Amb la platea gairebé plena i més presència de públic jove del que és habitual, el Monumental va acollir ‘El mestre i el mar’, tercer títol de la programació estable en el segon tram de temporada. És una obra escrita i dirigida per Eu Manzanares que tracta de la figura del mestre republicà Antoni Benaiges, afusellat pels feixistes el mes de juliol de 1936.
Compromès i innovador
Aquest mestre català va néixer a Mont-roig del Camp l’any 1903. Després de treballar a diferents escoles de Madrid i a Vilanova i la Geltrú, el 1934 va anar a Bañuelos de Bureba, un poble petit de Burgos que a l’època no tenia ni electricitat, ni aigua corrent, ni telèfon, ni carretera.
Lliurepensador, compromès amb la Segona República i convençut que el país s’havia de regenerar mitjançant educació i cultura per a tothom, Benaiges va exercir el magisteri amb una metodologia innovadora i activa, practicant un ensenyament mixt i laic que potenciava el civisme, la tolerància i el respecte mutu.
Els nens i nenes eren els protagonistes del seu aprenentatge a través de l’observació i l’experimentació. Per això la impremta escolar era un instrument cabdal per a la creació de petites publicacions amb dibuixos i textos lliures dels mateixos alumnes. Una d’aquestes era la que estaven treballant a l’escola per preparar una excursió per anar a veure el mar, quan el 18 de juliol de 1936 es va produir la rebel·lió d’una part de l’exèrcit liderat per Franco contra el govern de la República. La repressió ferotge desencadenada pels facciosos en els territoris que van quedar sota el seu control va fer que al cap de pocs dies el mestre fos detingut, torturat i assassinat. Un crim silenciat i oblidat.
Descoberta
Al cap de molts anys, el 2010, arran del reportatge fotogràfic que el documentalista Sergi Bernal va fer de l’obertura d’una fossa comuna al paratge de La Pedraja, a les muntanyes de Burgos, es va poder saber que Antoni Benaiges estava enterrat allà, entre centenars de cossos de víctimes de la barbàrie franquista. Posteriorment, les investigacions dutes a terme, els estudis del context, la documentació gràfica, la recollida de testimonis i la troballa dels quaderns fets a l’escola de Bañuelos van permetre que es recuperés la memòria d’Antoni Benaiges.
El conjunt de recerques que s’han anat fent i la voluntat de difondre el coneixement de la seva figura exemplar han donat lloc a diversos llibres, exposicions, un documental, obres de teatre i també al film ‘El mestre que va prometre el mar’, de Patrícia Font, que l’any 2024 va guanyar un premi Gaudí.
És en aquesta línia que s’inscriu el text de ‘El mestre i el mar’ que l’actriu, directora i dramaturga Eu Manzanares va escriure el 2020, però que no va pujar als escenaris fins uns anys més tard, quan ella mateixa la va dirigir com a treball de final de grau d’un grup d’alumnes del Centre Superior d’Art Dramàtic Eòlia que van formar la companyia Mar Vivir. Després ha anat fent gira per força teatres del país.
Vincles mataronins
Curiosament, la cadena de fets que enllacen la descoberta, els estudis i la difusió de la figura d’Antoni Benaiges amb l’espectacle representat al Teatre Monumental té diverses baules relacionades amb la nostra ciutat.
Una primera és Sergi Bernal, el fotògraf que va documentar on havia estat soterrat el seu cos. Ell, que també és geògraf, està vinculat professionalment a l’Ajuntament de Mataró com a tècnic en sistemes d’informació territorial. Ell mateix va ser qui va dur a terme la primera de les exposicions sobre el mestre assassinat, amb la col·laboració del Grup de Recerca de la Memòria Històrica, al casal de barri de Les Esmandies. De Bernal són igualment les fotografies que il·lustren el llibre ‘Desenterrant el silenci: Antoni Benaiges, el mestre que va prometre el mar’, amb textos del periodista Francesc Escribano, l’antropòleg Francisco Ferrándiz i la historiadora Queralt Solé.
A més, el Cafè Nou ja va acollir fa dos anys, poc després de l’estrena, l’obra teatral objecte d’aquesta ressenya, en què una de les protagonistes és l’actriu mataronina Carla Alegre.
Ficció i reflexió
A ‘El mestre i el mar’ Eu Manzanares opta per la senzillesa. En tot, començant per l’espai. Només una tarima circular sobre terra fosca amb cadires disposades al voltant. Res més. Sense artefactes escenogràfics ni projeccions a la moda.
El que s’hi explica no és tant la reconstrucció documental de l’activitat docent de Benaiges, sinó un exercici de ficció que l’evoca de manera entranyable i que subratlla el valor i les conseqüències que va tenir en la vida quotidiana d’aquell poblet de Burgos fa noranta anys. El desencadenant del relat teatral és el descobriment per part d’una noia de Barcelona anomenada Júlia que el seu avi n’havia estat alumne a Bañuelos. El contingut d’una caixa que hi ha enterrada al pati de la casa del poblet permet fer emergir records tant del que va passar, com de les circumstàncies del silenci forçat que van fer que s’oblidés.
L’enfocament de la posada en escena és grupal, concebuda perquè la figura del mestre sigui una més d’entre moltes altres que representen els alumnes, els familiars, els veïns, les autoritats o els sicaris. D’aquesta manera els vuit intèrprets s’han de multiplicar, per donar vida a una gran diversitat de tipus. Ho fan amb un recurs ben simple: cada cop que varien de personatge es canvien de samarreta i aquesta porta el nom corresponent, perquè se sàpiga a qui estan representant. Això motiva que l’espectacle adopti una estructura fragmentària i s’articuli com un encadenament de seqüències breus. Però massa talls i tanta brevetat reiterada no li fan favor, perquè provoquen que algunes interpretacions caiguin en el clixé.
En qualsevol cas, si des de l’òptica dramatúrgica ‘El mestre i el mar’ és una proposta molt discreta, té la virtut de l’honestedat. Ni fa veure el que no és, ni dissimula el seu caràcter d’exercici actoral primerenc. I tot l’elenc hi aboca energia a dojo .
Se li ha d’agrair, a més, la reflexió sobre la necessitat de desenterrar el passat, perquè obrir fosses i conèixer la veritat és ara un acte de reparació i de justícia urgent. En aquest sentit també ens recorda el deute que el nostre país té encara amb moltes víctimes del feixisme que, com l’Antoni Benaiges, van ser exemples de dignitat i van pagar amb la vida la seva lluita per una societat més justa.