Joan Giménez Blasco és un imprescindible de la història mataronina, una de les persones que més ha contribuït a explicar la història d’aquest racó de món. Doctor en Història Moderna, professor de secundària durant dècades i guanyador de quatre premis Iluro, ara ha tancat el seu recorregut d’estudi pel segle XX anb ‘Mataró, 1950-1977. Hegemonia, declivi i ocàs del franquisme’, accèssit del Premi Iluro 2025. Giménez parla amb paciència i creu que la història s’ha d’explicar a partir dels documents, sense esquivar les contradiccions ni els episodis que incomoden.
Per què vas saltar de l’Història Moderna al segle XX?
Perquè vaig pensar que era doctor en Història Moderna però no sabia per què el meu pare plorava quan explicava que anava a la Model a veure el seu pare, que estava empresonat. Vaig decidir investigar-ho. Vaig anar a buscar el consell de guerra del meu avi i, quan el vaig trobar, vaig descobrir que hi havia uns quatre-cents processos més. Em vaig quedar impressionat. Allò mereixia ser investigat.
Estudiar el franquisme deu suscitar reaccions.
M’he trobat de tot. Hi ha gent que m’atura pel carrer i em diu: moltes gràcies, perquè això no ho sabíem. I també hi ha gent que em diu que allò que he escrit és mentida. Tinc clar que allò que constava documentalment, ho havia de reproduir, deixant molt clar qui ho havia dit. Amb dos punts, cometes i atribució .No dic res que no estigui escrit. Jo no improviso. Això és especialment important perquè parlem d’una època en què es van barrejar ideologies, conflictes personals, ressentiments i situacions molt complexes.
Una reivindicació del mètode científic?
Exactament. La feina de l’historiador consisteix a buscar documentació, contrastar-la i explicar què diuen les fonts. No es tracta d’improvisar o d’escriure segons els interessos particulars.
Com va acabar el franquisme a Mataró?
Hi havia hagut una transformació sociològica molt important. A Mataró teníem una població obrera nombrosa, organitzacions com Comissions Obreres i un malestar social creixent, especialment amb la crisi que comença a partir del 1973. Si alguna cosa he volgut explicar és que el canvi no es va generar a Madrid. El canvi polític va ser conseqüència d’una transformació social que s’estava produint a moltes ciutats. El franquisme s’estava tornant insostenible. La societat canviava i el règim era incapaç d’adaptar-se a aquella nova realitat.
I va forçar-se la Transició?
Avui podem tenir moltes crítiques al sistema democràtic, evidentment. No és perfecte i hi ha moltes coses que no funcionen. Però els que vam viure el franquisme venim d’una experiència molt més dura. Quan ara sento algú dir que la democràcia no serveix per a res, penso que hauria de conèixer com es vivia abans. No ho dic per defensar acríticament el sistema actual.
Molts mataronins troben el seu cognom als teus llibres.
Les persones canvien, les circumstàncies canvien i les ideologies també poden evolucionar. Per això no es pot explicar la història simplement com una successió de bons i dolents. La realitat és molt més complexa.
Has estat professor. L’expliquem prou bé el franquisme?
No. Els alumnes surten amb un coneixement insuficient de la Guerra Civil i del franquisme, sobretot per raó de temps. Una part del desconeixement de la dictadura, de la repressió i de la recuperació de les llibertats té a veure amb aquestes mancances formatives. I això em preocupa especialment quan observo determinades actituds polítiques entre els joves.
Queda franquisme per estudiar?
Moltíssim. El tema no està exhaurit, ni de bon tros. Hi ha nous enfocaments i noves generacions d’investigadors que estan estudiant qüestions que fins ara no havien rebut prou atenció. Per exemple, el paper de les dones durant la Guerra Civil, la seva participació en les milícies o les experiències de dones que van venir a Espanya com a voluntàries. També queda estudiar a fons tot el món polític i social de l’antifranquisme mataroní. És un dels grans reptes pendents.
Tornes a història moderna.
Estic treballant en el període comprès entre el 1750 i el 1850, aproximadament. M’interessa estudiar com s’acaba l’Antic Règim i com es produeix la transformació que acabarà donant lloc al Mataró industrial.
Hi has fet alguna troballa singular?
Estic treballant amb un padró i estudiant els oficis. I m’he trobat amb una cosa que m’ha sorprès: la importància dels mitgers, les persones que fabricaven mitges. No és l’ofici més important, però té una presència que jo no m’esperava. I això em fa preguntar per què hi havia tanta gent dedicada a fabricar mitges. Però el que m’interessa especialment és la qüestió tècnica. La fabricació de mitges utilitza uns procediments que tenen relació amb el desenvolupament posterior del gènere de punt. I aquí és on plantejo una hipòtesi: una part de l’èxit posterior del gènere de punt a Mataró pot tenir els seus orígens en aquella indústria de les mitges. Tots recordem aquella dita que a Mataró, a cada carrer, hi havia tres fabriquetes i un taller. Doncs jo penso que aquesta tradició industrial no neix del no-res. Hi ha una evolució tècnica i productiva que s’ha d’estudia
Per què Mataró sovint es baralla amb la seva pròpia història?
És com una maledicció bíblica. Durant els últims anys del franquisme es van produir episodis que són de jutjat de guàrdia, o directament de revista d’humor i un dels casos més significatius és el de Can Xammar on quan s’enderroca una antiga masia apareixen mosaics romans. El grup de Marià Ribas comença a treballar-hi i jo, que tenia uns dotze anys, també hi participava. L’Ajuntament reacciona amb hostilitat i finalment es va destruir bona part d’aquell patrimoni per construir-hi un mercat… que no va funcionar mai. També va ser una facultat de medicina o la policia local... un edifici nyap. És un episodi esperpèntic. A més, el grup de Marià Ribas no només va haver de suportar la destrucció de les restes, sinó que va ser atacat i desqualificat per haver-ne defensat la conservació. És on es van trobar les termes o d’on va sortir la Venus. A Torre Llauder es van arribar a dinamitar restes arqueològiques. Quan veus les fotografies et preguntes quina necessitat hi havia de fer una cosa com aquella! Són exemples d’una època en què la conservació del patrimoni no es tenia en compte com ara.
Hem millorat, en democràcia o més recentment amb aquest tema?
En actuacions arqueològiques més recents, com les que hem vist al centre de Mataró, les restes s’han estudiat i documentat amb criteris científics. Després hi pot haver el debat sobre si s’han de conservar al mateix lloc o traslladar-les. Però això és diferent de destruir-les sense contemplacions. Ara, com a mínim, es fan estudis i es generen resultats científics.
Algun altre cas?
El del cinema Clavé, per exemple. No és un cas arqueològic, però sí de patrimoni cultural. Era un equipament que, d’alguna manera, havia estat com el Liceu de Mataró. La seva desaparició per construir-hi el que hi ha actualment em sembla molt lamentable. No sempre hem sabut conservar allò que tenia valor, certament, en aquesta ciutat.
Les notícies més importants de Mataró i Maresme, al teu WhatsApp
- Rep les notícies destacades al teu mòbil i no et perdis cap novetat!
- Entra en aquest enllaç, fes clic a seguir i activa la campaneta