Dos dies després del cop d'Estat del 23-F, Leopoldo Calvo Sotelo, cunyat d'un dels generals colpistes, Jaime Milans del Bosch, va anunciar en el discurs d'investidura que el govern de la UCD que ell presidia sol·licitaria l'adhesió a l'OTAN. Aconseguir la realització del referèndum davant del fet consumat de les dretes va ser una victòria del moviment per la pau. El resultat, però, va ser una derrota clara, una oportunitat històrica frustrada en opinió dels impulsors.
Per a molts que vam participar en aquella campanya ens van quedar molt marcades les vivències en la Coordinadora del Maresme per la Pau i el Desarmament («Coordi»). Va tenir com a epicentre Mataró i es va anar escampant arreu de la comarca, des de Montgat fins a Malgrat. El moviment per la pau va ser transversal, interclassista i divers. Vam confluir tradicions diverses i de tarannà. Durant la primavera de 1983, comença activar-se un moviment força engrescador: s'organitza la Quinzena «Mataró per la pau i el desarmament». El 17 de febrer de 1984 es constitueix formalment la Coordi, que de mica en mica guanya presència al carrer i als mitjans. En els seus inicis van tenir un pes específic Jordi Suriñach, Jordi Egea, creador del logo i també del de la Coral Primavera per la Pau, on cal destacar el voluntarisme d'Àngel Puig i de Genís Mayola. En les primeres trobades van participar Josep Lluís Lligadas, llavors capellà de la parròquia de Cerdanyola, en Carles Estapé, de les Joventuts Socialistes, José Luis Freijo, ecologista, Carlos Fernández, per CCOO, en Josep Illa, director de l'Institut Satorras i membre destacat del PSUC, Jesús Agea i Ulrike Denig, que ens van aportar les experiències dels militants antinuclears alemanys, Montse Triadó, la imprescindible administradora, Concepció Sala, Imma Font, Montserrat Dalmau, Josep Palomar, Jesús Nieto i un llarg etcètera de joves que participaven en les activitats a les parròquies de Sant Josep i de Santa Maria, la qual cosa ens va fer connectar també amb gent de més edat.
Ens vam cuidar molt de combinar l'activisme amb la reflexió, acompanyada de molta, molta formació, doncs proclamàvem que quan hi ha en risc l'espècie humana a causa de la guerra nuclear, tots hem de ser especialistes. Aquesta tònica mobilitzadora es va anar repetint fins a la data del referèndum, 12 de març de 1986. En perdre'l, la decepció va ser gran i es va produir una davallada en els ànims. La Coordinadora va anar subsistint fins al 2002, va ser una de les més actives de Catalunya i va ser com la balena. Així ho diu Joan Gomis, president de Justícia i Pau a les seves memòries, recordant una consideració de Rafael Grasa: «la balena passa molt de temps submergida i no ens en recordem que existeix, però si no tingués capacitat de submergir-se i de continuar, no funcionaria. I després, com les balenes, quan surten a la superfície, són espectaculars i ben visibles des de molta distància... Però, com les balenes, han de tenir continuïtat, alimentar-se de plàncton, i sempre hem d'intentar assegurar una estructura». La Coordi ha deixat petjada: la Coral Primavera de la Pau, entitat germana, que aviat farà 43 anys, i la tradició del Dia Escolar per la No-violència i la Pau (DENIP), que es celebra el 30 de gener a moltes escoles de la ciutat.
El referèndum es va perdre, però l'energia es va abocar en l'Educació per la pau, que va fer un salt important en els centres educatius. Aquella balena va aparèixer vigorosa quan es va aconseguir la despenalització de l'objecció de consciència i la supressió del servei militar obligatori. També la balena es va deixar veure quan moltíssima gent es va mobilitzar el 2003 per protestar contra la guerra d'Iraq dels Bush, els presidents petroliers. Molts eren els nois i noies joves dels instituts catalans que a l'any 1986 encara no tenien edat de votar i van ser receptors de la tasca de conscienciació que es va fer a les aules.
Vicenç Fisas, un dels nostres mentors, afirma que el moviment per la pau està mort. La pregunta ara se'ns planteja a tots nosaltres: com fer emergir la balena? Part del moviment per la pau s'ha convertit en ONGs, centres d'estudi o estructures professionals. Això aporta rigor, però resta capacitat de mobilització popular i pressió als carrers. La guerra s'ha normalitzat. A més, tenim tantes causes fragmentàries, diverses i disperses que hem perdut el vector comú que ens uneixi. Sembla que tots estiguem presoners de l'encapsulament i l'activisme digital, de la cultura del clic per signar qualsevol petició que ens sembli legítima; per contra, tenim menys organització sostinguda i física; molt de clic, però poca estructura i continuïtat.
En definitiva, no és possible un moviment global per la pau sense organitzacions locals que ho vertebrin. Necessitem el plàncton de la presencialitat. L'extrema dreta és global, ben finançada, molt ben organitzada i compta amb molta força a les xarxes, i això permet que arreli la cultura de la deshumanització davant del dolor, doncs el fa distant i aliè. Necessitem una militància de cossos, interrelacions vívides i properes. Aquest va ser el gran llegat de la Coordi.
La campanya electoral prèvia al referèndum
El PSOE governava amb una majoria absoluta al Congrés dels Diputats amb 184 diputats, mentre que CiU governava Catalunya amb una majoria absoluta de 72 escons al Parlament. A partir de l'1 de gener de 1986, Espanya i Portugal havien entrat a la Comunitat Econòmica Europea. Oficialment no era un requisit formar part de l'OTAN, però en els passadissos la pressió per entrar en l'OTAN era constant (Manuel Marín dixit). El PSOE «d'entrada, NO» va primar aquest aspecte; CiU, astutament, va deixar desgastar-se al PSOE i va deixar llibertat de vot tot i ser més atlantista que ningú.
Durant la setmana prèvia al referèndum, a Mataró la vida continuava: s'inaugurava a la Riera el centre comercial de la Parisina, hi havia molta inquietud i també resignació per l'allau de tèxtils procedents del Tercer Món, que a partir de llavors tindrien una major entrada pels compromisos comunitaris. Els fabricants espanyols asseguraven que podrien reduir fins uns 10.000 llocs de treball si ens envaïen els tèxtils de l'Extrem Orient... Això suposaria el tancament d'empreses, la pèrdua de llocs de feina i tot això sense que hi hagués una compensació en forma d'exportacions a aquells països. Aquesta mateixa setmana s'anunciava una campanya contra la delinqüència que consistiria en marcar els objectes de valor susceptibles de ser robats (sic). Partia d'experiències exitoses a Escòcia, Canadà, Anglaterra i Alemanya, així com altres països europeus. D'altra banda, s'anunciava la «Projecció de la pel·lícula de l'Expedició catalana Everest-85».
Pel que fa als posicionaments en relació a l'OTAN, la Conferència Episcopal Espanyola publicava un escrit sota l'eslògan «Constructores de la paz». Per als bisbes espanyols, «la pau s'ha convertit en una condició indispensable per a la subsistència de la humanitat»; criticaven la cursa d'armaments i la divisió en blocs: «s'ha d'aconseguir que desapareguin aquesta enorme sima que té condemnats a països pobres a ser cada dia més pobres mentre els països rics són cada cop més rics». Els prelats advocaven pel desarmament bilateral i per la fi de l'economia orientada vers la guerra, que és una de les causes de la divisió entre països rics i països pobres, i feien una crida als cristians: «han d'adoptar una actitud de no violència activa». El president de la Conferència no era tan aperturista com el seu antecessor Tarancón, però encara es caracteritzava per una certa prudència doctrinal.
La Coordinadora del Maresme per la Pau i el Desarmament va iniciar l'any de forma molt vigorosa, amb un triple concert de Lluís Llach al Teatre Monumental: «Lluis Llach canta per la pau i per sortir de l'OTAN». Es van celebrar actes a la plaça Antonio Machado de Cirera amb megafonia; porta a porta al carrer Picasso de Rocafonda; el 23 de febrer la Coordi va organitzar un acte al carrer al Pla d'en Boet; va difondre la convocatòria de la manifestació que es faria a Madrid el 23 de febrer a favor del NO a l'OTAN, en què es van aplegar 750.000 persones segons els convocants; el 2 de març va organitzar diverses pintades de murals a la Ronda Alfons Xè El Savi (darrera de les Caputxines) i a la plaça Joaquim Blume; el 4 de març va intervenir en el «Debat obert sobre l'OTAN» que es va celebrar el Foment Mataroní; el 8 de març va organitzar una cercavila de cotxes per Mataró; i el 9 de març va celebrar una cercavila-festa amb el lema «Diguem Adéu a l'OTAN» i una Cantada per la pau, a càrrec de la Coral. A més, va coordinar la recollida de signatures que acompanyaven el manifest «Per la pau. Votarem no el dia 12 de març, per la neutralitat, per la disminució de les despeses militars, per una política exterior independent i d'amistat amb tots els pobles».
Per la seva banda, la direcció local de CCOO publicava el seu manifest en termes similars: «Por la paz y el empleo. OTAN NO». «La cursa d'armaments impulsada per l'OTAN empobreix la classe treballadora encara més. És socialment inútil i tan sols respon als interessos del complex militar-industrial».
En aquest recorregut per la premsa local també trobem postures diverses publicades per particulars, com aquells que consideraven que ens deixàvem endur pels altres i no actuàvem amb prou criteri, mentre que uns altres propugnaven el vot en blanc perquè el SÍ el patrocinaven els socialistes, el NO els comunistes, però que tampoc s'hi valia abstenir-se perquè calia participar. «Una forma de no ser manipulats era votar en blanc...».
L'extrema dreta va publicar força anuncis mostrant la seva postura. Així, trobem que es pronunciaren per votar NO en el referèndum: «No en el referéndum de la OTAN: Nuestra oposición a la exclusión de España en la estructura militar de la OTAN; Nuestra oposición a la celebración de un referéndum innecesario y tendencioso» (Asociación Cultural y Recreativa – ADES – Delegación Local». Aquesta era una marca blanca de Fuerza Nueva, els feixistes implicats en atemptats terroristes contra els advocats laboralistes de CCOO de Madrid. Una altra associació semblant, las Juntas Españolas, en to semblant, animaven a votar NO: «Nuestra pertenencia a la OTAN debe ser tan completa y sin restricciones como digna y decorosa. Porque pertenecer a ella sin tomar parte en las decisiones militares, sin llegar a la homologación de armamentos y sin tener acceso a la tecnología punta, es tanto como convertirnos en socios de clase inferior […]».
El Comitè Polític de Mataró d'Alianza Popular no s'allunyava massa dels radicals feixistes en les seves «Razones para NO votar: Todos los problemas que España tiene con la Alianza Atlántic, los creó el PSOE […] No hay que votar NO. Sólo así, un Gobierno futuro, libre de los fantasmas socialistas, dará a España el sistema de seguridad que a España conviene […] Tampoco hay que votar Sí. Lo razonable es NO VOTAR. […] El referéndum no es necesario… Es un problema interno del PSOE».
L'endemà del referèndum, Pere Rigau plasmava algunes reflexions interessants: «A Mataró ha guanyat el Sí socialista. Per poc marge. A Mataró-Centre han superat força els negatius; als més populosos veïnats, a l'inrevés. La jornada ha transcorregut amb tota normalitat sense cap incidència important digna d'esmentar. El primer problema s'ha presentat al matí en el districte sisè. Però la cosa s'ha solucionat ràpidament. La primera taula, abans de les 9, ha estat la del Col·legi del Cor de Maria: 102 SÍ, 257 NO, 55 blancs i 4 vots nuls. A les 10 en punt de la nit es donaven els resultats definitius […] L'Alcalde de la ciutat ha fet unes declaracions: "El 70% dels vots en un referèndum d'aquesta naturalesa indica unes grans ganes de participació política dels ciutadans, que no s'han estat a casa». Efectivament, a Mataró la participació va ser molt alta, fins i tot més alta que a Caldes d'Estrac (68'5%). En l'àmbit metropolità, només va ser superada per Cornellà de Llobregat (70'5%). A Sabadell, amb alcalde comunista, es va assolir el 68% i va guanyar el NO.
A la comarca del Maresme el NO va ser majoritari a la majoria de les poblacions llevat de Mataró, Sant Andreu de Llavaneres, Premià de Dalt i Pineda de Mar. Arreu de l'Estat, el NO va guanyar a Catalunya, País Basc, Navarra i a les Illes Canàries.
Fins a la darrera setmana, les enquestes demoscòpiques donaven un resultat molt ajustat. Quan ja no se'n podien publicar, la situació va canviar lentament i progressivament. A Mataró, els militants de la Coordinadora eren conscients que hi havia un factor clau: hi havia gairebé un terç dels enquestats que es declaraven indecisos. Això significava que seria cabdal el vot de record de les darreres eleccions generals que van donar la victòria al PSOE. Un altre factor importantíssim va ser la por, amb la campanya que va encetar al govern amb el tot o res: «Qui gestionarà el NO?». Durant la recta final per tots els mitjans afins al govern es va repetir fins al cansament aquesta qüestió, perquè se suposava que estava en joc l'estabilitat del govern. La qüestió era política i no tan sols sobre un aspecte que era el punt on volia incidir els que van lluitar pel NO. De poc van servir els arguments dels partidaris del NO segons els quals no es tractava de tombar el govern, sinó que es rectifiqués una decisió que s'havia pres sense el consentiment de la ciutadania. El prestigiós sociòleg de capçalera del PSOE i director del CIS, Julián Santamaría, va encertar amb la tecla per fer el tomb a les enquestes.
Finalment, el 12 de març de 1986 la ciutadania va ratificar la decisió d'entrar a l'OTAN. Per descomptat, no es van respectar les condicions en relació a les bases dels EEUU, ja se sabia. El PSC-PSOE, però, va pagar també un peatge: el forat immens en les seves finances. Les despeses que va haver d'esmerçar per pagar tota la publicitat i propaganda tan matxacona a favor del SÍ no era reemborsable com en les eleccions polítiques. El cas FILESA es pot explicar en aquests termes: trobar fórmules atípiques i il·legals per tapar aquell forat. La documentació sobre el frau li va ser lliurada a Rafael Ribó, del PSUC, que ho va portar al jutjat, tot i rebre amenaces públiques i privades. Va ser el començament de la gangrena que va acabar amb el primer cicle socialista i la victòria d'Aznar, accentuant així el retrocés democràtic iniciat el 23-F.
Fonts:
- Arxiu personal Juan Ortiz.
- Crònica de Mataró, 11 de març de 1986.
- Crònica de Mataró, 6 de març de 1986.
- Crònica, 8 de març de 1986.
- Crònica de Mataró, 4 de març 1986.
- Crònica de Mataró, 4 i 6 de març 1986.
- Crònica de Mataró, 27 de febrer 1986.
- Crònica de Mataró, 6 de març 1986.
- Crónica de Mataró 25 febrer 1986.
- Crónica de Mataró, 1 març 1986.
- Crónica de Mataró, 8 març 1986.
- Crónica, 13 de març 1986. secció A correcuita.
- El Maresme. Especial per la Pau i el Desarmament. Dissabte, 16 maig 1984.
- Grasa, Rafael. Entrevista. Youtube-ICIPtube, 23 de març de 2021.
- Institut d'Estadística de Catalunya (IDESCAT).
- Sacristán, Manuel. La OTAN hacia dentro. Liberación, 2 de desembre de 1984.