El proper 6 de febrer començaran els Jocs Olímpics d’Hivern de Milano-Cortina d’Ampezzo, a Itàlia. La gran cita dels esports de neu concentra totes les mirades cada quatre anys de la mateixa manera que cada 1 de gener és tradicional de seguir -juntament amb la Marxa Radetzky de Viena- els Salts d’esquí de Garmisch-Partenkirchen, dins la famosa competició dels Quatre Trampolins. A Mataró, capital del Maresme lliure i tropical, el món de l’esquí i els esports d’hivern ens pot quedar una mica lluny però no és el cas de Bernat Solà Pujol, un mataroní de cap a peus que va tenir una gran carrera en la disciplina més espectacular en la que es vola literalment a molts metres d’alçada. Una trajectòria interrompuda però que encara ara el fa atesorar rècords i poder parlar-ne, com fem aquest mes a Capgròs.
Com ho fa un nano de Mataró per arribar als salts d’esquí?
A través del meu pare, que era molt esportista i membre de la UEC Mataró. Ell havia estat aficionat a l’esquí d’aquells d’abans, que pujaven amb tren i després caminaven fins a la muntanya. Ens va apuntar a un curset d’esquí a Núria quan jo tenia 6 anys. I a mi els esports, francament, se’m donaven molt bé: allà és on vaig començar a esquiar i de seguida vaig aprendre’n. En Jordi Aymat, gran impulsor de l’esport, va engatussar el meu pare.
El primer cop que t’enfrontes a un trampolí deu ser...
Al principi, amb 8 anys, hi vas una mica acollonit perquè vas directament al de 30 metres, que podia ser una rampa arran de terra o una estructura metàl·lica o de fusta, una rampa artificial que encara impressionava més. Els trampolins d’aquella època no estaven tan ben preparats: hi havia gel, la traça no sempre era bona, el material era ruïnós... Queies molt. En un Campionat d’Espanya em vaig fer enrere.
Amb 15 anys deixes Mataró. Com reaccionen els amics
Molta gent ni sabia ben bé què eren els salts d’esquí. Encara es feia el salt de l’1 de gener de Garmisch, però no tothom tenia clar de què anava. La reacció era sovint “caram, que atrevit!”. Hi havia molta desconeixença. Però ho entenien: jo tornava per Santes, a l’estiu, en èpoques que no entrenàvem tant, i mantenia les amistats de l’escola.
Per què érets l’Hormiga Atòmica?
El mot era perquè jo era el més petit de l’equip i, tot i això, plantava cara als més grans i els fotia canya. La broma va quedar.
Què se sent en ple vol?
Quan ja ets professional, és concentració màxima. Saps que voles i que estàs jugant amb pressions d’aire molt fortes. El salt es decideix en l’impuls, que són dècimes de segon. La clau és la direcció i el ‘timing’: ni massa tard ni massa d’hora respecte al nas del trampolí. En el moment que surts, ja saps si el salt serà bo o no.
Quins són els millors salts?
Guardo molt bon record dels punts que vaig fer a la Copa del Món a Sapporo: vaig ser el primer espanyol que feia punts en una prova així. També tinc marcats els rècords d’Espanya, amb 141 metres, i sobretot el moment de passar de trampolins olímpics (90 i 120) als trampolins de vol, on passes de 120 a 180 metres. La primera nit abans de saltar en un trampolí de vol no vaig dormir.
Què et retreus? On vas fallar?
Potser els Jocs Olímpics. A Sarajevo 84 hi vaig anar amb 18 anys, molt jovenet. Va servir per agafar experiència, però encara m’estava formant. La ciutat era preciosa i molt dinàmica. Per això després va fer tant mal veure les imatges de la guerra... A Calgary 88 hi anava amb més il·lusió, més preparat, però entre la pressió dels Jocs, que són cada quatre anys, i el fet que no vam encertar amb el material em va quedar la sensació que no vaig poder rendir al màxim. Després hi ha retrets federatius: decisions que no s’entenen, com no deixar-me competir a Garmisch un any en ple Quatre Trampolins, quan jo estava en plena forma. Em feia molta il·lusió perquè sortia per televisió i em podien veure els amics i la família, i la federació em va dir que no hi anés. Encara avui no sé per què.
Per què s’acaben els salts d’esquí, de cop, el 1996?
Per mi va ser el disbarat més gran de l’esport espanyol. En aquell moment érem tres entrenadors. Jo havia decidit quedar-me amb els petits, teníem: els juvenils ja s’estaven colant en els resultats internacionals, tècnicament eren molt bons, escollíem els nanos, teníem el trampolí de la Molina plastificat, que permetia saltar a l’estiu, tres equips ben definits, un pressupost ajustat però ben aprofitat, i tota una infraestructura al darrere… I de cop, sense avís, em comuniquen que rescindeixen el meu contracte. Deixaven el salt d’esquí espanyol sense entrenadors i, de facto, eliminaven l’especialitat.
Per què?
Jo hi veig diverses coses: desconeixement total del que s’havia construït, canvis de dirigents federatius, l’aparició de l’snowboard —una nova especialitat per repartir el ‘pastís’— i també una certa catalanofòbia. Els salts es feien majoritàriament a Catalunya i això, a alguns, no els agradava.
Deu ser un cop dur.
Quan t’ho comuniquen et quedes en blanc. Jo tenia uns 30 anys i tota la meva vida laboral havia estat saltar i, després, entrenar. No tenia experiència en res més. Va ser un cop dur, però no vaig tenir gaire temps per enfonsar-me: havia de sobreviure.
Et sents reconegut a Mataró?
Jo diria que sí, tenint en compte que és un esport minoritari. Durant molts anys, cada quatre anys, amb els Jocs, es tornava a parlar del tema i la gent el recordava. Em van escollir millor esportista de Mataró, i la gent de la meva quinta o més gran em coneix. Les generacions més joves ja no tant.
Vas liderar una plantada.
En la meva època érem “professionals amateurs”: dedicació absoluta, però premis econòmics pràcticament inexistents. Jo veia 100.000 espectadors a les proves, pancartes publicitàries per tot arreu, televisió, patrocinis… i nosaltres, els actors principals, no cobràvem gairebé res. Vam liderar una plantada en un dels principals trampolins i en cinc minuts ens van donar la raó. I vam començar a cobrar. Va ser l’origen del sistema actual.
Segueixes els salts per TV?
Sí. Ara les imatges són espectaculars: drons seguint els saltadors, càmeres lentes que ensenyen com es doblega l’esquí amb la pressió de l’aire… Si a sobre t’ho expliquen bé, enganxa molt. Ara bé; veure un salt en directe és brutal: el soroll del pas per l’aire, 100.000 espectadors.
T’agradaria que el teu fill voli, també?
Té dos anys i mig i encara no ha vist la neu. Si de gran prefereix el futbol o el tenis, cap problema (riu). De moment li hem comprat un trineu per començar. Si li agrada, endavant, i si no, que faci el que vulgui
Les notícies més importants de Mataró i Maresme, al teu WhatsApp
- Rep les notícies destacades al teu mòbil i no et perdis cap novetat!
- Entra en aquest enllaç, fes clic a seguir i activa la campaneta