Les darreres dades d’inversió executada per l’Estat no descriuen una discussió política més ni un problema que ens queda lluny. Tampoc no són una nova excusa per alimentar el greuge territorial. Tenen conseqüències concretes sobre la vida dels ciutadans de Mataró i la realitat és que ens han tornat a prendre el pèl. Pels que no en gaudim en excés, de pèl, quan te’n cau algun, passa a ser una resignació, però pels ciutadans de Mataró i de Catalunya, no és el mateix, no pot ser-ho.
Durant el 2025, Catalunya només va rebre 1.321 milions d’euros d’inversió estatal territorialitzada: el 8,6% del total. En canvi, Madrid en va rebre més de 3.217 milions, el 20,9%. Catalunya genera prop del 19% de l’economia espanyola, però rep menys de la meitat d’aquest pes en inversió estatal. És una coincidència persistent: quan l’Estat ha d’invertir, sempre acaba trobant Madrid abans que Catalunya. La proximitat hi deu fer però, tanmateix, és evident que la llunyania no és cap impediment a l’hora de recaptar.
La dada encara és més greu perquè no es tracta simplement que Catalunya rebi menys del que li correspondria. El 2025 la inversió executada a Catalunya va disminuir un 6,2% respecte de l’any anterior, mentre que al conjunt de l’Estat va créixer gairebé un 18%. És a dir, la festa ha anat a més sense nosaltres, cornuts i pagar el veure. Vivim un espoli institucionalitzat i permanent.
Alicia Romero, filla avantatjada de la llarga nissaga socialista mataronina i avui consellera d’Economia, va valorar les dades amb prudència. El Govern voldria, segons va dir, que s’executés més inversió. Caram, aquest gir no me l’esperava. Que vagi amb compte amb segons quines ambicions, no sigui que acabi demanant que els trens arribin a l’hora o que paguem impostos com a Madrid i li piquin el crostó. En qualsevol cas, quan la consellera explica que convindria executar més, no parla d’un fenomen desconegut. Sap perfectament què significa una inversió que no arriba. Sap que darrere de les xifres hi ha infraestructures ajornades, serveis saturats, empreses que perden competitivitat i ciutadans que cada matí participen en aquella loteria ferroviària anomenada Rodalies.
La manca d’inversió estatal no és una discussió per entretenir economistes, diputats i tertulians. Té efectes concrets sobre la vida dels mataronins. Es nota especialment a la línia R1, una infraestructura que combina dues característiques singulars, i ben oposades, és imprescindible i no és fiable. L’estació de Mataró mou aproximadament 15.000 usuaris diaris. Són persones que van a treballar, a estudiar, al metge o a fer gestions. Persones que, abans de sortir de casa, no només consulten l’horari del tren, sinó també l’estat d’ànim de la infraestructura ferroviària espanyola. Cada incidència té un cost.
Fa anys que l’Estat reconeix que l’estació de Mataró necessita una reforma integral. El protocol entre Adif i l’Ajuntament es va signar l’any 2022. El projecte preveu vies i andanes per a trens més llargs, millores d’accessibilitat i noves connexions entre la ciutat, el port, el passeig marítim i el TecnoCampus. Sobre el paper tot és magnífic. A Espanya, les infraestructures catalanes sempre funcionen especialment bé sobre el paper. El contracte per redactar els projectes es va adjudicar el novembre del 2023, amb un termini de tres anys. L’inici de les obres s’ha situat públicament en l’horitzó del 2027. Primer arriba l’anunci. Després, el protocol. Després, l’estudi. Després, el projecte bàsic. Després, el projecte constructiu. Després, si tot va bé, l’obra. I quan finalment arriba l’obra, ja és possible que calgui actualitzar l’estudi. Aquesta litúrgia administrativa té l’avantatge que permet celebrar moltes vegades la mateixa infraestructura. Cada tràmit genera una fotografia, una nota de premsa i alguna declaració sobre el compromís ferm de totes les administracions. L’únic inconvenient és que els ciutadans no poden pujar a una nota de premsa per anar a Barcelona.
Mataró està governada pel PSC. La Generalitat també està governada pel PSC. I el Govern de l’Estat està presidit pel PSOE. Poques vegades els astres polítics havien estat tan ben alineats. I el satèl·lit de la Diputació també!. En teoria, aquesta coincidència hauria de facilitar la interlocució. L’alcalde pot trucar a Barcelona, Barcelona pot trucar a Madrid i Madrid, amb una mica de sort, pot agafar el telèfon. No hi ha conflicte de sigles, ni governs hostils, ni una dreta centralista bloquejant l’entesa entre administracions progressistes. I, tanmateix, la inversió continua sense arribar en proporció al pes de Catalunya. Aquesta és la dada políticament més reveladora. Quan governen els mateixos a Mataró, a la Generalitat i a l’Estat, ja no es pot atribuir el problema a la manca de sintonia. Sintonia n’hi ha, el que no hi ha és inversió suficient.
Això demostra que el problema va molt més enllà d’Alícia Romero, de David Bote o de Pedro Sánchez. No és només un problema de persones ni de partits. És un problema de sistema. La infra-execució ha continuat amb governs del PSOE i del Partit Popular. Ha continuat amb majories absolutes i amb governs en minoria. Ha continuat quan els partits catalans eren irrellevants a Madrid i també quan els seus vots eren imprescindibles. Canvien els presidents, els ministres i les promeses. L’Estat, però, conserva una saludable estabilitat pressupostària: Catalunya continua rebent menys del que li correspondria i executant encara menys del que se li promet. Quan les dades demostren que determinats patrons no canvien, cal obrir els ulls. Me’n faig creus que a juliol de 2026 encara haguem d’escriure en aquests termes però, malgrat tot, l’evidència d’aquestes últimes dades publicades és demolidora. Negociar és necessari, a nivell municipal així ho hem fet a Mataró, i amb alts i baixos, podem dir que n’estem força satisfets. Ho podríem estar molt més. Ara bé, la lògica municipal té poc a veure amb l’estatal. Negociar amb un Estat que pot pressupostar, no executar i tornar a pressupostar el mateix projecte l’any següent té una certa semblança amb comprar cada temporada el mateix número de loteria perquè el venedor assegura que aquesta vegada sí.
No n’hi ha prou que la consellera d’Economia demani que s’executi més. Tampoc no n’hi ha prou que l’Ajuntament celebri cada nou tràmit de la reforma de l’estació. Els ciutadans de Mataró no necessiten més expressions de desig. Necessiten calendaris, pressupostos vinculants i obres acabades. Quan una inversió no s’executa, els diners no desapareixen en un full comptable. La seva absència es converteix en trens més curts, andanes saturades, projectes ajornats, hores de feina perdudes i oportunitats econòmiques que la ciutat deixa escapar.
La manca d’inversió estatal té conseqüències directes sobre Mataró. No és una queixa identitària, ni una dèria nacionalista, ni tant sols una excusa per discutir amb Madrid. És una realitat que cada dia comproven milers de ciutadans abans fins i tot d’arribar a l’estació. La consellera Romero diu que caldria executar més. La veritat és que no sap ni què dir. I tot i així, diu més que l’alcalde Bote que deu pensar que, amb la proximitat de la festa major, tot plegat s’oblidi i no els hagi de caure la cara de vergonya davant aquestes últimes dades publicades. Per que no oblidem que no va d’uns o altres, que afecta a tots els mataronins, del primer a l’últim.
Mataró, a 18 de juliol de 2026.
Alfons Canela
Regidor de Junts per Mataró