Maria José Marín recorda un barri que avui costa d’imaginar: “Jo he nascut aquí. La meva família va ser una de les primeres a arribar-hi”. La casa del seu avi va ser de les primeres a aixecar-se en l’espai que avui coneixem com a Santa Maria-Santa Anna-Tió, a cavall entre Premià de Mar i Premià de Dalt. La família matern venia d’Alacant i la paterna, de Calasparra (Múrcia). Com moltes altres, havien arribat al Maresme als anys cinquanta i seixanta buscant un futur millor, en plena onada migratòria procedent del sud de l’Estat.
El barri va anar creixent sobre les terres del senyor Cotet: primer, amb famílies que compraven parcel·les i es construïen elles mateixes la vivenda; després, amb una urbanització més massiva. Però aquell creixement va anar acompanyat de mancances: carrers sense asfaltar, problemes d’aigua, pocs serveis i un torrent que es convertia en amenaça cada vegada que plovia amb intensitat. “La gent ho té molt marcat. La riera s’havia emportat persones, cotxes i de tot. Quan plovia, tothom estava en alerta”, recorda Marín.
El veïnat va haver de plantar cara per aconseguir allò que avui sembla bàsic. Durant anys, es va organitzar per reclamar aigua, llum, clavegueram, carrers dignes i equipaments. La consolidació va ser lenta, amb el paper actiu dels dos municipis. El gran salt, però, va arribar amb el Pla de Barris, que va permetre invertir prop de deu milions d’euros en infraestructures i accessibilitat. “Fa 25 anys no era així”, resumeix Rafa Navarro, alcalde de Premià de Mar. El batlle posa l’accent també en la connexió amb la resta del municipi: “La gent sempre deia ‘vaig a Premià’ quan sortia del barri. Les diferents actuacions urbanístiques que hem dut a terme han ajudat a fer més permeable aquesta frontera”. Avui, diu, “és un lloc molt amable per anar-hi”.
L'artèria principal del barri
Des de Premià de Dalt, l’alcalde Josep Triadó posa en valor el pes del barri dins del municipi: “El barri aporta el 25% de la nostra població”. Recorda que, més enllà de les actuacions urbanístiques, s’hi han anat concentrant serveis com l’escola bressol, els serveis socials, el servei d’ocupació, la ludoteca o l’Espai Santa Anna. I assenyala un dels reptes de futur: “Amb la futura bassa de laminació volem donar una resposta definitiva a un dels grans problemes històrics del barri, la canalització de l’aigua”.
Amb tot, la transformació més profunda no és la visible a simple vista. Maria José posa el focus en el canvi social: “El Pla de Barris va donar una empenta molt gran per visibilitzar col·lectius que no es veien, especialment les dones”. Moltes, que fins aleshores havien viscut de portes endins, van trobar nous espais per relacionar-se, participar i tenir veu pròpia. D’aquell moviment van sorgir iniciatives que encara avui mantenen viu el teixit veïnal, com el grup de teatre o la Coral del Barri Santa Anna, que la mateixa Maria José dirigeix des de fa quinze anys. “No som la millor coral del món, però ja portem quinze anys funcionant”, fa broma. Han cantat per Nadal, en actes contra la violència masclista i, fa poc, fins i tot a Montserrat. La coral és així el símbol d’un canvi que va més enllà de l’urbanisme: el pas d’un barri que reclamava serveis bàsics a una comunitat amb xarxa i activitat pròpia.
Aquesta evolució explica també per què el nom ‘Cotet’ encara genera incomoditat entre el veïnat. El terme, associat a les terres de Salvador Cotet, va anar adquirint una connotació negativa vinculada a la precarietat i al conflicte. “Tothom deia que això era el Bronx”, recorda Marín. Ella, que hi ha nascut i hi ha viscut sempre, estima el barri però vol deixar enrere aquella etiqueta: “Lluito molt per desconnectar del nom ‘barri Cotet’. Si tothom li diu barri Santa Anna, la percepció canviarà”. És una qüestió de nom, però sobretot d’identitat i d’orgull.