Capgròs
Durant els anys foscos de la Guerra Civil Espanyola (1936-1939), mentre la violència i els bombardejos castigaven cruelment les ciutats de la rereguarda republicana, el Maresme Central es va convertir en un inesperat territori d’esperança. Entre els municipis que van tenir un paper fonamental en aquesta gesta solidària, Caldes d’Estrac —o Caldetes, com l’anomena tothom— destaca com un veritable exemple d’humanitat col·lectiva. Ara, gràcies al llibre 'Una guerra solidària: Refugiats de la Guerra Civil al Maresme Central (1936-1939)', de Glòria Campoy i Marc Mas, aquest episodi fins ara massa poc conegut comença a rebre el reconeixement que mereix.
El volum, de 500 pàgines, documenta l’acollida massiva de desplaçats —sobretot nens i nenes— en nou municipis de la comarca. “És una vessant molt desconeguda, poc tractada i poc estudiada. No se sap, no es recorda. Hi ha hagut un doble silenci: el polític, però també el familiar. Molts pares no van explicar mai res als seus fills, per por, per protegir-los de represàlies”, afirma Campoy. Però la memòria, malgrat el silenci, batega.
Potser la dada més impactant que recull el llibre és que, en el punt àlgid de l’exili republicà, el 22% de la població de Caldetes eren refugiats. “La Generalitat obligava a acollir un 10% com a mínim, però Caldes ho va més que doblar”, explica Campoy. Aquell petit poble costaner, tranquil, amb moltes cases d’estiueig i lluny de les zones de combat, es va convertir en lloc de pas, però sobretot d’acollida.
La pau relativa que s’hi respirava —mai no hi van caure bombes— i l’existència de grans residències buides (perquè els seus propietaris burgesos havien fugit al començar la guerra) van fer de Caldes un lloc ideal per instal·lar colònies infantils. Una de les més conegudes, i que ha quedat gravada en la memòria popular, fou la Colònia d’Assistència Infantil de Ràdio Barcelona, instal·lada en el conegut triangle màgic que formaven les cases Comillas, Ferrer i Vidal, i la casa Nadal. “A Can Nadal hi arribaren 225 nens sense pares ni mares. Venien sobretot de Madrid i del País Basc, fugint dels bombardejos franquistes”, relata Campoy.
Bascos, una acollida singular
Un dels capítols més destacats de l’estudi es dedica al primer exili basc, un flux que va tenir lloc entre 1936 i 1937. “Van començar a fugir cap a França, però com que els francesos no els volien, molts van ser retornats per tren cap a la frontera catalana, a territori republicà”, explica l’autora. El govern basc a l’exili, molt actiu i organitzat, va buscar llocs nets, agradables i segurs per als infants. “Aquest refugi basc va ser singular: van tenir tracte privilegiat, amb colònies molt ben ateses. No van córrer la mateixa sort els nens de Madrid o d’Extremadura”.
A Caldetes, l’arribada d’aquest infants va suposar una autèntica revolució. Les cases es van omplir d’alegria i de crits, però també de responsabilitats. “Molts veïns van acollir nens a casa seva. La gent ho recorda encara: ‘els nens’. Tots sabien que era una invasió de criatures”, apunta Campoy. De fet, la presència dels infants va deixar rastre fotogràfic: “Hi ha reportatges on se’ls veu fent gimnàs, organitzats, ben cuidats. Era una altra manera de viure la guerra”.
Una solidaritat silenciada
Un cop acabada la guerra i amb l’entrada de les tropes franquistes, aquell gest col·lectiu de solidaritat va quedar completament silenciat. “Els mateixos que havien ajudat, acollit i sostingut refugiats van guardar silenci per por de ser identificats com a ‘rojos’. La repressió era molt dura”, recorda Campoy. Alguns arxius municipals van ser cremats o esborrats per evitar represàlies. Tot i això, en algunes famílies encara hi ha cartes, fotografies, i records que han perdurat, sovint en la intimitat.
El llibre també reivindica que aquest episodi no pot quedar tancat entre les seves pàgines. Campoy ho diu clar: “Cada poble hauria de fer la seva extracció documental. Dona per publicacions individuals. Seria fonamental que es conegués més”. La historiadora proposa anar més enllà: fer rutes de la solidaritat, recuperar espais, posar plaques, explicar que les guerres també tenen històries humanes i admirables. “La memòria tira. Quan es fan coses, la gent respon. Hi ha interès. Caldes, amb un alcalde historiador, té una oportunitat magnífica”.
La presentació del llibre, celebrada a Can Nadal el passat 22 de març, va ser un èxit rotund. “Aquest llibre també és un homenatge als pobles que van actuar amb valentia i humanitat. Pobles que van ser refugi quan més feia falta”, conclou Campoy.
Avui, quan les guerres tornen a omplir noticiaris i fronteres, recordar la Caldetes de 1937 no és només un exercici de memòria: és una lliçó d’humanitat. I una crida a no deixar que els gestos valents s’esborrin del mapa.
Les notícies més importants de Mataró i Maresme, al teu WhatsApp
- Rep les notícies destacades al teu mòbil i no et perdis cap novetat!
- Entra en aquest enllaç, fes clic a seguir i activa la campaneta
Comentaris