Els lectors de Capgròs se’n recordaran d’Eduard Farinyes. El d’aquest mataroní és un dels molts noms propis que han estat notícia com a víctimes del sistema financer immobiliari que passa per sobre de les persones i els seus drets per pur lucre especulatiu. Aquest mataroní va guanyar un primer judici contra el fons voltor que el volia fer fora del pis on ha viscut 25 anys, on tenia un contracte de lloguer social, passant per sobre de tot. El seu cas ha prosseguit i en aquest article, en primera persona, actualitza l’estat de la qüestió amb més capítols plenament il·lustratius de com pot arribar a funcionar el sistema immobiliari quan cau en determinades mans.
Aquest és el seu relat:
"Hi ha una classe d'art de lucre que se sol anomenar, i amb raó, crematística, segons la qual la riquesa i la propietat semblen no tenir cap límit [...] La vertadera riquesa consta de valors d'ús; doncs la mesura d'aquest tipus de propietat suficient per a la bona vida no és il·limitada." — Aristòtil, Política (1257a-1258a).
La pràctica de desfer-se d’actius d’empreses que especulen amb l’habitatge és una bomba de rellotgeria que acabarà per enfrontar les comunitats de veïns, els barris i les persones que més difícil ho tenen per accedir al dret a un habitatge digne.
El passat 17 de juliol vam rebre la notícia que els jutjats de Mataró ens donaven la raó en el contenciós que ens enfronta a Promontoria Coliseum Real Estate —fons d’inversió amb participació de Cerberus—. Com era d’esperar, la propietat no va acceptar la sentència del jutjat i va interposar recurs, la qual cosa va portar la causa a l’Audiència Provincial de Barcelona.
Quan encara no s’ha resolt el recurs a Barcelona, Promontoria, a la qual, per mitjà dels seus interlocutors —despatxos de negociadors que no tenen res a veure amb l’empresa—, se li va fer saber, per activa i per passiva, la nostra voluntat d’asseure’ns i negociar, només ens va respondre amb ridícules ofertes econòmiques que no ens garantien l’accés a un nou habitatge amb les circumstàncies econòmiques actuals.
Lluny de voler arribar a acords amb una negociació, Promontoria opta per una pràctica cada cop més habitual: vendre el pis amb els ocupants a dins i amb la resolució judicial encara pendent de resoldre. Una pràctica que també s’ha vist últimament en la compra de blocs sencers de llogaters, als quals se’ls comunica que la nova propietat no té la intenció de renovar contractes i vol recuperar les seves propietats.
L’altra cara de la moneda és aquesta nova pràctica de posar en venda els pisos “ocupats” molt per sota del preu “normal” que tindria aquell mateix immoble en una altra situació, la que originalment és la intenció dels qui han exercit la propietat i s’han negat a negociar. Davant d’una negativa per part dels jutjats que potser no s’esperaven, lluny de voler actuar amb responsabilitat social, trien l’opció que menys pèrdues —si és que en tenen alguna— els produeix, obviant —o no— els riscos socials que comporta aquesta pràctica cada cop més habitual, perquè cada cop és més freqüent la sensibilització de la gent pel que fa al problema de viure dignament.
Molts d’aquests pisos amb persones que els habiten són adquirits per particulars que, aprofitant que el pis es ven per sota del preu de mercat, ho veuen com una oportunitat per poder deixar d’estar de lloguer. Però els serà necessària una nova denúncia contra els inquilins per poder fer ús del que han comprat. La proliferació de múltiples oficines immobiliàries amb un tant per cent molt elevat de l'oferta de pisos ocupats, i a uns preus molt baixos que atrauen un altre tipus d’especulació, penso que és més perillosa de cara a una bona convivència que l’anterior i que pot no deixar-nos veure que la causa del problema segueix sent la política especulativa, considerant l’habitatge com una mercaderia en lloc de com un dret universal.
Potser és legal comprar un pis amb una situació que requereix mediació legal i que d’una altra manera no seria tan fàcil adquirir, però em genera greus contradiccions ètiques.
La venda de pisos amb famílies a dins pot alleugerir els balanços dels fons d’inversió, però trasllada el conflicte a les comunitats, als barris i a persones que sovint només busquen un lloc on viure dignament. Potser aquesta és la conseqüència més profunda de la mercantilització de l’habitatge: quan una llar es converteix exclusivament en un actiu financer, deixa de considerar-se un espai de vida per esdevenir una peça més dins una operació econòmica. El problema ja no és només qui guanya o qui perd en una transacció, sinó què passa amb una societat que accepta que el dret a l’habitatge quedi subordinat a la lògica del màxim benefici. Perquè hi ha realitats que, quan es tracten únicament com una mercaderia, perden part del seu sentit i del seu valor social.
Sandel, M. J. (2012). What Money Can't Buy: The Moral Limits of Markets. New York: Farrar, Straus and Giroux.
Ja al segle XIX, Engels advertia que les conseqüències socials de determinades formes d’organització econòmica no poden desvincular-se de la responsabilitat moral que comporten. Ho expressava a Die Lage der arbeitenden Klasse in England [La situació de la classe treballadora a Anglaterra]:
«Quan un individu causa un dany a un altre sabent per endavant que les conseqüències seran mortals, comet un assassinat; [...] quan una societat nega a milers d'individus les condicions de vida que no poden passar per alt; quan els constreny, mitjançant la llei fèrria de la necessitat, a romandre en situacions que inevitablement han de conduir-los a la mort; quan sap que milers han de sucumbir en aquestes condicions i, no obstant això, permet que aquestes situacions perdurin, això també és un assassinat, un assassinat premeditat. Un assassinat contra el qual la víctima no es pot defensar, que no sembla un assassinat comú perquè no es veu l'assassí, perquè l'assassí és tothom i ningú alhora, perquè la mort de la víctima sembla una mort natural, ja que és menys l'acte que l'omissió el que constitueix el delicte. Però, tanmateix, és un assassinat.»
Engels, F. (1845). Die Lage der arbeitenden Klasse in England. Leipzig: Otto Wigand.
Eduard Farinyes — Mataró, maig-juny de 2026