Llengua, immigració i drets: una mirada des de dins

Les persones d’origen migrant sovint ens trobem atrapades entre dos discursos que ens situen al mig sense escoltar-nos: un que ens veu com una amenaça per al català, i un altre que només s’interessa per nosaltres, en la mesura que puguem ser-ne parlants. Ja és hora que la nostra veu formi part d’un debat que ens afecta directament.

En els darrers temps, està en auge el discurs que atribueix la pèrdua d’ús social del català a la immigració. Ens preguntem si realment hi ha preocupació per la llengua o el que hi ha és un rebuig disfressat, a la immigració.

Aquest discurs ignora o fingeix ignorar el procés llarg de minorització que el català arrossega i que remunta a molt abans de l’arribada d’aquesta immigració assenyala. O es pretén que els últims que arriben n’assumeixin la responsabilitat i la salvació?

Considerem que és injust a més d’erroni. Més encara, tenint en compte el tracte desigual que rep la immigració dita estrangera, i que ha estat establert per llei. L’any 1985, s’aprova la primera Llei d’Estrangeria, destinada a les persones provinents de fora de l’Estat Espanyol, que dibuixarà una frontera entre poblacions i decidirà qui és ciutada/na de ple dret i qui no. Això ha suposat i suposa moltes barreres en l’accés als drets bàsics. En una situació com aquesta, cal entendre que la supervivència, amb la llengua que sigui, esdevé el primer objectiu de la persona que emigra. El debat sobre la llengua i la immigració no es pot fer sense perspectiva històrica ni tampoc sense tenir en compte els eixos que hi intervenen i que travessen la vida de les persones d’origen migrant, sobretot la situació administrativa i la classe social.

Això vol dir que no tenim l’obligació d’aprendre el català i parlar-lo? No, en absolut. Vol dir que per fer-ho, hi ha tot un camí a recórrer i tot d’obstacles a planar i molta paciència i comprensió. I ja que parlem de l’amenaça que representa la immigració per al català, no està de més recordar que segons l’enquesta 2023 d’usos lingüístics de la població, 2.036.200 persones que no coneixen el català volen aprendre’l. Aquesta dada desmunta per si sola la teoria de l’amenaça. Per tant, en lloc de parlar de rebuig cap al català, millor parlar de manca de recursos per estudiar-lo, de diversificació d’horaris, de metodologies i materials adaptats i molts impediments vinculats a les desigualtats socials generades pel racisme institucional i alimentades pel racisme social i els discursos d’odi.

Al costat del relat de l’amenaça, hi ha un altre que presenta el català com a eina de cohesió social.  Cosa que per si no té res de dolent. Tan de bo l’ús comú del català garanteixi la cohesió social. Però lamentablement no és el cas. Des de la transició democràtica, Catalunya ha fet una aposta clara pel català com a llengua de cohesió i igualtat. Amb el temps, però, s’ha vist que, sense finançament suficient ni polítiques d’equitat reals, aquest model ha deixat massa gent fora. Per tant, tampoc volem que la defensa del català deixi creure que tot està resolt i que el racisme institucional i social ja no ens oprimeix.

Parlar la mateixa llengua no va ser, ni serà, garantia d’igualtat d’oportunitats perquè davant la llei i davant una mirada social travessada pel racisme, una persona d’origen migrant i una persona autòctona no són iguals. En la pràctica, una persona migrant catalanoparlant pot patir racisme, discriminació laboral o residencial, o la negació del dret a vot, entre altres. Una persona autòctona, encara que sigui castellanoparlant, no. Totes dues poden parlar català a la perfecció, però només una gaudeix d’una ciutadania plena. Non obstant, les persones migrades contribueixen essencialment a la societat catalana en termes de creixement demogràfic, cobreixen feines indispensables, paguen impostos, ajuden a sostenir el sistema del benestar i parlen català.

La cohesió social, que es fonamenta en el sentiment de pertinença, la solidaritat i la confiança, no pot construir-se només sobre la llengua: necessita justícia, drets i reconeixement. Això no vol dir que el català no sigui essencial. Al contrari: la llengua pot i ha de continuar sent una eina de convivència i d’inclusió, però no pot carregar tota sola el pes d’una societat desigual. Quan l’aprenentatge i l’ús del català estan travessats per la precarietat, el racisme o la por a perdre l’estatus legal, la llengua deixa de ser una oportunitat.

Cinquanta anys després d’aquell pacte que va convertir la llengua en símbol de convivència, toca ampliar-ne el significat. El català no pot ser només un instrument de cohesió, sinó també una eina de reconeixement i corresponsabilitat.

Les signants d’aquest article en som testimoni. Vam arribar a Catalunya una fa gairebé cinquanta anys, i l’altra fa vint-i-dos. Aquesta terra s’ha convertit en casa nostra. Parlem el català, en paral·lel amb les nostres llengües maternes respectives el darija i l’amazic, l’estimem i en defensem l’ús. Som moltes les persones que hem après, parlat i transmès el català amb estima. La identitat catalana també s’ha construït amb nosaltres. Sentir que “el català està en perill per culpa de la immigració” és negar la nostra història i la nostra aportació.

Conclusió

És fàcil assenyalar les persones d’origen migrant, que han de lidiar amb molts fronts de lluita, incloent-hi la llengua d’ús. Així no ens caldrà arremangar-nos per salvar la llengua. Amb atacar la immigració, n’hi hauria prou. I això a més de fer-li un flac favor al català, alimenta encara més la divisió ja existent entre ciutadania de primera i ciutadania de segona, que és la veritable amenaça per a la convivència i la cohesió social. Per això, la promoció del català ha d’anar de la mà d’un compromís ferm amb els drets humans i la igualtat real. Pertànyer de ple a un país no és només parlar-ne la llengua, sinó sentir-s’hi acceptat i reconegut social, política i juridicament.

Defensem el català perquè és la llengua pròpia del país i perquè si no el defensem es perdrà. Així de senzill, Per salvar-lo, les estratègies no passen per atacar l’últim que arriba, sinó buscant la seva complicitat, des del reconeixement mutu.

El català i la immigració no són realitats oposades, sinó parts d’una mateixa història col·lectiva. Les persones d’origen migrant som una força viva que ha contribuït a mantenir i renovar el català, i ho seguirà fent. Som part d’aquesta terra i quan la societat catalana ens veu i ens reconeix plenament, el català guanya nous espais i nous significats.

Asmaa Aouattah i Soraya el Farhi Afaki