Cerdanyola com a símptoma

Aquests últims dies, el barri de Cerdanyola ha estat el centre del debat públic a Mataró i més enllà. L’intent frustrat d’ocupació d’un pis, enfrontaments entre joves i la policia, crema de contenidors, una assemblea convocada pel Sindicat de l’Habitatge que, a posteriori, acaba amb incidents... Els oportunistes de sempre que n’intenten treure rèdit polític i un equip de govern municipal amb un alcalde que es fan fonedissos darrere les declaracions dels comandaments policials, fet que genera poca confiança als veïns davant una situació prou greu.

Aquesta pèrdua de relat per part del govern municipal ha obert les portes als de sempre, amb els eslògans de sempre, contra els de sempre, i, com sempre, sense posar cap solució sobre la taula i embrutant el nom del barri i de tota la ciutat.

Darrera d’aquesta actuació erràtica i poc convincent per part del govern i del seu alcalde, amb la simplicitat i el reduccionisme alimentat per partits i mitjans en la cerca del missatge fàcil, és una mostra de la complexitat del que hi passa a barris com Cerdanyola o Rocafonda a Mataró, com a tants d’altres de grans ciutats de la regió metropolitana de Barcelona. I és que en aquests nuclis urbans de tot el país és on hi conflueixen les incompetències acumulades per tantes administracions durant dècades. Educació, urbanisme i habitatge, immigració, mobilitat, mercat laboral... Decisions preses i d’altres no ateses, planificacions mal executades o abandonades, projectes mai iniciats... Tot plegat ha contribuït a aquesta realitat del nostre país, a crear aquests patis del darrera mal endreçats i desatesos que, ara sí, són notícia quan s’hi produeixen aquests fets.

Cerdanyola, com tants d’altres barris que nodrien de treballadors el pulmó industrial de la nació, a Mataró concretament amb el sector del tèxtil, majoritàriament es va formar per població immigrada i, com bé explica en un recent article el periodista David González “El barri de Lamine ja no és el que era” diu “la pobresa d’una part dels veïns, el xoc cultural inevitable i els problemes d’inseguretat i violència associats a col·lectius d’immigrants, amenacen de convertir-lo en un gueto”. Aquesta situació ni s’arreglarà amb quatre eslògans ni amb un alcalde que amaga el cap sota l’ala. La realitat és que la irresponsabilitat i arrogància dels que, després de tot, encara avui s’atreveixen a proclamar la Catalunya dels 10 milions des de les seves torres de marfil en alts càrrecs a les institucions, és incommensurable. Catalunya ha quedat paralitzada, atrofiada, entre un estat espanyol que ens ha decidit impunement una política migratòria desastrosa, entre els seus hereus que avui, sense cap vergonya, es passegen per aquests mateixos barris escampant el missatge del racisme i la xenofòbia com si la cosa no tingués res a veure amb ells. Aquest mateix estat que defensen a ultrança, però també entre els irresponsables que van fer seu l’eslògan del “volem acollir” sense cap planificació prèvia ni control real del que això suposava. Així doncs, un sistema que ha prioritzat el biaix ideològic i les solucions ràpides i fàcils per sobre de la capacitat i el talent, ens han dut on som.

I continua. Davant del repte majúscul que tenen al davant barris com el de Cerdanyola, els diferents actors polítics de dreta i esquerra busquen la manera de justificar la seva existència a través de fórmules fàcils i ràpides de digerir. És així com les esquerres fa temps que han decidit que cal jugar-ho tot a la carta de l’habitatge. Per això, proposen solucions molt efectistes com els 1.000 pisos de protecció oficial a Mataró promesos pels socialistes durant l’última campanya, o la mesura aprovada pel ple municipal de fer obligatòria la cessió del 30% de l’obra nova a dins la trama urbana per habitatge de protecció oficial. Amb any i escaig de la norma en vigor a Mataró, quants habitatges s’han fet? De moment, ho hem demanat i ho estan estudiant, però ja avanço que seran pocs, molt pocs. Però tan li fa, com ja vam veure amb la Casa Orsola de Barcelona, l’esquerra està abonada al crit de guerra típic i tòpic dels drets per tothom i que paguin els rics. El més greu és que aquest plantejament entra a justificar les ocupacions, sense adonar-se’n de la caixa de Pandora que han obert.

Justament una ocupació és la que va encendre el barri de Cerdanyola. L’equivocació de ser indulgent amb les ocupacions i tapar la incompetència de l’ens públic per garantir el dret de l’habitatge als ciutadans. L’ocupació és un acte contra natura que, en la majoria de casos, suposa un greuge important a la convivència veïnal. I sense una convivència pacífica, no hi ha pau social. Per això és un greu error acceptar la ocupació com un mal menor, mirar cap una altra banda, perquè no es pot construir res normalitzant una situació que atenta contra el bé més preuat com és la convivència veïnal. Des de Junts per Mataró, coneixedors d’aquesta realitat, ens hem mantingut ferms en no acceptar l’ocupació com a solució de res, ans al contrari, cal confrontar-la. Per això hem demanat moltes vegades les modificacions de LEC i LECrim per agilitzar la recuperació de la possessió en menys de 48 hores, així com la possibilitat de que des de les comunitats de veïns es pugui ser part a l’hora d’iniciar accions per acabar amb la ocupació d’un element de la comunitat.

En qualsevol cas, convenim amb que l’habitatge és un problema de primer ordre, tant a Mataró com a nivell nacional i, per tant, cal sortir de les solucions binàries, buscar aliances amb el sector privat i anar de pressa a modificar planejaments urbanístics i tramitacions. Un bon exemple a nivell local el tenim amb el que s’està fent amb habitatge dotacional al carrer Muntanya del barri de Cirera. Altres, permetre canvis d’usos a locals a carrers que no són comercials o fer més laxa les ràtios de densitat en immobles que no compleixen. Tanmateix sempre acabem topant amb una administració excessivament lenta i burocràtica. Imagineu-vos si anem lents i a contracorrent que el nou pla director aprovat a la regió d’Ile de France, i que ha de regir en termes de planejament urbanístic fins a 2040, ha previst una clàusula “antigueto” per frenar la producció d’habitatge social en determinats municipis, atesa la situació que ha creat la concentració d’aquest habitatge.

Per una altra part tenim els que només volen veure l’altra part del problema, les ocupacions i la inseguretat, que vinculen amb la immigració. Primer, i repeteixo perquè cal dir-ho les vegades que faci falta, no es pot oblidar la incoherència d’aquesta reivindicació contra la immigració, quan aquest estat que defensen és el principal responsable de permetre, incitar i estimular l’arribada massiva d’immigrants a Catalunya sense cap tipus de control. A partir d’aquí es poden fer tants vídeos com vulguin i passejar els seus líders impunement pels carrers d’aquests barris, però dels que han participat activament a crear un problema, difícilment en sortirà cap solució.

Durant aquests dies també han estat notícia la inseguretat i la delinqüència, en alguns casos amb menors. Tanmateix, des de Policia Local i Mossos d’Esquadra, s’ha fet una bona tasca coordinada. En primera instància, actuant abans no es la culminés la ocupació i després, mantenint una dotació preventiva a la plaça Onze de Setembre. Al nostre país, certament hi tenim un problema pel que fa als fenòmens de la reincidència i multireincidència, al qual ens hem referit sovint com a grup municipal. La nostra societat, com la majoria de societats occidentals, és garantista i la pressió policial, per eficaç que sigui, acaba als tribunals. Aquests, per aplicació d’aquestes garanties, són lents i triguen a fer valdre els agreujants de reincidència i multireincidència que hi ha previstos a la norma. Una altra cosa seria pretendre no ser una societat democràtica respectuosa amb els drets del ciutadà, és aquest el marc dels valors en el que ens movem, i ho dic perquè, els de sempre, amb les seves receptes màgiques i dreceres que ens venen per xarxes socials, ometen deliberadament tot això. Però que el problema sigui embolicat, no vol dir que no hi hagi solucions a plantejar. Per això, davant la insuficiència dels mitjans judicials cal parlar dels nous jutjats (4) de reforç a Barcelona per poder celebrar judicis ràpids pels delictes menys greus, els que tenen penes de fins a cinc anys de presó. Cal limitar la pendència a judicis, fer més curts els terminis per arribar a sentències fermes. Fins que no aconseguim això, seguirem patint en aquest àmbit.

Els fets a Cerdanyola han palesat la ineficiència d’aquest govern municipal. Contràriament al que podria semblar, després de més de 40 anys de democràcia en els que els successius governs municipals han estat, en la seva major part, emparats pels vots de barris com Cerdanyola, aquests han acabat sent els menys afavorits. I és que clama al cel la manca de projectes i de visió per aquest i altres barris de la ciutat, per part d’aquest govern municipal. Des de Junts per Mataró entenem l’aclaparadora complexitat de la problemàtica de barris com el de Cerdanyola, però no contribuirem amb la irresponsabilitat d’aquells que se’l pretenen fer seu, només des de la denúncia i la crítica, degradant-ne la imatge, sense aportar-hi solucions. Cerdanyola necessita referents tangibles, elements que facin que tot el que s’hi desenvolupi al voltant sigui valor en positiu. Des de Junts per Mataró vam presentar una proposta de resolució aprovada al ple de març per planificar una reestructuració de l’Illa Educativa de Cerdanyola i que l’Institut Miquel Biada, aprofitant la seva especialització en l’àmbit industrial, esdevingui un centre de formació professional integrada en l’àmbit ferroviari a curt termini. Aquesta aposta ha de ser un motor de creixement i esperança.

A Cerdanyola li sobren eslògans i oportunistes i els manca un alcalde amb un equip de govern amb capacitats per no deixar-se arrossegar per un relat catastrofista que corromp més la imatge del barri. Si veiem a Cerdanyola com a símptoma del que hi passa a tants barris del nostre país, no podem renunciar a encarar els reptes que es requereixen en favor de receptes simples i reduccionistes però, això sí, cal exigir a les administracions una planificació en la bona direcció a curt i a llarg termini. Més gestors i menys oportunistes.

Alfons Canela

Junts per Mataró