Costa trobar-lo. Malgrat les persones que hi viuen, l’assentament de barraques d’Ocata és pràcticament invisible des de fora. Cal endinsar-se per una xarxa de camins de terra que es bifurquen, es creuen i desorienten qui no coneix el terreny, enmig d’un gran descampat de sòl agrícola, al voltant del Camí del Mig i encaixat en una de les zones d’activitat comercial del Masnou.
El contrast és difícil d’ignorar. A una banda hi ha el restaurant Tresmacarrons, l’únic establiment amb estrella Michelin del Maresme, i un supermercat Aldi. A l’altra, els establiments d’Abacus, Caprabo, Lidl i McDonald’s. Una zona comercial ben coneguda pels veïns tant del masanou com dels pobles i ciutats dels entorns, però que amaga, a pocs metres, una realitat que molts ciutadans del municipi desconeixien.
Un cop dins, la dimensió de l’assentament sorprèn: és molt més gran del que es podria imaginar des de fora. Hi ha desenes de construccions irregulars, aixecades amb materials diversos, i uns petits passos interiors que connecten les barraques. No és un conjunt de quatre refugis aïllats, sinó un espai on s’ha anat configurant una comunitat al llarg dels anys.
Les condicions són extremadament precàries, però els residents s’han organitzat per cobrir les necessitats més bàsiques del dia a dia. Hi ha connexions elèctriques punxades, planxes per escalfar menjar i begudes i petits espais que fan les funcions de cuina o de zona comuna. A l’interior d’algunes construccions, els habitants procuren mantenir un cert ordre malgrat les limitacions materials.
Assentament de les barraques d'Ocata. Foto: V. B.
Uns nois ensenyen la cambra on dormen. Sota un mateix sostre hi conviuen cinc persones, amb matalassos distribuïts per aprofitar al màxim l’espai disponible. Es protegeixen com poden de les temperatures baixes que ja comencen a arribar: afegeixen elements per aïllar les barraques, però saben que les condicions empitjoren molt quan plou o bufa la marinada, perquè aquests refugis improvisats són especialment vulnerables.
No hi ha subministraments regulars d’aigua ni d’electricitat. I, a més de les dificultats quotidianes, ara hi ha una data que ho condiciona tot: el pròxim 2 de desembre està previst el desallotjament per ordre judicial dels terrenys, propietat de l’empresa Trelimera SL.
Una vida construïda al marge
L’assentament fa entre sis i set anys que existeix. Durant aquest temps, segons detalla Martí Mateu, de la Xarxa d’Acollida Popular del Masnou, hi han passat entre 50 i 60 persones en situacions d’extrema vulnerabilitat. L’entitat les ha acompanyat des dels inicis, en un procés que no s’ha limitat a cobrir necessitats immediates, sinó que també ha buscat facilitar-ne la situació administrativa, la formació i la incorporació al mercat laboral.
Algunes de les persones que resideixen a l'assentament. Foto: V. B.
Segons Mateu, una part dels residents ha iniciat els tràmits de regularització extraordinària i alguns ja han aconseguit el permís de residència i treball. Però tenir papers no resol automàticament les dificultats per trobar una feina. “L’accés als recursos habitacionals, si ja és difícil per a la gent d’aquí, per a aquests nois encara és impossible”, assenyala.
Les trajectòries dels residents són diverses. Abdul, algerià de 31 anys, explica que està estudiant català i castellà i alhora fent un curs d'ajudant de cuina, mentre encara espera el permís de treball. “Estic esperant, estic en tràmit. No tinc permís de treball fins ara. Estic bloquejat per això, no puc treballar, no puc guanyar diners per millorar la meva situació”, explica. Davant la possibilitat de perdre el sostre, afegeix: “Ara mateix tenim por de tot: por del futur, por de la policia, por de viure al carrer”.
El seu cas no és l’únic. Billel descriu així la seva situació: “Tinc 23 anys i també vinc d'Algèria. No tinc res. Fa molt fred, som molt pobres i, a més, no tenim feina, no tenim papers, no tenim res per quedar-nos aquí”, assegura. La seva petició és directa: “Volem una altra solució, però des de l'Ajuntament ens diuen que no hi poden fer res. No sé per què”.
Una de les barraques del campament. Foto: V. B.
De les barraques a una vida autònoma
La història de Jawad mostra el camí cap a una vida autònoma que molts dels residents asseguren que volen emprendre i, alhora, les dificultats del procés. Viu a Ocata des de fa tres anys i fa dos que va aconseguir regularitzar la seva situació -es presta ràpidament a mostrar el seu NIE- i obtenir la residència a Espanya. Ara busca feina i un habitatge on poder viure en condicions.
Està disposat a pagar "entre 200 i 300 euros per una habitació": vol poder assumir les seves despeses "com qualsevol altra persona". És, en definitiva, el mateix objectiu que expressen els seus companys: deixar enrere les barraques. Però cap d'ells, per ara, ha trobat la manera, i l'amenaça de desallotjament els suposarà, de ben segur, un pas enrere en aquest camí tortuós.
Des de la Xarxa d’Acollida del Masnou insisteixen que no es tracta únicament de trobar un lloc on passar les primeres nits després del desallotjament. Martí Mateu defensa que cal una resposta que permeti donar continuïtat als processos d’integració que s’han anat treballant durant aquests anys. Segons ell, bona part dels residents són joves arribats al municipi que estan aprenent la llengua i estudiant. Alguns intenten treballar en l’economia submergida perquè encara no disposen de permisos o perquè troben dificultats per aconseguir contractes.
“El seu objectiu vital aquí és tenir casa, feina i poder viure dignament, ser autosuficients i no dependre de subvencions ni d’ajuts públics”, afegeix Mateu. Per això, l’entitat reclama la implicació de les administracions, tant dels ajuntaments com de la Generalitat, per facilitar l’accés a l’habitatge i al mercat laboral.
La cuina d'una de les cases improvisades. Foto: V. B.
Allotjaments temporals però cap solució definitiva
L’Ajuntament del Masnou, per la seva banda, ha informat que treballa amb la Generalitat per oferir allotjaments temporals en habitacions a les persones que es quedin sense sostre si s’executa el desallotjament. El consistori ha admès, però, que no disposa d’una solució residencial estable per a tothom. Quaranta dels residents tenen expedient obert als Serveis Socials municipals i reben diferents formes d’acompanyament.
Mentre les administracions estudien possibles sortides i les entitats demanen que el desallotjament no es faci efectiu sense una alternativa habitacional, els residents continuen sense resposta.
“Estem bloquejats”, diu Abdul. Al campament, entre barraques que els seus habitants preparen per afrontar l’hivern, aquesta sensació és compartida. En un indret que ha pogut passar desapercebut durant anys, la seva existència ha entrat de cop en l’agenda pública. Ara, a pocs dies del desallotjament, la pregunta és què passarà amb les persones que hi viuen quan les barraques ja no hi siguin.