molt diferent de la d’un hospital convencional.
Els actors de Polseres Vermelles. Foto: TV3
Un centre sanitari revolucionari enmig del bosc
El centre va ser inaugurat l’1 de desembre de 1980 pel llavors president de la Generalitat, Jordi Pujol. Havia estat concebut com un gran centre de rehabilitació per a treballadors accidentats i malalties professionals vinculat a la Mútua Metal·lúrgica Midat. El projecte portava la firma d’Antoni Bonet Castellana, un dels arquitectes més destacats vinculats al moviment modern català i al GATCPAC. I això es nota en cada racó de l’edifici.
La clínica es va construir a la Plana de Can Genís, en plena muntanya de Cabrils, orientada completament cap al sud i oberta al mar. L’objectiu era que el mateix entorn natural formés part del procés terapèutic. El complex aprofitava el clima, el silenci, el sol i les vistes panoràmiques com a elements de recuperació dels pacients.
Malgrat estar edificat en una forta pendent, el disseny aconseguia concentrar la major part de la vida quotidiana dels interns en una mateixa planta principal, reduint els desplaçaments verticals dels pacients lesionats. Les habitacions i espais comuns quedaven esglaonats a la muntanya, amb enormes terrasses enjardinades i claraboies circulars que inundaven de llum natural els interiors.
Telefèric abandonat. Foto: Rails sense fronteres
L’hospital també disposava d’equipaments insòlits. El més sorprenent era un petit telefèric de 345 metres que connectava el centre amb una zona esportiva situada en una cota inferior, pensada per a la rehabilitació física dels pacients.
Del prestigi a l’abandonament
Durant dècades, la Mútua de Cabrils va ser considerada un centre de referència en rehabilitació laboral. Però el 2007 la Seguretat Social va decidir deixar de fer servir les instal·lacions i el complex va quedar pràcticament en desús. Tot i que l’espai es manté tancat, el pas dels anys i l’abandonament han convertit l’edifici en un lloc gairebé fantasmagòric.
Encara s’hi poden reconèixer els antics espais hospitalaris, les grans sales banyades per la llum, els jardins penjants i les estructures del telefèric. Però el deteriorament és evident: vegetació descontrolada, mobiliari desaparegut i espais degradats que contrasten amb el luxe i la modernitat que el complex representava als anys vuitanta.
Avui, molts excursionistes que transiten a peu o en bicicleta per la Serralada Litoral s'hi acosten i queden sorpresos que aquesta enorme estructura romangui en plena muntanya sense ús. Algun dia, potser, en trobarà un de nou.