La vida artística de Manuel Cusachs i Xivillé és una d’aquelles trajectòries que semblen fetes de pedra, bronze, temps i fidelitat. Nascut a Mataró l’any 1933 i mort el 2019, Cusachs va dedicar tota una vida a l’art, sobretot a l’escultura, fins a convertir-se en un dels noms imprescindibles de la creació maresmenca i catalana contemporània. El seu univers va abraçar el retrat, la figura humana, l’escultura pública, la dimensió religiosa, la memòria literària i la representació simbòlica d’un país i d’una ciutat.
El seu nom és present a Mataró i més enllà de Mataró. La ciutat conserva peces seves en espais públics, com l’escultura Mataró de la plaça de l'Ajuntament, el monument a Salvador Espriu del Passeig del Callao o el monument dedicat a l'arquitecte Josep Puig i Cadafalch al Parc Central. També va deixar obra en indrets de gran projecció simbòlica, com Montserrat, la Sagrada Família, el Palau Robert o el Palau de la Generalitat. Però més enllà del currículum, dels encàrrecs i dels reconeixements, hi havia en Cusachs una manera d’entendre l’art com una forma de presència: mirar, escoltar, comprendre i convertir una vida en matèria.
Per això té tanta força el gest viscut el passat 25 de juny, quan es va lliurar a la família Cusachs Colomer el bust del seu pare, a la casa d’Òrrius. Perquè l’escultor que durant dècades havia donat rostre, volum i permanència a tantes persones i figures rellevants, ara rebia ell mateix, pòstumament, el mateix homenatge. El creador de bustos esdevenia bust. L’artista que havia fixat en la matèria la memòria dels altres quedava ara fixat, també ell, en una peça nascuda de l’amistat, l’admiració i l’enyorança.
- El relat d’aquest gest el signa Francesc Masriera i Ballescà, sota un títol que ja conté tota la càrrega narrativa de la història: 'De l'anècdota a la realitat'. (Cliqueu a l'enllaç per a llegir-lo)
Retorn a casa
La imatge té una potència simbòlica evident. El bust d’un escultor torna a l’espai íntim de l’artista. Torna a casa. Torna a l’estudi, allà on tantes formes devien haver començat a existir abans de ser obra. I torna davant la família, que rep no només una peça escultòrica, sinó una forma de companyia. Perquè un bust no és només una semblança física. En la tradició escultòrica, el bust és una manera de retenir una presència. És una arquitectura del record. Condensa un gest, una actitud, una mirada, una manera d’estar en el món. En el cas de Cusachs, el gest és encara més profund: ell, que havia dedicat bona part de la seva obra a interpretar rostres i figures, és ara interpretat per un altre artista. Hi ha, en aquest fet, una mena de justícia poètica. Manuel Cusachs va fer memòria dels altres; ara els altres fan memòria d’ell. Va convertir persones i símbols en escultura; ara és ell qui queda convertit en escultura. Va treballar perquè el temps no esborrés del tot certes presències; ara, pòstumament, algú ha treballat perquè la seva presència tampoc no s’esborri.
El lliurament del bust a la família Cusachs Colomer no és només una notícia artística. És també una escena humana. Parla de la fidelitat entre creadors, de la paraula donada, de la memòria compartida i d’aquell enyor que no busca substituir l’absència, sinó donar-li una forma habitable. Joan Solà ho va fer. I el 25 de juny, a Òrrius, Manuel Cusachs va tornar a casa convertit en allò que ell tan bé havia sabut fer dels altres: una presència escultòrica, una memòria tangible, un rostre contra l’oblit.
Les notícies més importants de Mataró i Maresme, al teu WhatsApp
- Rep les notícies destacades al teu mòbil i no et perdis cap novetat!
- Entra en aquest enllaç, fes clic a seguir i activa la campaneta