: Fa uns dies, caminant pel passeig marítim de Mataró, vaig veure una família intentant captar la posta de sol amb el mòbil. Al seu costat, desenes de persones passaven sense ni tan sols mirar el mar. Uns minuts després, la fotografia ja devia ser a les xarxes socials. La posta de sol, però, ja havia desaparegut.
Vivim convençuts que necessitem anar lluny per descansar, quan potser el que realment necessitem és recuperar una altra manera d'habitar el temps. En una societat obsessionada amb la immediatesa, on sembla que sempre cal buscar la novetat i acumular experiències, potser hauríem de fer una pausa i formular-nos tres preguntes senzilles: on sóc? Què estic fent? Estic gaudint de l'entorn que m'envolta?
De vegades, el que necessitem no és descobrir un lloc nou, sinó tornar a mirar amb atenció allò que la rutina ha convertit en invisible. L'estiu sembla oferir-nos aquesta oportunitat. Les vacances ens prometen desconnexió, però sovint les convertim en una nova llista de tasques: veure-ho tot, fotografiar-ho tot, compartir-ho tot. Ens obsessionem amb demostrar als altres que estem gaudint i, paradoxalment, acabem sense gaudir de res. Sembla que les vacances només existeixen quan les compartim a través d'una pantalla.
Mentrestant, milers de persones arriben al Maresme buscant allò que nosaltres, els qui hi vivim, sovint deixem de veure. El mar, els pobles i les places són els mateixos per a tothom. El que realment canvia és la manera com els mirem. Potser els visitants no descobreixen un Maresme diferent; simplement el contemplen sense el pes de l’hàbit.
El problema no és que hàgim deixat de tenir temps, sinó que hem deixat de prestar atenció. La rutina té una estranya capacitat: converteix l'extraordinari en ordinari. Ens acostumem tant a allò que ens envolta que deixem de veure-ho. I, quan deixem d'admirar, deixem de fer-nos preguntes.
Prestar atenció és, en el fons, una manera de cuidar. Només cuidem allò que som capaços de veure, i només veiem de debò allò a què dediquem temps. Potser per això acabem valorant més els paisatges llunyans que els carrers pels quals passegem cada dia. No perquè siguin més bells, sinó perquè els mirem amb una curiositat que hem deixat d'exercir a casa nostra.
Potser per això els filòsofs, ja des de l’antiga Grècia, han considerat l'admiració el punt de partida de tota forma de saviesa. Admirar no és buscar constantment allò extraordinari, sinó aprendre a mirar d'una altra manera el que ja tenim davant. No pas perquè visquessin envoltats de paisatges extraordinaris, sinó perquè van aprendre a mirar amb profunditat allò que tenien davant seu.
Potser aquesta és una lliçó que encara avui continua vigent. La qüestió no és si el Maresme és prou bonic. La qüestió és si nosaltres encara som capaços de mirar-lo amb ulls nous.
Aquest estiu, mentre molts visitants descobriran el Maresme per primera vegada, nosaltres tenim una oportunitat diferent: redescobrir-lo. Caminar sense pressa, seure davant del mar, sense cap altra finalitat que contemplar-lo, conversar sense mirar el rellotge, perdre'ns pels carrers del nostre poble com si també fóssim visitants o simplement deixar passar la tarda en una terrassa.
Potser, aquest estiu, el viatge més important no consisteix a recórrer més quilòmetres, sinó a recórrer amb una mirada diferent els llocs que ja formen part de la nostra vida. Perquè, de vegades, el viatge més llarg no és el que ens porta més lluny. És el que ens retorna, amb una mirada nova, al lloc on sempre hem estat.