David González Rubio va fort juga a casa. El periodista mataroní presenta aquest dijous 28 de maig a la Biblioteca Antoni Comas de Mataró el seu llibre Cancel·lar l’humà (Albada Editorial), un assaig que analitza els dilemes del posthumanisme, el transhumanisme i la relació cada vegada més estreta entre tecnologia i condició humana. De la mà de l’Associació Cultural Valors, González Rubio trobarà un espai especialment adient per conversar sobre els riscos de la ciborgització de la vida quotidiana, les promeses de les tecnologies emergents i els límits de la llibertat humana en plena era digital. El codirector de Valors, Joan Salicrú, conversarà amb l’autor en una entrevista que connecta pensament, periodisme, humanisme i debat públic des de Mataró. Des de Capgròs hem conversat amb Gonzàlez. Una conversa que, com el llibre, bàsicament fa barrinar.
Com està anant el recorregut del llibre?
El llibre es va presentar a Barcelona i, de mica en mica, ha anat fent el seu recorregut. No és un llibre pensat per a tots els públics, perquè és un assaig amb una reflexió filosòfica de fons, però està interessant a la gent. És un llibre que necessita anar fent camí, perquè planteja preguntes que demanen temps i debat.
D’on neix Cancel·lar l’humà?
L’origen del llibre és un treball de final de grau d’Humanitats a la Universitat Oberta de Catalunya. En aquell treball vaig centrar-me en la qüestió dels posthumanismes, és a dir, en diferents corrents de pensament que acaben plantejant la possibilitat d’un nou tipus d’ésser que substitueixi l’ésser humà tal com l’hem entès fins ara. De corrents d'aquest tipus n’hi ha tres de principals. El primer és el posthumanisme filosòfic; el segon, el transhumanisme; i el tercer, la Singularitat. Tots tres, cadascun a la seva manera, plantegen una transformació profunda de l’humà, ja sigui des d’un punt de vista filosòfic, tecnològic o directament informacional. El posthumanisme filosòfic parteix de la idea que l’ésser humà, tal com l’hem concebut des del Renaixement i la Il·lustració, ha fracassat com a centre de tot. Proposa evolucionar cap a una existència nova en què l’home ja no ocupi aquesta posició central, sinó que estableixi una relació més horitzontal amb la natura, amb la resta d’éssers i també amb les màquines. En aquest marc apareix la idea del cíborg, de la hibridació entre humà i màquina. El transhumanisme és més pràctic. Defensa que, gràcies a les noves tecnologies, podem superar els límits físics, biològics i psíquics de l’ésser humà. El seu horitzó és convertir-nos en una mena de superhumans, en una nova espècie tecnològica. Aquest moviment està molt vinculat a les revolucions en biotecnologia, nanotecnologia, intel·ligència artificial i altres camps emergents. La Singularitat és un altre tipus de posthumanisme que planteja una existència sense suport biològic. Ja no parlaríem d’un cos millorat, sinó d’una existència purament informacional. Per dir-ho de manera planera: una consciència descarregada en un ordinador central, una nova humanitat virtual que viuria en un entorn tecnològic.
Això és ciència-ficció o ja forma part de la realitat?
No és només ciència-ficció. Evidentment, algunes d’aquestes idees semblen extretes d’un capítol de Black Mirror, però la realitat és que la humanitat està sotmesa a uns impactes tecnològics quotidians inèdits. La màquina mai havia estat tan a prop de l’ésser humà, i la possibilitat que la màquina acabi substituint funcions humanes mai havia estat tan real com ara. El transhumanisme presenta l’evolució tecnològica com el nostre destí natural, fins i tot com una forma de convertir-nos en déus. Però jo no tinc gens clar que el resultat d’aquesta evolució sigui una cosa divina. Potser ens convertirem en una altra cosa, però no necessàriament millor ni més humana.
El llibre parteix d’una mirada de tecnoangoixa?
No exactament. De fet, una de les coses que intento combatre és més aviat el contrari de la tecnoangoixa: el que jo anomeno “eufòria cíborg”. És el sentiment que tot és possible amb la tecnologia, que tot s’arreglarà amb la tecnologia, que serem més feliços que mai i que fins i tot acabarem vencent la mort. Aquesta eufòria ciborg es veu en el màrqueting digital i en el discurs dels grans tecnomagnats. Hi ha tot un relat que diu que la tecnologia és el nostre destí, que és fantàstic abraçar-la sense reserves i que, fins i tot, com a éssers humans, podem ser cancel·lats. La promesa és que deixarem enrere les malalties, les limitacions i, en el límit, la mort. Tot d'idees que ara són més possibles que mai. Els avenços en biotecnologia, nanotecnologia, robòtica, internet, informació i intel·ligència artificial fan que idees que abans semblaven només especulatives avui tinguin una base tècnica i econòmica molt més real.
Palantir i el seu manifest en pot ser un molt bon exemple.
Palantir és rellevant perquè mostra que el debat tecnològic no és només filosòfic o científic, sinó també polític i econòmic. Peter Thiel, el patró de Palantir i un dels grans noms del món tecnològic sorgit de l’entorn de PayPal, apareix en la part final del llibre, que és la més política. El llibre parla de la llibertat en relació amb la màquina i sosté que aquesta llibertat està avui amenaçada per determinats desenvolupaments tecnològics. Thiel representa una determinada idea de llibertat pròpia d’alguns tecnomagnats: una llibertat sense limitacions. És una llibertat que no vol quedar limitada per les llibertats dels altres. Però precisament quan la llibertat d’un ha de conviure amb la dels altres, apareix la democràcia. Per això és tan significativa aquella idea seva segons la qual democràcia i llibertat haurien deixat de ser compatibles, cosa que és més que problemàtica perquè si la llibertat és absoluta i no accepta límits, pot justificar-ho gairebé tot. També la llibertat de transcendir el propi cos i deixar de ser humà; la llibertat de convertir-se en una nova existència tecnològica, en una nova espècie, en un híbrid, en un cíborg o en una experiència de vida virtual. El problema és que aquesta suposada llibertat pot acabar cancel·lant l’humà. Hi ha gent molt poderosa dedicant milions i milions a investigar aquestes possibilitats. La qüestió no és si tot això passarà demà, sinó que ja hi ha recursos, interessos i discursos molt potents orientats cap aquí.
Davant d’això, caldria recuperar algun tipus d’humanisme?
Sí, però no un humanisme ingenu ni antitecnològic. La tecnologia no pot ser aliena a l’humà, perquè forma part de la seva experiència històrica. Ha fet coses molt bones i també coses molt dolentes. El que cal és entendre-la com una realitat humana, carregada d’interessos, valors i conseqüències. No podem donar per descomptat que la tecnologia sigui neutral, perquè no ho és. Darrere l’explosió tecnològica actual hi ha interessos concrets. I això no vol dir que haguem de rebutjar-ho tot, però sí que no podem renunciar a conèixer qui hi ha darrere, què vol i amb quina finalitat actua. Alguns discursos tecnològics presenten la mort com una mena d’ideologia que pot ser superada per la tecnologia. Però aquí apareix una contradicció molt forta. Si algú diu que vol superar la mort i alhora guanya milions desenvolupant tecnologies vinculades a la intel·ligència militar, cal preguntar-se quines morts importen i quines no. Probablement es tracta de salvar una part molt concreta i privilegiada de la humanitat.
Per tant, darrere de la promesa tecnològica hi ha també una qüestió de poder?
Exacte. Darrere d’aquesta tecnologia que sovint se’ns presenta com a fantàstica i meravellosa hi ha una sèrie d’interessos que hem de tenir en compte. És molt difícil dir que podem aturar tot això, però no hem de renunciar a saber-ho. No hem de deixar de mirar críticament qui dirigeix aquestes tecnologies, amb quins objectius i amb quines conseqüències.
Com ens en podem protegir? Hem de ser una mena d'eremites tecnològics?
No, de cap manera. El llibre no és un pamflet contra la tecnologia. La tecnologia forma part de l’experiència humana, per bé i per mal. No es tracta de demonitzar-la ni de convertir-nos en ermitans tecnològics. El que proposo és incorporar-la amb distància crítica, sense donar per descomptat totes les coses que pot produir i sense tenir una actitud ingènua davant seu.
Doncs insisteixo. Què hi podem fer com a ciutadans?
La primera cosa és pensar-hi. Preguntar-nos fins a quin punt la tecnologia està substituint formes de relació més humanes: parlar amb la gent, discutir-hi, felicitar-la, abraçar-la, estimar-la. Hem de preguntar-nos fins a quin punt deixem que la tecnologia faci aquestes funcions en la nostra vida. Cal preguntar-nos quant fa que no ens relacionem amb certes persones cara a cara i, en canvi, ho fem només per WhatsApp o per xarxes socials. També cal pensar quanta estona de la nostra vida dediquem a la tecnologia. És evident que vivim en un món tecnològic i que moltes eines són necessàries per treballar i viure, però això no ens impedeix pensar-hi críticament.
Aquesta distància crítica també té a veure amb la democràcia?
Sí. Hem de pensar que hi ha gent molt poderosa que, amb tot això, vol posar en qüestió sistemes d’autogovern com la democràcia. No es tracta de tornar a l’edat de pedra, perquè això seria ridícul i impossible. Però sí que cal desenvolupar una ètica al voltant de la tecnologia, una ètica positiva que ens permeti decidir què volem preservar. Una pregunta molt simple: si faig deu WhatsApps a una persona, vol dir que ja no cal mantenir-hi una conversa cara a cara o fer-hi un cafè? Aquest tipus de preguntes petites són importants perquè ens obliguen a veure què estem substituint i què estem perdent.
La presentació del llibre a Mataró pot ser també un exemple d’aquesta necessitat de presencialitat?
Sí, per descomptat. Una presentació presencial, organitzada en un espai local i compartida amb altra gent, ja és una manera de posar en pràctica aquesta reflexió. La tecnologia no és només una qüestió global o abstracta; també forma part de les realitats locals, de la vida quotidiana i íntima de cada persona. Tot això es veu en els nostres pobles i ciutats. Hi ha més de 8.000 milions d’habitants al món i més de 6.000 milions tenen mòbil. Segurament mai no havia existit una eina tecnològica tan massivament compartida. Per això ens afecta tant i per això també hem de pensar-la des de la proximitat. Necessitem ciutats i pobles que tornin a ser espais viscuts per persones. No espais desèrtics com durant la pandèmia, quan ens relacionàvem gairebé únicament a través de la tecnologia. Necessitem ciutats per a éssers humans, no per a màquines ni per a éssers humans cada vegada més fusionats amb la màquina. En el nostre cas no hauríem de perdre la cultura de les places, del sortir, del xerrar, del trobar-nos. Aquesta cultura mediterrània i local de la conversa i de la presència és profundament humana. I precisament per això no l’hauríem de deixar perdre.
Del 0 al 10, quin grau d’optimisme té?
No seria un optimisme ingenu, però sí que hi ha una certa esperança. Crec que quan molta gent s’adoni que ha d’aturar-se i preguntar-se “on soc?” i “com m’estic relacionant amb els altres?”, començarà a posar-hi pros i contres. I potser començarà també a marcar una certa distància amb tot això. No podem aturar el món tecnològic, però sí que podem pensar-lo, discutir-lo i posar-hi límits. La clau és no viure’l amb ingenuïtat ni amb eufòria acrítica. Hem de ser capaços de preguntar-nos què guanyem amb la tecnologia, però també què podem estar perdent com a humans.
Les notícies més importants de Mataró i Maresme, al teu WhatsApp
- Rep les notícies destacades al teu mòbil i no et perdis cap novetat!
- Entra en aquest enllaç, fes clic a seguir i activa la campaneta