Això que fem a Mataró és la pera i la Nit Boja n’és el millor exponent. No descobrirem la sopa d’all i sí, és clar que pixem colònia quan ho diem. Malgrat la pluja, la fresca de matinada i la temuda coincidència amb el cap de setmana, la gran nit de Les Santes ha funcionat amb precisió: un Desvetllament controlat, una Escapada vibrant i una matinada que ha tornat a desembocar, xopa i exhausta, en tots els camins de casa. La Nit Boja és un artilugi perfecte. Una màquina impossible, aparentment rudimentària i en realitat afinada fins al mil·límetre, feta de molts engranatges petits que només funcionen si tots es posen en marxa alhora. La Família Robafaves, els músics, els portadors, els diables, les comparses, els serveis d’emergència, els cordons de seguretat, els tabalers, els tècnics, els voluntaris i, sobretot, aquesta gernació que sap què toca a cada hora i es deixa portar per una litúrgia que no necessita explicacions. Quan tot encaixa, la Nit Boja sembla fàcil. Quan tot encaixa, ningú no recorda la quantitat de coses que podrien haver anat malament.
I aquest any feia respecte. La coincidència amb un dissabte, amb tota la capacitat d’atracció que té una nit de Festa Major situada en ple cap de setmana, havia encès les alarmes. Mataró esperava més gent, més pressió, més visitants, més desig de festa i també més possibilitats que el mecanisme s’encallés en algun punt. Potser hi ha ajudat la pluja, que ha fet acte de presència durant la Crida i ha tornat a treure el nas més tard. Potser l’aigua ha fet de filtre, ha refredat algunes intencions o ha deixat a casa qui només hi venia de passada. Però a les onze de la nit, quan ja no hi havia excuses ni refugis, la Riera era plena a vessar.
Era plena, però no desbordada. Aquesta és la diferència, petita i decisiva, que permet explicar que la Nit Boja ha funcionat. El Desvetllament Bellugós ha tingut l’aforament complet i ha avançat entre una densitat humana enorme, però no ha perdut en cap moment la seva forma. Hi ha hagut trams en què el cordó de seguretat s’hi ha hagut d’esmerçar, d’empènyer amb fermesa i recompondre l’espai perquè els gegants poguessin seguir baixant. Hi ha hagut braços fora de lloc, presses, gent mal situada i incívics disposats a fer el brètol, com els que han remenat els arbres de la Riera amb aquella absurda necessitat de demostrar que es pot malmetre qualsevol cosa quan ningú no mira.
Però la baixada ha baixat. I això, en una Nit Boja, no és una redundància: és l’èxit.
La comitiva ha arribat a plaça de Santa Anna i la Convidada de la Família Robafaves ha reeixit com el gran respir compartit que és. La plaça ha tornat a ser farra, punt de trobada i pausa dins del brogit. Després, en el moviment invers, la pujada ha tingut més aire. La Riera ha respirat millor i la gent s’ha repartit amb una naturalitat que a estones semblava contradir la gernació d’uns minuts abans. La mateixa festa que havia baixat compacta ha remuntat més fluida, com si l’engranatge hagués trobat definitivament la velocitat adequada.
I aleshores ha arribat l’Escapada a Negra Nit.
Una de les millors dels darrers anys. Potser perquè hi havia ganes de recuperar-ne l’essència més ràpida, menys contemplativa i més salvatge. Potser perquè el grup de diables, comandat per les Diablesses, ha sortit amb la decisió clara de no deixar que la nit s’adormís. La volien més dinàmica i ho ha estat des del primer metre, amb un ritme altíssim que ha obligat figures, portadors i públic a entrar ràpidament en situació.
La Momerota ha corregut com si la Riera fos un carreró d’‘encierro’. Ha fet arrencades de brau, ha encarat el públic, ha reculat i ha tornat a carregar amb aquella manera seva de convertir el foc en caràcter. Ho cremava tot. Al darrere, la resta de figures s’esforçaven per mantenir el pas, cadascuna amb el seu llenguatge i la seva manera de dibuixar la nit, però totes arrossegades per una Escapada que no ha concedit gairebé cap treva.
Ha estat vistosa, viva i trepidant, amb una pirotècnia fixa que ha patit alguna fallada per culpa de la pluja, però que ha funcionat molt millor que l’any passat. La majoria dels sostres s’han encès i la Riera ha recuperat aquell efecte total que converteix el trajecte en un túnel de foc, espurnes i fum. No només hi havia figures cremant a peu de carrer: cremava també el cel baix de la festa, el sostre efímer sota el qual Mataró corre, salta i s’arrecera com pot.
- L’Escapada ha acabat amb aquella sensació que només deixen els actes que han trobat el seu punt exacte: ni llarga ni curta, ni atropellada ni lenta. Amb l’energia necessària per empènyer la nit cap al següent mecanisme.
La Pujada Tabalada ha tingut feina. Molta. La gernació l’ha envoltada des del primer moment i els tabalers han hagut d’anar-se obrint pas cap al Parc Central, fent avançar una massa que encara tenia el foc ficat al cos. Ha estat una pujada espessa, de caminar lent i percussió constant, amb el so dels tabals fent de fil conductor entre el centre i el Parc. Obrir pas no era només avançar: era convèncer milers de persones que la Nit Boja encara tenia una destinació.
La destinació era, com sempre, l’aigua.
Però per segon any consecutiu, la temperatura ha convertit l’entrada a la Ruixada, i sobretot la permanència sota els sortidors, en una mena de prova de resistència. La nit no convidava precisament a remullar-se. Calia tenir fe, inconsciència o una barreja molt santera de totes dues coses per posar-se sota l’aigua i aguantar-hi més enllà del primer impacte. N’hi ha hagut, és clar. Sempre n’hi ha.
La Pegatina ha fet quatre cançons amb els ulls com a plats, com qui contempla un ritual que coneix de nom però que no s’acaba de creure fins que el té al davant. I la festa ha continuat. Potser amb menys banyistes permanents, potser amb més gent entrant i sortint dels raigs, però amb l’animació resistint fins a les sis del matí.
A aquella hora, la Nit Boja ja no s’explica pel que passa al Parc, sinó pel que se n’allunya. Pels regalims de la gent xopa, per les samarretes enganxades a l’esquena, pels cabells molls, pels peus arrossegats i les passes lentes de qui ho ha donat tot. Tots els carrers de Mataró han quedat dibuixats per camins de retorn, com petits rius humans que s’han anat separant cap a cada barri, cada portal i cada llit. La festa s’ha desfet a poc a poc fins a deixar només rastres d’aigua, confeti, pólvora i cansament.
Ha començat la Ruixada al Nou Parc Central. Enguant hi ha un zona seca i una zona d'aigua. Punt final a la Nit Boja! pic.twitter.com/BgkS7kVKKk
— Les Santes Mataró (@lessantesmataro) July 26, 2026
La Tarda Guillada també sap que és diumenge
El cap de setmana també s’ha notat a la Tarda Guillada. Un diumenge no és un dia qualsevol, i menys quan arriba després d’una Nit Boja que ha acabat quan ja feia estona que el dia havia començat. Hi ha hagut més gent, més famílies, més ganes d’aprofitar-ho tot i una sensació general que, situades així al calendari, Les Santes no permeten gaire descans.
Però un altre cop ha funcionat la màgia de l’encanteri de l’escola de la festa. La Tarda Guillada torna a demostrar que Les Santes no només s’hereten: s’aprenen. Que hi ha una manera de ser-hi, d’esperar, de seguir les figures, de mirar el foc, de ballar, de córrer i de començar a entendre que cada acte forma part d’un relat més gran. Els infants d’avui assagen la festa de demà sense saber-ho, i els adults els miren reproduir els gestos que algú els va ensenyar a ells.
Aquest dilluns serà dilluns a tot arreu, però només serà festa a la capital del Maresme. Mataró es llevarà a una hora estranya, amb el cos encara descompassat i la sensació que el calendari general ha quedat suspès. La ciutat continuarà immersa en el seu temps propi, aquest temps de finals de juliol en què les hores no es compten per matins i tardes, sinó per actes, recorreguts, campanes, tabals i pólvora.
Tornarem a ser a l’equador de Les Santes. Cansats, afònics, potser encara molls i sabent-nos privilegiats. Privilegiats no perquè la festa sigui perfecta, sinó perquè som capaços de posar en marxa, cada any per aquestes dates, aquest artilugi precís, delicat i descomunal.
I perquè, quan tots els seus petits mecanismes funcionen, la Nit Boja torna a fer exactament allò que ha de fer: convertir Mataró, durant unes hores, en una ciutat que sembla impossible.
Les notícies més importants de Mataró i Maresme, al teu WhatsApp
- Rep les notícies destacades al teu mòbil i no et perdis cap novetat!
- Entra en aquest enllaç, fes clic a seguir i activa la campaneta