Honors i distincions, però amb mesura

En pocs dies a l’Ajuntament de Mataró se li han acumulat, per pura coincidència, l’atorgament de diverses distincions a persones i entitats: medalles de la ciutat, un fill adoptiu i un mataroní il·lustre.

El Col·legi Cor de Maria ha rebut la Medalla de la Ciutat, que abans ja havien obtingut altres centres religiosos de llarga presència a la ciutat (Escola Pia, Valldemia, etc.). I d’altra banda s’ha reconegut com a ‘Fill adoptiu a títol pòstum’ a l’alcalde màrtir Josep Abril, republicà federal, i entra a la ‘Galeria de Mataronins Il·lustres’, l’arqueòleg i historiador tenaç, delicat dibuixant i fervent defensor del patrimoni Marià Ribas.

El fet està bé, i jo mateix sempre he estat partidari de reconeixements d’aquest tipus quan lo cosa s’ho val. És lloable i positiu que una ciutat o un país reconeguin les persones i col·lectius que han destacat en la seves activitats o que han aportat molt a la societat, al bé comú. De tota manera, cal anar amb compte. No es pot generalitzar ni mancar de rigor. Llavors perden sentit i es banalitzen.

Hi ha mèrits personals o de grup que són indiscutibles, més enllà del paper que han jugat les entitats de llarga durada, que els ha tocat viure èpoques diverses i contradictòries. També hi ha qui que cerca honors i fa bandera dels seus propis mèrits. I encara hi ha qui -potser amb més mèrits- per modèstia o per pudor els ha defugit. Conec exemples de tots els casos.