El carrer Sant Sadurní conserva una memòria feta de pagesos, tallers tèxtils, botigues, oficis i veïns que van donar vida al barri al llarg de la segona meitat del segle XX. Aquest recorregut, construït a partir de records i testimonis, vol homenatjar les persones, els comerços i les petites històries que han definit el caràcter del carrer fins a l’actualitat.
Períodes històrics
Anys 1940 i 1950
La majoria dels veïns es dedicaven a l’agricultura i a les feines del camp. Era habitual la convivència amb el cavall i el carro, mitjans indispensables per desplaçar-se i treballar als camps.
Anys 1960-2000
Aquest període coincideix amb l’esplendor de la indústria tèxtil a Mataró. Al carrer hi havia més de vuit petites empreses tèxtils, i moltes persones complementaven els seus ingressos fent treballs puntuals per a aquestes empreses.
Des de l’any 2000
Amb la desaparició progressiva de les empreses tèxtils, el carrer es va anar transformant en una zona residencial. Es van reformar molts dels habitatges.
Les noves generacions van accedir a estudis universitaris i van orientar la seva activitat professional cap a les administracions públiques, les grans empreses o les multinacionals.
Any 2026
Els veïns gaudeixen d’un carrer renovat i pensat per a les persones, amb una notable reducció del trànsit. A més, la gran majoria dels habitatges disposen d’aparcament propi dins de la mateixa finca, fet que contribueix al confort i a la qualitat de vida dels residents.
Activitats i fets rellevants del carrer Sant Sadurní abans de l’any 2000
Sant Sadurní, 6 — Cal Tit
Pedro Sans tenia una fàbrica de gènere de punt que, durant els anys 50 i 60, estava en plena activitat. Una de les coses que es recorden del Tit es podria resumir amb l’expressió «viure la vida a tot tren».
Els veïns comentaven que alguns divendres anava a París amb avió i tornava el dissabte només per veure una pel·lícula d’estrena.
Sant Sadurní, 7-9 — Géneros de Punto Soliva
Aquesta empresa va arribar a ser la més gran del carrer.
Sant Sadurní, 14 — Jaume Pou Aracil
Tenien una parada al mercat de la plaça de Cuba especialitzada en la venda de bacallà. Al carrer eren coneguts pels veïns com «el Bacallaner».
Sant Sadurní, 19 — Doctor Joan Bas
El doctor Joan Bas va arribar al carrer Sant Sadurní a finals dels anys 50. Era molt conegut per tot el veïnat i tenia una motocicleta Vespa per fer visites domiciliàries als pacients.
A la tarda tenia consulta a casa seva. Molts dies hi havia pacients esperant al carrer, perquè la sala d’espera era petita i tenia poca capacitat. Era un gran professional i una persona molt treballadora. Els seus pacients estaven molt satisfets de tenir-lo com a metge.
Sant Sadurní, 20 — Ramona Salomó
Modista de tota la vida i gran professional, tenia entre la seva clientela moltes veïnes del carrer i dels carrers del voltant.
Sant Sadurní, 23 — Can Quellos
En Pere Torres Quellos i la seva esposa, Montserrat Pons Roqueta, es dedicaven a l’agricultura. Eren persones molt treballadores i tenien les terres a la zona de Can Quirze.
A l’entrada de la casa sempre es podia veure el carro i, al final del pati, hi tenien la quadra del cavall. Venien els seus productes a granel al veïnat. Al portal d’entrada de la casa tenien una paradeta amb una mostra dels productes del dia, segons l’època de l’any.
Molts veïns n’eren clients per la proximitat, la procedència i la qualitat dels productes.
Sant Sadurní, 24 — La botiga del mig
Enric Soliva i Carmen Papell van arribar a viure al carrer Sant Sadurní aproximadament l’any 1953. Van obrir una botiga de queviures coneguda pels veïns com «la botiga del mig».
Aquest nom es devia al fet que estava situada a la meitat del carrer, ja que a cadascun dels extrems també hi havia altres botigues.
Durant els anys 60 van tancar la botiga i van crear una empresa de gènere de punt que va arribar a ser la més gran del carrer.
Sant Sadurní, 25
A mitjan anys 60 s’hi va obrir una mena de bodega i botiga que també venia llet. Com que al carrer ja hi havia altres comerços amb la mateixa activitat, va durar poc temps.
Sant Sadurní, 26 — La Casa de la Senyoreta
Era una casa senyorial que, durant els anys 50 i 60, estava habitada per la senyoreta d’El Barato, propietària de les botigues El Barato del carrer de Barcelona, molt conegudes a Mataró.
Es comentava que la senyoreta havia estat promesa amb Jordi Arenas, artista i pintor de gran renom. Després de més de 20 anys de relació, però, es van separar cap a l’any 1960.
Sant Sadurní, 28 — Manuel García Pérez
Manuel García Pérez, nascut a Cuevas de Almanzora, Almeria, l’any 1927 i mort el 2010, va ser cap d’obres de l’empresa Construccions Graupera, SA. Va ser un gran professional de la construcció.
Va ser l’encarregat responsable de la construcció d’edificacions importants de la ciutat, com la nova Escola de Formació Professional Miquel Biada, a l’avinguda de Puig i Cadafalch; el nou edifici de l’Escola Pia Santa Anna, a la Rambla; la nova fàbrica de les Panaderies Reunides, a Cirera, i les noves naus de Géneros de Punto Enrich, entre moltes altres obres.
Sant Sadurní, 32 — Jaume de la Mezquita
Jaume Filba era conegut popularment com Jaume de la Mezquita.
Durant el segle passat, la majoria de les cases de Mataró no tenien clavegueram directe. Disposaven d’un dipòsit situat al final de l’hort o del pati, on s’acumulaven diàriament els excrements. Aquest dipòsit era conegut popularment com «la mezquita».
Cada any o cada dos anys, segons el nombre de persones que vivien a la casa, calia contractar una empresa especialitzada per buidar-la. Els veïns de les cases del costat havien de suportar durant hores una forta pudor.
En Jaume era l’encarregat de l’empresa dedicada a buidar aquests dipòsits. L’equip estava format per tres carruatges amb cavalls:
— Un carro transportava els tubs, que travessaven tot l’habitatge des del dipòsit fins al carro que portava la cisterna.
— Un altre carro duia un motor de benzina que accionava el sistema d’extracció. El tub d’escapament no tenia cap protecció i, a més de la pudor de la mezquita, al carrer també s’hi afegia l’olor de benzina.
— Un tercer carro portava la cisterna o dipòsit on s’introduïa el contingut extret.
El contingut es destinava a les hortes, ja que s’utilitzava com a adob per als camps.
Sant Sadurní, 33 — Gèneres de Punt Germans Arenes
Abans de 1965, aquesta fàbrica ocupava la planta baixa. Tenia tres o quatre telers força antics i hi treballaven tres senyores i un home que exercia de mecànic.
Una de les escenes més recordades tenia lloc cada Dijous Llarder. Tot i que en aquells anys estava prohibit celebrar-lo, les treballadores sortien disfressades de la fàbrica.
Les persones grans del carrer segurament recorden que, quan plegaven a les 8 del vespre, sortien a fer una cercavila per tot el carrer amb les seves disfresses.
Sant Sadurní, 36 — Enric Banet Espona
Era el responsable de la Drogueria Fité, situada a la Riera, i una persona molt coneguda i apreciada pel veïnat.
Sant Sadurní, 37 — María Antonia Rancho
El seu pare, Santiago Rancho, era el propietari de la llibreria Comercial Papelera de la Riera, situada davant mateix de l’Ajuntament.
Era una persona molt coneguda a la ciutat, de tracte cordial i proper, i un gran professional amb molts clients habituals i fidels. Els productes del seu establiment eren de qualitat.
Sant Sadurní, 38 i 40
Aquests números no existeixen. Corresponen a l’obertura del carrer de Guifré el Pilós l’any 1891. Les dues cases van ser enderrocades quan es va urbanitzar aquest carrer.
Sant Sadurní, 42 — Xavier Esquerra
Durant uns anys va ser un restaurant. Actualment, la casa només té entrada pel carrer de Guifré el Pilós.
Sant Sadurní, 45 — La Costureta
En aquesta casa vivien dues senyores jubilades. Sembla que una havia estat mestra i, durant els anys 50, van posar en funcionament una mena d’escola bressol per a nens i nenes de tres anys.
A l’entrada tenien butaques petites perquè s’hi asseguessin els infants. Principalment durant les tardes, molts veïns hi portaven els fills durant tres o quatre hores.
Els explicaven contes, cantaven o feien treballs manuals i els mantenien entretinguts fins que les famílies els anaven a buscar. El cost era molt reduït, gairebé simbòlic en comparació amb l’actual.
Els infants hi anaven molt contents i els veïns del carrer van donar a aquell espai el nom de «la Costureta».
Sant Sadurní, 46 — Esteve Bonamusa
Tenia un carro de baranes altes i anava pels boscos, especialment per la zona de Santa Rita, a buscar llenya i troncs procedents de la poda de pins i alzines.
Amb aquesta llenya proveïa els forns de pa de Mataró, que funcionaven exclusivament amb aquest combustible.
Quan es va jubilar, va llogar la planta baixa per a activitats comercials i s’hi va instal·lar un taller d’electrònica dedicat a la reparació de ràdios, televisors i transistors.
Sant Sadurní, 47, baixos — Josep Sorribes Francés
Era podòleg i durant molts anys hi va tenir la consulta.
Sant Sadurní, 48 — El Celler d’en Busquè
Durant la verema, els carros arribaven carregats de raïm procedent de les vinyes dels voltants de Mataró, especialment de la zona del Pericó.
El celler tenia un semisoterrani amb botes de vi. El vi era molt apreciat i de qualitat excel·lent.
A partir dels anys 60, per causes desconegudes, va perdre qualitat. Possiblement va ser a causa de l’augment del trànsit i de les vibracions, que afectaven la fermentació dins de les botes. Finalment, es va deixar de produir vi al celler.
Sant Sadurní, 49 — Gèneres de Punt Antonio Font
El director era Antonio Martínez Tejedor, casat amb Angelina Font Pont, filla del propietari.
Sant Sadurní, 50 — La Bodega
La Bodega Antonio Font Pagès venia vi a granel de diferents varietats i orígens de Catalunya, així com cava, licors i aigües minerals procedents de fonts properes.
L’Antonio també era pagès i venia productes de temporada.
Sant Sadurní, 52 — La botiga d’en Pepito
Era la botiga de queviures de Josep Noé Teixidor i Montserrat Cebrià Nadal.
A principis de 1963, la van traspassar a Josep Moré Fluvià i Úrsula Serra Amargant, que la van reformar i la van convertir en una mena de supermercat distribuïdor de la cadena SPAR.
Úrsula continuava venent carn al detall i Josep era una persona molt cordial i amable. La botiga va tenir molt d’èxit.
Durant les festes de Nadal, en Pepito obsequiava els clients més grans amb una panera, que els portava personalment a casa. Al mateix temps, els dedicava una melodia amb la trompeta, que acostumava a ser El diamante negro.
Durant els anys d’en Pepito i l’Úrsula, la botiga va ser un punt de referència del carrer Sant Sadurní i era coneguda en molts altres carrers i barris de Mataró.
Sant Sadurní, 53 — La lleteria Rovira-Rimblas
Cada dia hi portaven llet procedent de Canyamars. Els veïns del carrer i dels carrers del voltant hi anaven diàriament a buscar-ne.
Durant les primeres hores del matí era habitual veure moltes persones caminant amb la lletera per anar a comprar llet.
Actualment, l’entrada de la casa és pel carrer Sant Pau, número 8.
Sant Sadurní, 54, baixos — Cal Gaig
Abans de 1958, hi vivien Jaume Bartres, conegut com el Gaig, i la seva esposa, Matilde. Durant els últims anys van viure molt precàriament.
A principis dels anys 50 es va produir un incident amb una escopeta que va alarmar els veïns i la policia. Finalment, Jaume va morir després de patir una caiguda.
Sant Sadurní, 54 — Gèneres de Punt Joaquim Castellà
A partir de 1959, l’espai va acollir l’empresa Gèneres de Punt Joaquim Castellà.
El 8 de setembre de 1964, un incendi va destruir completament la fàbrica, possiblement a causa d’una planxa que havia quedat engegada.
Els bombers no van poder salvar res, però van evitar que el foc arribés a les cases contigües. La fàbrica va ser reconstruïda i es va tornar a posar en funcionament amb plena activitat.
Sant Sadurní, 56
Va ser un magatzem de Suministros Ind-text, SL.
Sant Sadurní, 58 — Llorenç Campdepadrós Pla
Era paleta i un gran professional, coneixedor de tots els treballs i especialitats relacionats amb la construcció. Molts veïns del carrer eren clients seus.
Sant Sadurní, 62, pis — Sebastiana Llopart i Salvador Alís
Abans de 1977, hi vivien Sebastiana Llopart i Salvador Alís. Sebastiana estava jubilada i Salvador era fuster a Llavaneres.
Tenia una bicicleta amb la qual recorria els carrers de Mataró els diumenges i els dies festius per comprar pells de conill. A partir dels anys 60, aquesta activitat va ser prohibida per motius d’higiene.
Quan els veïns mataven un conill, portaven la pell a la Sebastiana, que els pagava 50 cèntims. Si la pell era blanca i estava neta, el preu podia arribar a les 2 pessetes.
Posteriorment, venia les pells a una fàbrica de Badalona, on s’utilitzaven per confeccionar jaquetes i vestits de pell de conill.
Sant Sadurní, 62, baixos — Jaume Patau Buixó
Era ferrador, un ofici al qual es va dedicar tota la vida des dels 14 anys.
La feina de ferrar cavalls va disminuir considerablement a partir dels anys 60. Els pagesos van començar a utilitzar tractors, els transportistes van substituir els carros per furgonetes i els constructors van començar a rebre els materials amb camions.
La capacitat de càrrega d’un camió era entre 6 i 8 vegades superior a la d’una carreta tradicional.
Sant Sadurní, 64, baixos — Gènere de Punt Porta Bañeras
Era una petita fàbrica de roba interior. Quan el propietari es va jubilar, s’hi va instal·lar una nova fàbrica anomenada Domènec, que va durar poc temps.
Sant Sadurní, 64, pis
Abans de 1985, hi vivien Josep Vilar Guix i Amparo Puerto.
En Josep era una persona molt educada i amable, sempre disposada a ajudar els veïns. L’Amparo també era molt coneguda.
Sant Sadurní, 66 — Perruqueria Pilar Oliveras
Pilar Oliveras, coneguda com la Pilar, es va dedicar tota la vida a la perruqueria i tenia molta clientela del carrer i dels voltants.
També formava part de la companyia de teatre de la Sala Cabanyes i va participar activament en moltes obres.
La seva àvia, Rosa Pujol i Deumal, va arribar als 94 anys i va ser considerada la senyora més gran de Mataró durant els anys 1964 i 1965.
Sant Sadurní, 68 — Esteve Nogueras Freginals
Era electricista autònom, un molt bon professional que treballava principalment al servei dels veïns i de moltes empreses.
La seva mare, Marina Freginals, i el seu pare, Miquel Nogueras, van viure tota la vida a la mateixa casa.
Sant Sadurní, 70, baixos — Galvanitzats Casals
Era un taller de galvanitzat que treballava per a tallers mecànics i fabricants de maquinària tèxtil. Va tancar quan aquell sector va desaparèixer.
Sant Sadurní, 70, 1r pis — Perruqueria Jordi Juvé Mumbrú
La perruqueria tenia molta clientela dels carrers propers. L’octubre de 1964, Jordi Juvé Mumbrú es va traslladar a un local més gran i cèntric del carrer Argentona, a les Galeries Laietanes, a la cantonada amb la Riera.
La perruqueria d’en Jordi va adquirir molta fama i es va convertir en un establiment de referència a Mataró.
Sant Sadurní, 70, 1r pis — Tomás Juvé Mumbrú
Era tècnic especialista en l’afinació de màquines de teixir mitges i mitjons.
Va ser un dels tècnics que van reparar i tornar a posar en funcionament moltes de les màquines antigues que actualment es poden veure al Museu de Can Marfà.
Sant Sadurní, 72 — La Casa Fonda
Va ser una de les primeres cases construïdes, cap a l’any 1890, abans que el carrer s’obrís i s’alineés.
La casa es va construir seguint el pendent del terreny. Quan el carrer es va pavimentar i anivellar, l’habitatge va quedar per sota del nivell de la via. Això va obligar a construir una rampa a l’entrada i va donar origen al nom de «Casa Fonda».
Els seus habitants es dedicaven a la pagesia, especialment els avis Antonio i Maria, que venien productes de temporada al veïnat.