Com es va viure la mort de Franco a Mataró fa cinquanta anys

Es compleixen cinquanta anys de la mort del dictador Franco i, òbviament, l'efemèride no ha passat desapercebuda. El traspàs del responsable de l'assassinat de centenars de milers de persones a tota Espanya, que va dirigir amb mà de ferro durant quatre dècades sota un règim dictatorial totalitari, es va produir per fi la matinada del 20 de novembre de 1975. La notícia era esperada per tothom, doncs l'estat de salut del feixista era molt precari des de feia setmanes i comptava amb vuitanta-dos anys d'edat, però la sensació era que el fet inevitable no arribava mai. Finalment, però, aquell dijous de fa cinc dècades Franco va morir en un llit de l'hospital de la Paz de Madrid i s'obria, ara sí, una nova etapa que havia de portar al tancament de la llarga i negra nit del Franquisme. Tot i així, no estava gens clar que la democràcia arribés de forma natural, ràpida i senzilla, i el règim va continuar reprimint la població. L'anomenada Transició espanyola va comportar una sèrie de canvis polítics i socials sense precedents, marcats per la mobilització social i els pactes polítics. Tanmateix, aquesta no va ser pacífica ni tranquil·la, com alguns han intentat fer veure, ni la democràcia va arribar perquè ho decidís un rei ni perquè quatre senyors es reunissin en un despatx. Perquè el dictador va morir al llit, sí, però la dictadura va morir al carrer. I la democràcia la van portar els milers de lluitadors antifranquistes, que es van jugar la llibertat i també la seva vida. Van ser una minoria, però una minoria imprescindible a qui segurament no hem brindat l'homenatge que es mereix.

Els anys anteriors a la mort del dictador les mobilitzacions socials, singularment les protagonitzades pel moviment obrer, van anar en augment i les demandes de llibertat i democràcia es van fer patents al carrer, a les fàbriques i als barris de tota Espanya. Sindicats i partits polítics, a excepció dels del règim, romanien en la clandestinitat i, alguns més que uns altres, van empènyer de valent per tal que les generacions que vam venir després poguéssim viure en democràcia. Avui, lectures interessades del passat intenten presentar aquella etapa com una bassa d'oli, plena d'acords, tranquil·litat i fraternitat, però el cert és que durant la Transició van morir 591 persones per violència política. També es diu des de determinats sectors que l'oposició política no va fer prou, que va cedir massa. Probablement és molt fàcil parlar des de la comoditat que atorga un sistema polític democràtic, amb totes les mancances que té el nostre, assegut al sofà de casa. En aquest article, però, intentarem explicar com es va viure a Mataró aquell 20 de novembre de 1975.

Per començar, direm que Franco va visitar la nostra ciutat en dues ocasions: la primera, el mes de gener de 1942. El dictador va visitar diferents llocs, es va reunir amb les autoritats locals, va desfilar per La Riera i va pronunciar un discurs en una Plaça de Santa Anna plena de gom a gom (en donen testimoni les fotografies d'aquell dia). També va inaugurar la Creu de Terme, destruïda el 1936 i reconstruïda el 1941. La segona visita es va produir el 26 de maig de 1947, en què també es va reunir amb les autoritats i va presidir una desfilada novament multitudinària. La Rambla es va engalanar amb una portada amb el cognom del dictador imprès fins a deu vegades. Aquell dia va rebre la Medalla d'Or de la Ciutat de Mataró, que no va ser revocada per l'Ajuntament de Mataró fins al mes de març de 2012. Fins a la seva mort, molts van ser els mataronins que van patir la repressió del règim que Franco va dirigir durant pràcticament quaranta anys. Alguns, com Joan PeiróJoan Peiró, van pagar amb la vida, mentre que molts van fer-ho amb penes de presó, exili i patiment. Des d'aquí, el nostre record i reconeixement a tots els lluitadors antifranquistes.

En Manuel Mas, alcalde socialista de Mataró entre 1983 i 2004, recorda els darrers anys de la dictadura en un article publicat al seu blog precisament amb motiu del cinquantè aniversari de la mort del dictador. Explica que la dictadura ja no era la mateixa i recorda esdeveniments com l'abandonament de l'autarquia el 1959, el Concili Vaticà II, el procés de descolonització, els esdeveniments de 1968 (Praga, el Maig Francès...), el cop d'estat a Xile el 1973, la Revolució dels Clavells a Portugal, etc. Recorda Mas que "els municipis ja no aguantaven els efectes dels canvis demogràfics que s'havien produït a tot el territori espanyol. Les famílies començaven a ser d'una altra manera. La Universitat feia temps que s'havia perdut, la Caputxinada és del 1966. El moviment obrer s'havia refet, sobretot a partir de la creació als anys seixanta de les CCOO, les eleccions sindicals d'aquell any 1975 del 'vertical' les havien guanyat el 'rojos'. Els carrers bullien de moviment (les AA.VV.) i de propostes intel·lectuals alternatives expressades ja en diaris, revistes i publicacions de tota mena". Per a Mas, "les arrels de la Dictadura eren mortes ja feia temps (...). Si l'arbre volia reviure, si el país i el seu Estat corresponent volien reviure, calia tenir present tot això i buscar noves arrels que li donessin nova saba, noves branques i fruits altra vegada: fou la Transició". Recorda Manuel Mas que amb la mort de Franco "començava un temps nou que va tenir un part difícil i més llarg del compte, però les forces dels uns i dels altres eren les que eren. Sí, el Dictador va morir al llit, però la nova saba va sortir de les noves arrels de l'adob que es va posar a l'arbre i de les branques noves i els fruits que en van sortit. No podem pas dir que l'operació no va resultar reeixida. Fa 50 anys (...) s'obria altra vegada pas la llum després d'un temps de tenebres".

L'alcalde de Mataró que va viure la mort de Franco en l'exercici del càrrec, Francesc Robert Graupera, explicava en el llibre-entrevista d'Albert Punsola "Converses amb Francesc Robert Graupera. La Transició des de l'alcaldia de Mataró 1973-1977" que en aquells anys "a nivell local tot era més senzill pel grau de coneixement entre les persones, però també pel talant de moltes d'elles. Entre els qui estàvem a les institucions, molts volíem el canvi, però preferíem anar a un pas, potser no gaire ràpid en opinió de l'oposició al Règim, encara que més segur". Una visió segurament poc compartida pels antifranquistes, probablement allunyada de la realitat social, molt diferent a la que devia viure qui dirigia l'Ajuntament franquista i era el cap del Movimiento a la ciutat. Recordava Robert que "el mes d'abril l'Ajuntament aprova retolar en català 200 carrers de la ciutat, decisió que forma part d'un seguit de mesures per afavorir la difusió de la llengua, en l'ensenyament i en actes públics. A principis d'any es va hissar la bandera catalana a l'Ajuntament també". També recordava que "el 24 de juny d'aquell any l'Assemblea de Catalunya havia convocat 1.000 persones en una manifestació al centre de Mataró, sense que es produís cap incident". Tot plegat, emmarcat en una situació econòmica desastrosa, com bé recordava l'antic alcalde: "la situació econòmica havia arribat a uns nivells preocupants: l'atur no parava d'augmentar i es produïen mobilitzacions especialment en els sectors de la construcció i les arts gràfiques".
 

Explicava el recentment traspassat Manuel Cusachs al seu imprescindible llibre "De súbdits a ciutadans" que a Mataró el diari del règim va treure el mateix dia 20 de novembre un número extraordinari amb una foto de Franco a la portada dins d'un requadre negre, necrològic, i amb un titular ben expressiu: "Franco ha muerto". El cert és que diferents articles lloaven la figura de Franco i anunciaven la missa en el seu honor que tindria lloc dissabte 22 de novembre a la basílica de Santa Maria, de què parlarem més endavant. En l'edició del mateix diari del dia 22 es repetien els articles amb lloances a Franco i apareixia un reportatge sobre el rei Joan Carles, nou cap d'estat. Manuel Roca Cuadrada signava un article amb l'il·lustratiu títol "Una España triste", lamentant la mort del dictador. En l'edició del diari del dia 25 apareixia en portada una gran foto del rei i es recollien els homenatges a Franco que havien tingut lloc a Mataró (missa a la basílica de Santa Maria, plena de gom a gom) i a Parpers, tradicional lloc de trobada dels franquistes més recalcitrants de la nostra zona. En l'edició del dia 27 tornaven a aparèixer articles de lloança a Franco i es feia ressò de l'enterrament del dictador al Valle de los Caídos. En l'edició del mes de desembre del diari esportiu mataroní Iluro Sport, els protagonistes de la portada eren el propi Franco i el ja rei Joan Carles, destacant la vessant esportiva d'aquest últim. Ambdós personatges compartien protagonisme amb una fotografia de la nova i flamant seu social del Centre Atlètic Laietània, que acabava de ser inaugurada. Repassant la premsa local d'aquells dies, es poden veure anuncis de Caixa Laietana, Discoteca Snoopy, Subirà, Mobles Costa, Joiers Trens, Auto Escola Beltran, Auto Escola Maresme, Granja Montells, Electrodomèstics Boquet, Ciclos Morenito, Fotos Batlle, Calcetines Bebé, Can Miracle, Ibusa, Galeria d'Art Tantra, Ferreteria Piñol, Gèneres de punt Antonio Aleñá, Finques Pous, Finques Flaquer, Finques Comajuan, Finques Vimo, Ilurogar, Audio Systems, Serras, cotxes de lloguer Beltran i Reyes, Discos Signe, Copisteria Prims, Confiteria Barnils, Restaurant Can Bruguera, Becaro S.A., Motos Payà, Auto Mataró o Fugarolas. Hi havia algunes ofertes de feina i també anuncis particulars de persones que s'oferien per treballar. S'anunciava la inauguració de la cafeteria Novoa i també una promoció d'habitatges a Peramàs. No cal dir que la majoria d'aquestes empreses i començos ja no existeix...

L'alcalde Robert va deixar escrit el seu record d'aquell 20 de novembre de 1975: "a l'Ajuntament es va viure la mort de Franco amb la transcendència a nivell institucional que requerien uns esdeveniments sense dubte històrics". Segons Cusachs, aquell "20N un centenar de persones va baixar de Cerdanyola, en manifestació, i es va dirigir a la botiga de queviures de l'ultra Francesc Terradas per comprar ampolles de xampany [llavors es feia servir aquest terme francès] fins a davant de l'Ajuntament. L'endemà hi van haver més ampolles buides de xampany a la brossa del que era habitual". L'advocat i polític mataroní Salvador Milà, llavors un jove militant del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) acabat de llicenciar-se en dret, just el dia abans de la mort de Franco, amb premi extraordinari de carrera, ens confirma aquest fet: "l'anècdota del dia a Mataró va ser que hi havia gent que anava a la botiga de Terradas per demanar ampolles de xampany". Explica Milà que llavors vivia al barri de l'Esperança, al carrer Paraguai, i treballava com a passant al despatx d'en Santi Martínez Saurí, un democratacristià de pedra picada, i recorda que es van alegrar molt de la mort del dictador. A la tarda explica que va participar en una reunió de la seva cèl·lula del PSUC per parlar del nou escenari que s'obria, del què calia fer, etc. La democràcia, però, encara trigaria a arribar.

Ens recordava també Cusachs que "el temor i l'esperança anaven repartides a parts iguals (...). Hi havia una calma tensa, expectant. Molts amb temor i molts, també, amb esperança". Aquesta sensació d'expectació i incertesa era general, perquè el cert és que no se sabia què passaria. Montse Taberner, llavors jove militant del PSUC, explica que la sensació era d'incertesa total. Taberner, que aquell 20N celebrava el seu aniversari, recorda que casa seva, situada al centre de Mataró, era un centre de debats i reunions polítics amb diferents amics. Feia dos anys que s'havia casat amb en Francesc Villà, també militant del PSUC, qui recorda que aquell dia va comportar un goig subliminal: "feia no sé quants dies que l'ampolla de cava ens esperava a la nevera i no hi havia manera que Franco morís. Personalment, vaig estar molt content, i col·lectivament estàvem esperant-ho molt des del PSUC". A can Villà-Taberner van arribar molts amics per celebrar l'aniversari de la Montse, a qui van regalar clavells, una flor que s'havia convertit en un símbol de llibertat des de la revolució portuguesa de l'any anterior. La sensació, però, insisteix Taberner, era d'alegria però sobretot d'expectació, perquè ningú no sabia què passaria. En Pep Canal, també membre del PSUC, explica que feia dies que corria el rumor que Franco estava a punt de morir i que l'estaven mantenint artificialment: "jo personalment vaig estar molt atent a les notícies, fins que aquesta es va confirmar. A l'endemà, vaig portar una ampolla de xampany a l'empresa on treballava i a l'hora d'esmorzar vam celebrar-ho de forma clandestina, perquè la majoria de la gent estava acollonida. Teníem una sensació de gran alegria, però també incertesa pel que passaria, perquè no estava gens clar com acabaria el tema". Santi López, llavors membre de la Joventut Comunista de Catalunya, explicava en un testimoni al llibre "Memoria Colectiva de la JCC de Mataró" que la mort de Franco va ser motiu de celebració a la ciutat: "alguns vam anar a passejar cap a les vuit del vespre per la Rambla i per la plaça de Santa Anna i van obrir alguna ampolla de xampany, en el que va ser un acte silenciós i simbòlic. Només brindàvem sense dir res, mentre vèiem que membres de la 'brigadilla' de la Guàrdia Civil i de la Brigada Político-Social ens observaven amb cara de resignació.

 

Antonio Rodríguez Avellaneda, militant del PSUC i de Comissions Obreres (CCOO), explica que aquell matí del 20 de novembre es trobava treballant en una obra a la urbanització de Les Ginesteres, on va conèixer la notícia cap a les 7.30. Recorda que la nit anterior, de forma estranya, la primera cadena de Televisió Espanyola havia emès la pel·lícula "Objetivo Birmania", i li va semblar rar perquè ja l'havien posat algunes setmanes abans. Alguna cosa passava, certament... Rodríguez en explica que "en conèixer la notícia de la mort de Franco vaig anar a visitar en José Luis López Bulla, qui va ser secretari general de CCOO de Catalunya entre 1976 i 1995, i li vaig comunicar la notícia. Llavors, recordo haver trucat per telèfon a diversos companys del partit i del sindicat, com Manolo Pozo i Luis Fernández, per comentar la jugada. Amb en López Bulla i en Pozo ens vam dirigir més tard al local del carrer Bonaire on en Toni Cabrespina tenia el seu despatx. Vam comprar quatre ampolles de cava al bar El Parral, que estava davant, i ens les vam beure, una per cap. Vam estar comentant què calia fer a partir de llavors, etc. La veritat és que hi havia expectació, estàvem esperant esdeveniments". A l'edició especial de "Combat", òrgan oficial del PSUC a Mataró, apareixia un manifest celebrant la mort de Franco, criticant la figura del seu successor, Joan Carles de Borbó, i cridant per una "Gran ofensiva de masses per l'amnistia i per la llibertat". En aquell número es recollia que era "urgent que ja des d'ara sentem les bases per què a Mataró la correlació de forces sigui favorable al poble i no a les forces reaccionàries. Creiem que a Mataró és necessari aconseguir una més àmplia projecció ciutadana de l'Assemblea Democràtica de Mataró. I aconseguir-la a diversos nivells i en diferents plans d'actuació. En primer lloc eixamplant la seva base representativa tant a nivell de masses com a nivell de persones amb un pes específic a la nostra localitat". En el número de gener de 1976 del propi òrgan del PSUC s'explicava que "L'Assemblea Democràtica de Mataró ha de continuar ampliant-se i sortint (com ja ho ha fet) a la pública palestra com l'organisme unitari que lluita pels seus punts de convergència. Igual, exactament igual, que el govern juancarlista haurà de donar pas a un Govern Provisional d'àmplia coalició a nivell d'Estat Espanyol i a un Govern Provisional de la Generalitat a nivell de Catalunya". L'aposta per la unitat de les forces democràtiques era clara.

Maria Majó, mestra jubilada i activista social del barri de Rocafonda, ens explica que aquell 20 de novembre de 1975 estava desperta a la matinada: "devien de ser les 3 o les 4 i va sonar el telèfon. Estàvem esperant des de feia dies la mort del dictador i aquella agonia ho va ser també per a nosaltres. No hi havia manera que s'acabés de morir, el cava feia dies que estava a la nevera... Estava donant de mamar a la Laia, la nostra filla petita, i vaig despenjar el telèfon. Era la Núria Manté, gran amiga, que va ser qui em va comunicar que en Franco havia mort. Vaig despertar en Pep (Pep Manté,Pep Manté, advocat laboralista defensor de molts militants antifranquistes), li vaig dir i ens vam posar a dormir. A l'endemà, vam preparar una festa al nostre pis, i cap a les nou del vespre va començar a venir gent. Vam ser unes vint persones, tothom bevent cava... Els nens es van despertar, hi havia molta gresca... Un component especial de la celebració va ser que la Núria Masafrets acabava de sortir de la presó i estava amb nosaltres, però en Víctor Ligos, el seu company, encara no (en Pep era l'advocat de tots dos). Vam fer tant xivarri que el veí de baix, amb una escombra, va donar cops al seu sostre per demanar que calléssim, doncs devien ser ja les 3 de la matinada. Com que tots militàvem a partits d'esquerres pensàvem que s'obriria una nova etapa amb més justícia, llibertat, lluita contra el capitalisme, etc. La veritat, però, és que cinquanta anys després moltes d'aquelles esperances han desaparegut". Precisament en Víctor Ligos, militant llavors del PCE m-l i reclòs a la presó de Torrero (Saragossa), ens explica que "ja feia temps que estàvem esperant que Franco morís, i per això anàvem acumulant una mica de vi del que ens donaven com a ració, per quan arribés la celebració. Vam saber que s'havia mort a la matinada, perquè a la presó havíem aconseguit entrar una ràdio per peces i la vam muntar, un "lloro" que en dèiem. A les vuit del matí, durant el recompte, el nostre "cabo", que era un membre d'ETA, ens va confirmar la notícia. Llavors es van aturar totes les activitats de la presó i ens vam concentrar a la sala-menjador. Vam seguir en directe el discurs d'Arias Navarro, anunciant la mort de Franco, i ens vam posar a cridar. El guàrdia de la garita ens va apuntar amb el fusell, ple de ràbia, però òbviament no es va atrevir a disparar. Vam celebrar-ho durant el dia, cantant cançons revolucionàries, la Internacional, etc., i llavors vam estar pendents durant tota la setmana de les notícies". En Víctor Ligos va sortir en llibertat el 6 de desembre del 1975, quan va ser indultat arran de l'amnistia per la mort del dictador Franco.

La historiadora Margarida Colomer, que el 1975 era mestra a l'escola Bons Amics (una cooperativa de pares i mestres del barri de Cerdanyola), militant de Bandera Roja, organització que el 1974 es va incorporar al PSUC, recorda que estaven en plena lluita per aconseguir que el centre s'integrés a l'escola pública Tomàs Viñas: "per a la nostra comunitat educativa (mestres, pares...) la mort de Franco va suposar un pas endavant i van fer un sopar, vam brindar per la democràcia i vam beure xampany. Allà hi estàvem organitzades moltes persones, a diferents partits, sindicats... Pensàvem que la mort de Franco podia ser un pas endavant, però no va ser immediat, clar, perquè el franquisme es va anar allargant i la repressió també". Josep Illa, militant del PSUC i llavors mestre al GEM (Grup Escoles Mataró, cooperativa de pares), explica que va ser la seva companya, Imma Font, llavors estudiant a la universitat, qui li va comunicar la notícia de la mort de Franco: "aquell dia ho vàrem celebrar. Aquella ampolla de xampany que feia dies que esperava finalment la vam buidar. Vaig marxar cap a l'escola i quan vaig arribar, la gerent, una bona persona esposa d'un militant del PSC, ens va comunicar que havia arribat l'ordre de tancar l'escola. Llavors, tots els professors i els alumnes ens vam concentrar al pati. Aleshores, un company del PSUC, l'Àngel Tarrés, va anar a la secretaria, va agafar el micròfon i va connectar els altaveus del pati. Va fer un discurs excel·lent, valorant el moment, molt emotiu. En aquell moment hi havia cinc militants del PSUC al GEM. Ens van acomiadar i va començar un constant trucar als companys per decidir què calia fer. Pel que fa a la militància del PSUC, aquells dies va ser un no parar de reunions i felicitacions".

Josep Puig Pla, membre llavors de l'Assemblea Democràtica del Mataró i que va ser regidor a l'Ajuntament de Mataró pel PSC recorda que quan va morir Franco estava fent el servei militar a Menorca: "em llicenciava el desembre i aquell 20 de novembre estava a Mallorca fent el que es deien 'exercicis espirituals', organitzats per l'exèrcit, que consistien en conferències, xerrades, etc. Jo estava fitxat políticament, doncs havia passat pel Tribunal d'Ordre Públic (TOP), i al llarg de la 'mili' no em van donar serveis, tot i que donava classes a soldats amb poca formació. La mort de Franco la vam seguir de forma natural, per la ràdio bàsicament. No van haver plors ni alegries, però sí incertesa pel que passaria. Era dijous i, com que fins dilluns no sortia el vaixell cap a Menorca i les jornades acabaven divendres, alguns catalans vam aprofitar per agafar un avió i visitar la família a Barcelona, que és on vaig passar el cap de setmana. Així vaig viure la mort de Franco".

Ramón Morales, que es trobava a l'exili a Béziers (França), recorda que, ja al maig d'aquell 1975 va córrer el rumor que Franco havia mort. Explica que un dia d'aquell mes la seva dona, Pepa, es va presentar a l'obra on treballava per comunicar-li la notícia: "ha mort Franco!, ha mort Franco!". L'encarregat de l'obra els va donar permís per poder-ho celebrar i una vintena d'espanyols es van aplegar aquell dia a Béziers, fins que cap a la mitjanit van saber que la notícia no era certa. El 20 de novembre, ara sí, el dictador va morir i llavors sí que ho van celebrar de valent: "ho vam celebrar amb escreix, i a l'endemà ens vam concentrar unes 300 persones davant del consolat d'Espanya a Béziers".

En el citat llibre-conversa de l'antic alcalde Francesc Robert Graupera, aquest explicava què va passar a Mataró durant els dies següents a la mort de Franco: "es va oficiar una missa a la basílica de Santa Maria on hi vam ser presents les autoritats i també molts mataronins. Va ser concelebrada pel Vicari Episcopal, Francesc Pou Ginesta, i els reverends Joan Marsal i Emili Gil, acompanyats d'altres capellans. L'homilia va ser en català i va voler remarcar el caràcter religiós de l'acte. Va glossar els tres conceptes del missatge pòstum de Franco als espanyols: l'afirmació de la fe catòlica, la petició de perdó i la recomanació que regni la concòrdia. L'homilia va acabar amb un resum en castellà". També ho recordava Cusachs al seu llibre: "el dissabte dia 22 tindria lloc la celebració d'una missa funeral a la basílica de Santa Maria, plena de gom a gom, presidida per les autoritats locals polítiques i municipals".

L'alcalde Robert explicava que "lògicament tots aquests actes van tenir com a centre la figura de Franco i en ells va pesar molt el record segurament de les dècades en què es va mantenir en el poder; en definitiva, el passat. Però més enllà de tot aquest procés, que cadascú vivia personalment segons els seus propis sentiments i conviccions, una cosa era clara: la situació ens obligava més que mai a sortir del passat per encarar el futur". Per a Robert, "el més important en aquells moments era que la ciutat visqués els fets amb normalitat tot evitant que els bàndols oposats es radicalitzessin. I, tant a través de les meves accions com de les meves paraules, vaig intentar transmetre aquest desig d'equilibri. El divendres 21 de novembre, un dia després de la mort de Franco, va tenir lloc un ple extraordinari. En aquest marc i juntament amb les declaracions de rigor, vaig fer un parlament pensant sobretot en el que s'havia escoltat en els últims actes de Parpers. Allà, com sabem, la balança estava totalment inclinada cap al passat. Per aquest motiu, els meus missatges introduïen la idea de futur, de tot el que ens quedava per fer col·lectivament". Alguns fragments del discurs de l'alcalde són aquests: "Pero que nadie se llame a engaño. Esta España de hoy es patrimonio de todos. Un no rotundo pues a quienes pretendan poseerlo en exclusiva, e igualment un no rotundo a quienes no quieran aceptarlo" (...). "No podemos estar ni con los inmovilistas que hacen acopio de una desesperante lentitud y que jamás podran subir la cuesta para llegar a la cima, ni tampoco con quienes pretendan dejarse caer con precipitacions por la fácil pendiente para estrellarse al final del camino. Para poder alcanzar el objetivo común es absolutamente necesario desechar las prisas y prescindir de las pausas". Recordava Robert que, "al cap de pocs dies, 3 de desembre, en el Ple Municipal ordinari vaig reiterar un cop més la meva posició tot manifestant que no estava ni amb els immobilistes ni amb els rupturistes. Igualment vaig assenyalar que el deure de tots -sense cap excepció- era acudir a la cita del futur amb un esperit de participació". La valoració de l'alcalde del franquisme a la ciutat entre 1973 i 1977 va ser que "el 20 de novembre no és només una data simbòlica. La mort de Franco és un punt d'inflexió en el procés cap a la democràcia: accelera les dinàmiques que estaven en marxa des de feia uns anys i incrementa les possibilitats d'un autèntic canvi polític. El problema del Règim era que s'havia vinculat fortament a la persona de Franco i no havia estat capaç, tot i alguns intents, de construir un sistema que pogués funcionar després de la seva mort. El franquisme sense Franco mai va passar de ser una entelèquia que no es creien ni els seus mateixos promotors". Segurament Robert era conscient que s'obria un nou temps i que la democràcia arribaria, i llavors calia conciliar. La capacitat camaleònica dels dirigents del franquisme a Catalunya és prou coneguda i molts van passar del jou i les fletxes a la senyera en un tres i no res. En el cas de Robert, va arribar a ser director general de Medi Natural al Departament d'Agricultura, Ramaderia i Pesca de la Generalitat, amb Jordi Pujol a la presidència.

Recordava Cusachs que el 9 de desembre de 1975 l'Assemblea Democràtica de Mataró (ADM), a través de diverses entitats cíviques, professionals, culturals, esportives i religioses de Mataró i ciutadanes a títol personal, va treure un comunicat, imprès a multicopista i difós amplament entre els ciutadans, titulat: "Al rei, al govern, a les autoritats locals, a tots els mataronins" en el qual es demanava el reconeixement dels Drets Humans, l'aplicació d'una àmplia amnistia, el reconeixement de la personalitat i cultura pròpies de Catalunya, la llibertat d'expressió i un sistema d'eleccions lliures. Escrivia també Cusachs a l'article "La transició política a Mataró" que "pocs dies després de la mort de Franco l'ADM trauria un comunicat, amb la clara voluntat de crear un clima de serenor, que començava dient que: "Com a portaveus de milers d'associats que representem i en nom propi volem dirigir-nos a tols vosaltres en aquests moments transcendentals per al nostre poble a fi d'establir una posició conjunta o clarificadora de la nostra actitud que ajudi a respondre de manera constructiva les expectatives presents". Segons Cusachs, "els darrers anys del franquisme es caracteritzaren a tot el país, i també a Mataró, per una notable agitació social, sindical i política que es traduí en assemblees, recollides de firmes, assistència massiva a plens municipals, concentracions, vagues, manifestacions, etcètera. Al llarg de l'any 1976 es succeirien a Mataró un bon grapat d'actes reivindicatius que tindrien el denominador comú de l'ocupació de la via pública. S'anava perdent la por".

L'any 1976 i els següents, efectivament, van estar plens de mobilitzacions en favor de la recuperació de les llibertats i la democràcia. El propi alcalde del franquisme a la ciutat, Francesc Robert Graupera, explicava que "la situació política que vivíem no es va resoldre amb la mort de Franco. De fet, no es va començar a clarificar fins a mitjans de 1976. Ja la primera setmana de gener es congreguen 500 persones davant de l'Ajuntament. Es tracta d'una manifestació organitzada per l'Assemblea Democràtica de Mataró amb presència d'alguns simpatitzants que els donen suport, com alguns membres de l'església local. L'Ajuntament rep una delegació que lliura un document signat per més de 2.000 persones on es reclama amnistia. Com a Alcalde em comprometo a fer arribar aquest document al Rei. El Ple municipal de gener acorda elevar al president del Govern una petició d'amnistia nacional que vagi acompanyada d'una derogació de les disposicions legals que restringeixen les llibertats fonamentals. Després del Ple, 700 persones es van manifestar pacíficament per l'amnistia des del centre de Mataró fins a l'empresa Fàbregas i Caralt, que estava en situació de conflicte laboral. El 30 de gener es van produir uns incidents en una concentració obrera d'unes 200 persones, davant de l'Ajuntament. Mentre jo em reunia amb una delegació, la policia armada va actuar contra els manifestants, i alguns van resultar contusionats. Alguns partits i entitats van reclamar la meva dimissió, tot i que la policia armada depenia del Govern Civil. Hi va haver moltes mobilitzacions durant tot 1976". El gener de 1977 Robert va deixar l'alcaldia de Mataró per esdevenir Governador Civil de Tarragona, substituint-lo Francesc Salas.

Explicava Eloi Sivilla en l'article "Mataró durant la transició democràtica", publicat el 2014, que "al llarg del 1976 el carrers de Mataró van ser ocupats un munt de vegades per manifestacions i actes reivindicatius al crit de 'llibertat, amnistia i estatut d'autonomia'. La gent anava perdent la por de sortir al carrer i volia fer escoltar la seva veu. El 8 de gener de 1976 una comissió formada per diferents membres de forces polítiques de l'oposició va lliurar a l'alcalde de Mataró Francesc Robert més de 2.000 firmes a favor de l'amnistia (...). El 19 de juny del 76 més de 10.000 persones van assistir a la manifestació a favor de l'amnistia que aniria des del cap davall de la Riera fins al Parc Municipal. La festa Major de Les Santes d'aquell any també van tenir un caire reivindicatiu. El 26 de juliol va arribar a Mataró la Marxa de la Llibertat que recorria Catalunya amb el lema 'Llibertat, Amnistia i Estatut d'Autonomia'. Unes mil persones van rebre la marxa a la Plaça Sant Anna. Aquell any, després de molts anys sense fer-ho, uns centenars de mataronins van poder tornar a celebrar la Diada de l'Onze de Setembre; l'acte va tenir lloc el 10 de setembre al Velòdrom".

El que va venir després és prou conegut i no és l'objectiu d'aquest article repassar els esdeveniments que van tenir lloc durant la Transició política. Amb moltes dificultats i patiments, per fi la democràcia va obrir-se pas a Espanya amb carències evidents encara avui, mentre els vestigis del franquisme són ben presents a les institucions i també a les empreses privades, malauradament. Els hereus de la dictadura presenten recurrentment dificultats greus per acceptar els resultats sorgits de les urnes i els salvapàtries continuen incrustats a la judicatura, a les forces de seguretat i també als mitjans de comunicació. Avui les idees reaccionàries avancen arreu del món i també a casa nostra, per això és tan important recordar què va suposar la dictadura franquista en termes de repressió i manca de llibertats. No falta qui lloa algunes mesures del dictador Franco i expressa certa nostàlgia respecte d'uns temps que, segons alguns propagandistes, van ser prou bons. La desinformació i la mentida no tenen límits i determinats discursos calen en els diferents sectors socials, singularment entre els joves. A tall d'exemple, fins i tot hem de sentir a dir que el problema de la manca d'habitatge no existia en temps de la dictadura, i jo em pregunto: a Mataró com pot calar aquest discurs? Cal recordar en quines condicions van viure els nostres pares i avis quan van arribar d'Andalusia, d'Extremadura, etc. i van haver de construir-se ells mateixos, amb les seves mans i durant llargs anys, les seves pròpies cases, amb una precarietat sense límits? Per no parlar de la inexistència de serveis bàsics durant llargs anys. O expliquem què va passar, a casa, al carrer i a les escoles, o les idees reaccionàries continuaran expandint-se. Dictadura? Mai més. Així de clar.

A tots els lluitadors antifranquistes,
Miguel Guillén Burguillos, 20-11-2025

Bibliografia:

• COLOMER, Margarida i BELLAVISTA, Josep Maria (coords.) (2016). Llocs emblemàtics en temps de la Guerra Civil. Recorregut per la ciutat. Ajuntament de Mataró. https://www.mataro.cat/ca/temes/gent-gran/activitats/rutes-guiades/copy_of_els-llocs-emblematics-en-temps-de-la-guerra-civil/llibret-llocs-emblematics-gcivil_imp.pdf
• CUSACHS CORREDOR, Manuel (1997). "La Transició Política a Mataró (1973-1977)". Fulls del Museu Arxiu de Santa Maria. https://www.raco.cat/index.php/FullsMASMM/article/download/117366/148555
• CUSACHS CORREDOR, Manuel (2003). De súbdits a ciutadans. Mataró, del 1960 al 1980. Mataró. Patronat Municipal de Cultura de Mataró.
• GUILLÉN BURGUILLOS, Miguel (2021). “40 anys del 23F: l’intent del cop d’estat a Mataró”. Capgròs.com, 23 de febrer de 2021. https://capgros.elnacional.cat/ca/mataro/40-anys-23f-intent-cop-estat-mataro_802089_102.html
• GUILLÉN BURGUILLOS, Miguel (2023). “Mataró en el 50è aniversari de l'assassinat de Carrero Blanco”. Capgròs.com, 19 de desembre de 2023. https://capgros.elnacional.cat/ca/mataro/mataro-en-50e-aniversari-assassinat-carrero-blanco_811833_102.html
• GUILLÉN BURGUILLOS, Miguel (2024). “50 anys de la bomba que va destrossar el monument als Caiguts”. Capgròs.com, 18 de gener de 2024. https://capgros.elnacional.cat/ca/mataro/50-anys-bomba-va-destrossar-monument-caiguts_812039_102.html
• GUILLÉN BURGUILLOS, Miguel (2024). “Puig Antich i Mataró en el 50è aniversari del seu assassinat”. Capgròs.com, 2 de març de 2024. https://capgros.elnacional.cat/ca/mataro/puig-antich-mataro-en-50e-aniversari-seu-assassinat_812359_102.html
• GUILLÉN BURGUILLOS, Miguel (2024). “Entrevista a Juan Ortiz: "El PSUC va ser el partit antifranquista més important també a Mataró”. Capgròs.com, 15 d’abril de 2024. https://capgros.elnacional.cat/ca/mataro/psuc-va-ser-partit-antifranquista-mes-important-tambe-mataro_812673_102.html
• GUILLÉN BURGUILLOS, Miguel (2024). “50 anys de la lluita veïnal pel Parc de Cerdanyola de Mataró”. Capgròs.com, 7 de novembre de 2024. https://capgros.elnacional.cat/ca/mataro/50-anys-lluita-veinal-parc-cerdanyola-mataro_814095_102.html
• GUILLÉN BURGUILLOS, Miguel (2024). “Entrevista a José Luis López Bulla: el sindicalisme ha protagonitzat les principals conquestes concretes”. Capgròs.com, 19 de desembre de 2024. https://capgros.elnacional.cat/ca/mataro/jose-luis-lopez-bulla-sindicalisme-conquestes-concretes_814415_102.html
• ILURO SPORT, edició del 5 de desembre de 1975
• MAS I ESTELA, Manuel (2025). "Ara fa 50 anys del 20-N". Blog El Temps i els Dies, 20 de novembre de 2025. https://magrinyar.blogspot.com/2025/11/ara-fa-50-anys-del-20-n.html
• MATARÓ, PERIÓDICO DEL MARESME, edició del 20 de novembre de 1975
• MATARÓ, PERIÓDICO DEL MARESME, edició del 22 de novembre de 1975
• MATARÓ, PERIÓDICO DEL MARESME, edició del 25 de novembre de 1975
• MATARÓ, PERIÓDICO DEL MARESME, edició del 27 de novembre de 1975
• MORALES MORAGO, Ramón (coordinador) (2021). Memoria colectiva de la Joventut Comunista de Catalunya de Mataró. Fundació Nous Horitzons. https://noushoritzons.cat/wp-content/uploads/2023/02/jcc-mataro-morales-fnh.pdf
• MUSEU ARXIU DE SANTA MARIA. Arxiu d'imatges. http://www.masmm.org/arxiu/fotografic.php
• ORTIZ OLMEDO, Juan (2022). Antifranquistes de Mataró davant del Tribunal d'Ordre Públic (TOP). Col·lecció El pensament i l'acció, núm. 53. Fundació Nous Horitzons. https://noushoritzons.cat/wp-content/uploads/2023/07/Antifranquistes-Mataro-Juan-Ortiz-FNH-ACTUALITZAT.pdf
• ORTIZ OLMEDO, Juan (2024). L'abraçada del PSUC. Mataró 1966-1977. Ed. Carena.
• ORTIZ OLMEDO, Juan (2025). “50 anys de les eleccions sindicals de 1975: la primera ruptura de la Transició, també a Mataró”. Capgròs.com, 28 de juny de 2025. https://capgros.elnacional.cat/ca/mataro/50-anys-eleccions-sindicals-1975-primera-ruptura-transicio-tambe-mataro_815964_102.html
• PARTIT SOCIALISTA UNIFICAT DE CATALUNYA (ÒRGAN LOCAL DE MATARÓ) (1975). Combat, número 33, novembre de 1975.
• PARTIT SOCIALISTA UNIFICAT DE CATALUNYA (ÒRGAN LOCAL DE MATARÓ) (1976). Combat, número 34, gener de 1976.
• PUNSOLA VILAR, Albert (2006). Converses amb Francesc Robert Graupera. La Transició des de l'alcaldia de Mataró 1973-1977.
• SIVILLA JURADO, Eloi (2014). "Mataró durant la transició democràtica". Tot Mataró, 20 de febrer de 2014. https://www.totmataro.cat/especials/reportatges/item/239024-mataro-durant-la-transicio-democratica/

Agraïments:

Josep Canal, Margarida Colomer, Josep Illa, Víctor Ligos, Maria Majó, Manuel Mas, Salvador Milà, Ramón Morales, Juan Ortiz, Josep Puig Pla, Antonio Rodríguez, Montse Taberner i Francesc Villà.