El títol de l’article fa referència a la diferència entre les obligacions estrictament legals (competència) i alhora la responsabilitat ètica, social i pràctica d’acció (incumbència).
A nivell municipal no tenim competències en educació però sí que ens cal involucrar-nos i comprometre’ns amb la planificació, perquè ens incumbeix l’educació a la nostra ciutat. Així que no defallirem en seguir treballant per tal de millorar la planificació educativa.
Mataró no necessita més tancaments: necessita planificació educativa per una escola pública catalana i de qualitat.
Cada primavera es repeteix el mateix ritual, sensació de déjà vu. Arriben les preinscripcions, es fan públiques les dades de demanda i, gairebé de manera automàtica, apareix l'anunci del tancament d'alguna línia d'I3 en una escola pública de la ciutat. La decisió es presenta com a una conseqüència inevitable de la davallada demogràfica. Però no és cert. El que estem vivint no és una conseqüència inevitable de la baixa natalitat; és el resultat d'anys de manca de planificació educativa.
La davallada ja la sabíem, no ens ve de nou. La disminució del nombre d'infants era coneguda des de fa molt temps. Les administracions disposaven de dades demogràfiques suficients per anticipar l'escenari actual i preparar una resposta consensuada amb la comunitat educativa. I no s'ha fet, allò de la incumbència (perquè ens ocupa i preocupa). En lloc d'impulsar una planificació rigorosa de l'oferta escolar, s'ha deixat que la lògica de la lliure elecció de centre acabi determinant l'organització del sistema educatiu local.
Aquest plantejament té conseqüències greus. Quan l'administració renuncia a planificar, les desigualtats entre centres augmenten, la segregació escolar es consolida i alguns barris perden progressivament serveis educatius essencials. L'escola deixa de ser considerada una peça clau de cohesió social i es converteix en una simple oferta sotmesa a les regles del mercat.
A Mataró aquesta situació és especialment evident. Durant els darrers quatre anys, els ajustos de grups han recaigut exclusivament sobre la xarxa pública. Cap centre concertat ha vist reduïda la seva oferta, malgrat que la davallada demogràfica afecta el conjunt del sistema. A més, els Serveis Territorials del Maresme-Vallès Oriental han avalat l'aplicació de ràtios diferents entre escoles públiques i concertades, alterant les condicions comunes que haurien de regir el procés d'escolarització.
Aquestes decisions no només generen desequilibris entre xarxes educatives. També qüestionen el principi de prioritat de l'oferta pública que estableix la legislació educativa. L'article 109.5 de la LOMLOE determina que les administracions han de garantir una oferta suficient de places públiques. No sembla coherent defensar aquest principi mentre es produeixen els tancaments exclusivament en les escoles públiques.
Val a dir que Mataró, ha estat una ciutat exemplar, pionera pel que a l’escola pública es refereix, i en política pública costa molt avançar, consolidar i un sospir en destrossar.
Així, l'Ajuntament ha anat abandonant el lideratge educatiu que històricament havia exercit. La ciutat havia estat referent en polítiques educatives innovadores i en la construcció de consensos amplis. Avui, en canvi, costa identificar una estratègia municipal capaç d'influir sobre les decisions dels Serveis Territorials o de plantejar una visió integral de l'educació a la ciutat, que no per no ser competència no hauria de ser de plena incumbència.
Tan preocupant és el què de la decisió com el com. Els mecanismes de participació han estat ignorats de manera reiterada. Les aportacions del Consell Escolar Municipal i els posicionaments aprovats pel Ple de l'Ajuntament han tingut una incidència pràcticament nul·la en les resolucions finals. Els equips directius dels centres afectats reben informacions tardanes i sovint sense una justificació convincent. Les famílies es veuen obligades a mobilitzar-se any rere any per defensar escoles que formen part del patrimoni educatiu i social dels seus barris i ciutat.
La manca de planificació també es reflecteix en l'estat de les infraestructures. No existeix un projecte ambiciós de renovació i manteniment dels equipaments escolars que permeti afrontar els reptes futurs. Quan una ciutat deixa de pensar el seu sistema educatiu a mitjà termini, acaba prenent decisions d'emergència que no resolen els problemes estructurals. “Pa per avui, i gana per demà”.
Per això cal canviar de rumb. La prioritat no hauria de ser tancar línies, sinó construir una planificació educativa compartida. Abans de suprimir cap grup d'I3, Mataró necessita disposar d'una previsió de ciutat per als pròxims cinc anys que analitzi conjuntament l'evolució demogràfica, la distribució territorial de l'alumnat, les necessitats dels barris i l'equilibri entre les diferents xarxes educatives.
La baixa natalitat pot esdevenir una oportunitat per reduir les ràtios a les aules i fer front amb millors condicions els reptes i complexitats. Si la reducció de grups és inevitable, aquesta ha d'afectar el conjunt de l'oferta sostinguda amb fons públics i no recaure sistemàticament sobre l'escola pública. Cal revisar els concerts educatius en funció de la realitat demogràfica i abandonar la idea que la planificació només és exigible a una part del sistema. Algunes propostes al respecte:
-
Establir un calendari de treball conjunt entre Ajuntament i Generalitat que permeti planificar l'oferta educativa de 0 a 18 anys amb criteris d'equitat, cohesió i sostenibilitat.
-
Impulsar els canvis normatius necessaris perquè aquesta planificació sigui realment integrada i adaptada a les necessitats de cada territori.
-
I no menys important és recollir la sensibilitat i el coneixement dels docents, i els nous reptes socials que també impacten a l'educació, complexitats a les que cal donar resposta estructural i professional.
La qüestió de fons és senzilla: volem que l'educació sigui una política pública o una simple conseqüència de la competència entre centres?
L'escola és un instrument fonamental i indispensable per construir igualtat d'oportunitats, cohesió social i futur col·lectiu, la resposta només pot ser una. Mataró necessita menys improvisació i més planificació. Menys tancaments i més projecte de ciutat.