A les nostres societats riques hi ha pobres.
A les nostres societats sanes hi ha malalts
A les nostres societats formades hi ha ignorants.
Sí, formem part de societats riques (ho indica el PIB per habitant). Som societats sanes (ho indica que pràcticament no hi ha mortalitat infantil i la llarga esperança de vida). Som societats formades (ho indica la gran majoria de joves que arriben a estudis universitaris).
Podem qualificar als nostres conciutadans/es en pobres (relativament pocs); acomodats (la majoria, amb molts nivells); i rics (pocs també). Podem afegir-hi els molts rics (menys encara). La diferenciació entre aquests rangs rau en el seu accés a les necessitats bàsiques: menjar, vestir, aixoplugar-se decentment, tenir serveis sanitaris i educatius.
No es veuen miserables pels carrers -o se’n veuen pocs- (hi ha malalts mentals, això sí). L’accés al menjar, al vestir, als serveis sanitaris i educatius està coberts -d’una forma o altra, més bé o més malament-. L’habitatge és el forat no resolt de l’estat del benestar. Aquest tema ja el vaig exposar temps enrere: https://magrinyar.blogspot.com/2022/12/penuria-versus-frugalitat.html
La majoria dels nostres conciutadans/es estan, son, més o menys acomodats, evidentment alguns més que altres. Es veu pels carrers: alt índex de cotxes per habitant (600 per 1000 hab.), consum a dojo (ara ve Nadal), viatges i vacances, oci, ... Sí, amb nivells diferents. Hi ha qui viu més bé que altres, qui té el cotxe més gran, qui pot menjar llagosta, qui se’n va més lluny i més sovint de viatge... Després hi ha el mon dels rics i ultra rics que viuen en una altra galàxia (entre la gent però una mica apartats o fora del mon dels acomodats). Per ells les necessitats bàsiques son una minúcia que no els porta cap mal de cap ni els treu el son. Les donen per descomptades. El seu mon -i consegüentment- els seus valors, la seva moral, la seva vida, son uns altres, diferents.
Les nostres societats riques, sanes i cultes son molt sentimentals, o sensibleres, especialment entre els acomodats. Els pobres prou tenen intentant viure o sobreviure. Els rics, en general, pocs sentiments els han portat a ser-ho.
Els acomodats a partir dels valors ancestrals d’ajuda, de compassió, de convivència, porten a terme actuacions polítiques, socials, morals, per ajudar als pobres que tenen necessitat d’alguna de les coses bàsiques i que no arriben a obtenir. Amb aquestes actuacions pal·lien la seva situació (totes les religions inclouen apartats en aquest sentit).
Avui, a partir de la política del comú es resol l’educació i la sanitat. El menjar i el vestir es fa principalment a base dels benvolents més o menys organitzats.
Llarga vida a la política i als benvolents!!
Aquest dies hi ha el “Gran Recapte”, organitzat per uns benvolents: “El Banc dels Aliments”. El passat divendres i dissabte, dies de compra, a la sortida dels establiments (supermercats, autoserveis, botigues, ...) hi havia voluntaris (més benvolents) que recollien donacions que compradors acomodats feien juntament amb les seves compres habituals. Donaven un fulletó on s’explicava que amb aquets recapte podrien omplir les taules de 100.000 persones durant 2 mesos. (100/8.000= 1,25% de la població de Catalunya). Durant un breu espai de temps ajudarem a menjar a pobres. A la pàgina web de la Fundació "El Banc dels Aliments" s’explica com funciona el repartiment entre els necessitats.
L’aportació és una contribució (en aquest cas voluntària).
Contribució (DIEC):
1 f. [AD] [DR] [LC] Acció de contribuir, concurs a una obra comuna.
2 f. [DR] [ECT] [LC] Part que cadascú aporta a una despesa comuna, especialment que cadascú paga per a les càrregues de l’Estat.
3 f. [ECT] Impost directe que recau sobre els rendiments dels béns, particularment dels béns immobles. Contribució rústica. Contribució urbana.
És una detracció, repeteixo voluntària, la fa qui vol i de la quantitat que vol, de la renda que un percep o del patrimoni que un té. Els impostos son detraccions obligatòries, coercitives.
Però el Gran Recapte és una contribució regressiva en termes fiscals.
Un impuesto regresivo es aquel que absorbe un porcentaje mayor de los ingresos o recursos de las personas con rentas más bajas que de aquellas con rentas más altas.
És regressiva per què dins dels acomodats hi ha moltes diferències i podem deduir sense anar gaire errats que per uns els representa més que per altres. Si fem una mitja de les donacions i les comparem amb la renda percebuda o amb el patrimoni que hom té ho veurem ben clar. És ben sabut que els més solidaris son aquells que es senten més propers vitalment als pobres. Dels rics no cal parlar-ne gaire.
Cada cop hi ha més desconfiança amb l’administració del comú. Pels seus errors propis però també per l’estímul de la propaganda negativa que se’n fa d’ella (no fos cas que hi hagués massa confiança en el comú entre la població). Una contribució al marge del comú els és millor als que no volen que sigui predominant, si a més és regressiva sense que la gent se’n adoni gaire millor. Menys exigència als rics i als més rics.
És el que hi ha. Tant mateix és això millor que res.
Algun dia, però, tornaran a aixecar-se cadafals a la plaça del poble.
Lectura proposada: “Por qué los multimillonarios no pagant impuestos sobre la renta y cómo vamos a ponerle fin”, Gabriel Zucman. Ed. Anagrama, B.2026.