Aquests dies, els carrers de Mataró i del Maresme tornen a omplir-se de motxilles. Comença un nou curs i, amb ell, reapareixen les discussions sobre exàmens, deures, pantalles, motivació, ràtios i resultats. Però, abans de preguntar-nos si l’escola funciona bé, potser hauríem de fer-nos una pregunta més senzilla: què li demanem?
Que ensenyi. Però també que eduqui, que fomenti l’esperit crític, que redueixi les desigualtats, que prepari per al món laboral, que ensenyi a conviure i que formi ciutadans responsables. Cada vegada sembla que esperem més coses de l’escola. I potser això ens obliga a preguntar-nos si totes aquestes funcions poden recaure sobre una mateixa institució.
Aristòtil ja entenia l’educació com alguna cosa més que transmetre coneixements: educar tenia a veure amb formar una manera de viure. Però això planteja una pregunta incòmoda: qui decideix quina manera de viure hem de transmetre?
Quan decidim què estudia un alumne d’un institut de Mataró, no estem triant només uns continguts. També estem dient què considerem important que conegui. Per què matemàtiques? Per què història? Per què literatura o filosofia? I què passa amb allò que no sembla tenir una utilitat immediata?
John Dewey defensava que l’educació no és simplement una preparació per a la vida futura, sinó una forma de vida en si mateixa. A l’escola no només s’aprèn una assignatura. També s’aprèn a escoltar algú amb qui no estem d’acord, a treballar amb persones que no hem triat, a equivocar-nos, a defensar una idea i a descobrir que potser estàvem equivocats. Una part important d’allò que l’escola ensenya no apareix en cap examen.
Però tampoc tots els alumnes arriben a l’aula des del mateix lloc. Dos joves poden compartir institut, professors i llibres de text i, tanmateix, tenir experiències familiars, recursos culturals i oportunitats molt diferents. Pierre Bourdieu va mostrar com aquestes diferències poden acabar influint en les trajectòries educatives. L’escola pot intentar compensar-les, però difícilment pot eliminar per si sola les desigualtats que existeixen fora de les seves parets.
I aquí apareix una qüestió que, sovint, queda en segon pla: fins on arriba la responsabilitat de l’escola?
Li demanem que ensenyi, eduqui, iguali oportunitats, integri, motivi, detecti problemes, prepari per al futur i formi ciutadans crítics. Però si esperem que l’escola resolgui tots aquests problemes, potser acabem oblidant que l’educació no és responsabilitat exclusiva dels centres educatius. També és responsabilitat de la societat que els envolta.
Hannah Arendt entenia l’educació com la responsabilitat dels adults d’introduir els joves en un món que ja existeix. Però aquests joves, precisament perquè encara no han quedat completament lligats a aquest món, també hauran de transformar-lo.
Aquesta és, potser, la paradoxa de l’escola: ha d’introduir els alumnes en el món que hem construït, però també preparar-los per transformar-lo i reparar allò que hi hem deixat pendent durant anys.
Per això, ara que els centres educatius de Mataró i del Maresme tornen a obrir les portes, el debat no hauria de començar només preguntant-nos si els alumnes estudien prou, si tenen massa deures o si el sistema funciona millor o pitjor.
Abans hauríem de preguntar-nos què esperem que faci una escola.
Perquè darrere de cada currículum, cada examen i cada assignatura hi ha una decisió molt més profunda: quin tipus de persones volem ajudar a formar i quin tipus de societat estem construint quan les eduquem?