Cada any per aquestes dates recordem l'intent de cop d'estat del 23 de febrer de 1981, conegut per sempre més com el "23F". Fa cinc anys, coincidint amb el quarantè aniversari, vaig publicar un extens reportatge en aquest mateix digital reconstruint com es va viure la jornada a Mataró. Enguany, l'efemèride ha estat especialment recordada, ja que ha coincidit amb l'estrena de la sèrie "Anatomía de un instante", adaptació de la novel·la homònima de Javier Cercas, i a més el president Sánchez va anunciar el mateix dia del 45è aniversari de l'assonada que desclassificaria els documents secrets relacionats. Per acabar-ho d'adobar, just el dia que aquests apareixien publicats a la web de La Moncloa, mor Antonio Tejero, tinent coronel de la guàrdia civil que va protagonitzar l'intent de cop d'estat. Sembla que els astres s'alineen i és un bon moment per recordar qui va ser l'únic civil condemnat pel 23F, el mataroní Joan García Carrés.
Nascut el 1928 a Colera (Alt Empordà), tot i que ell sempre deia que era fill de Portbou, García Carrés es va establir de petit a Mataró, ja que la seva família s'hi havia traslladat per motius laborals del pare, que era ferroviari i membre de la CNT, sindicat anarquista, mentre que la seva mare era mestressa de casa. Tal i com es recull en un reportatge del setmanari "El Maresme" del 19 de març de 1982, la família es va establir a Mataró abans de la guerra civil, i sembla que part del conflicte el van passar a Òrrius. Després, va viure al número 560 del Camí Ral, entre la Ronda i el carrer Pizarro. La figura del pare, Vicenç García Ribes, és clau per entendre la trajectòria ideològica del fill: de passat cenetista abans de la Guerra Civil, com ja s'ha dit, amb la victòria franquista es va integrar plenament en el sindicat vertical del règim i va arribar a ser "Procurador en Cortes" durant la dictadura de Franco. Recentment, també s'ha parlat de García Carrés al llibre "Dos morts i mig" (Pòrtic), obra de Damià del Clot i Albert Calls, en què s'investiguen uns assassinats perpetrats per la ultradreta a la nostra comarca el mes de novembre de 1980.
García Carrés, conegut com "el Gordo" o "Juanitu", va estudiar als Maristes de Valldemia ens els anys de la postguerra. Com s'explica al citat reportatge del setmanari "El Maresme", alguns testimonis el recordaven com un noi xerraire, de rialla sonora, amb certa facilitat memorística però sense destacar especialment a nivell acadèmic. Participava habitualment en activitats pròpies de la joventut del règim, com per exemple campaments falangistes. Una altra de les seves passions era el futbol, formant part de l'AC Juventus junt amb el seu tiet, Vicenç Carrés, només quatre anys més gran, que vivia amb la família. Se'l recordava com un futbolista no gaire bo, però que servia per obrir forat a la defensa contrària, ja que era un davanter centre tanc, amb bon "cacao". També va jugar amb la penya Unitex, participant al campionat d'"Educación y Descanso" contra equips d'empreses com Can Font, Mobles Domènech o Pneumàtics Galindo. Era simpatitzant del RCD Espanyol. Al reportatge d'"El Maresme" s'explicava que era addicte als Lluïsos durant els anys quaranta del segle passat, que pertanyia a la Congregació de Sant Lluís de la parròquia de Santa Maria i que també n'havia fet de les seves a la Sala Cabanyes.
Mataró era, per tant, l'entorn de formació de García Carrés, el lloc on va construir amistats i on va forjar una identitat personal que combinava sociabilitat, catolicisme i una progressiva identificació amb el règim feixista. Després d'estudiar Dret entre Barcelona i Madrid, va entrar a treballar com a assessor en un despatx relacionat amb el Ministeri de Treball sota les ordres de Narcís de Carreras al carrer Aragó de la capital catalana. Més tard, ja durant els anys cinquanta, es va establir definitivament a la capital espanyola, i allà va iniciar la seva carrera dins del sindicalisme vertical. El març de 1970 va ser nomenat president del "Sindicato de Actividades Diversas", càrrec que va ocupar durant set anys. Aquell mateix any va rebre la "Gran Cruz de la Orden del Mérito Civil", mentre que el 1976 va ser guardonat amb la "Gran Cruz del Mérito Militar con distintivo blanco (1976)".
Durant el franquisme i, sobretot, durant la Transició, el nostre protagonista es va vincular a sectors immobilistes del règim: va mantenir una estreta relació amb figures com José Antonio Girón de Velasco, històric dirigent falangista i referent dels sectors més durs del franquisme, i també es movia en l'òrbita de grups com Fuerza Nueva i mitjans com El Alcázar. Per a García Carrés, la Transició no era una evolució natural del règim, sinó una desviació. Considerava la Constitució atea i antisocial i defensava una Espanya unitària, forta i centralitzada. Aquest posicionament ideològic el va situar en la constel·lació de l'extrema dreta que, a finals dels setanta, conspirava contra el procés democràtic. Fins i tot va ser cridat a declarar per la matança del despatx d'advocats laboralistes del carrer Atocha de Madrid del 24 de gener de 1977.
El cop del 23F, com és sabut, no va ser improvisat, sinó que va ser el resultat de contactes, reunions i conspiracions entre militars i civils descontents amb la situació política, i aquí, en aquest entramat, García Carrés va actuar com a pont entre determinats sectors civils ultres i comandaments militars. Segons el sumari judicial, el mataroní hauria participat en reunions prèvies al cop i hauria facilitat contactes entre el tinent coronel Tejero i altres comandaments. Va estar present a la famosa reunió que va tenir lloc el 18 de gener de 1981 a casa de Pedro Mas Oliver, al carrer del General Cabrera de Madrid., junt amb importants militars com el propi Tejero, Milans del Bosch (personatge relacionat també amb la comarca del Maresme) o Luis Torres Rojas, entre d'altres. Sembla que García Carrés va marxar enfadat de la reunió, doncs els militars no volien incloure cap civil en el govern que sortís del cop d'estat i el mataroní sembla que tenia aspiracions d'ocupar algun ministeri. Els autobusos que van fer servir els guàrdies civils per desplaçar-se fins al Congrés dels Diputats la tarda del 23 de febrer de 1981 van ser organitzats pel nostre protagonista.
La nit d'aquell 23F, el telèfon de García Carrés, que estava intervingut, va treure fum. Les converses enregistrades, molt conegudes avui en dia, mostren un diàleg continu amb Tejero mentre aquest mantenia segrestats els diputats al Congrés, així com amb altres personalitats. El mataroní l'encoratjava, li transmetia informació i feia referència a manifestos que havien de legitimar l'operació. "¡Que es España, coño!", cridava exaltat. En les hores següents, va parlar també amb Antonio Izquierdo, director d'El Alcázar, Mercedes Coloma Gallegos, esposa de l'ex capità general de Catalunya, Javier Girón, fill de José Antonio Girón, o Fernando Piqueras, dirigent de Fuerza Nueva. Aquestes trucades van ser decisives en la seva detenció la matinada del 24 de febrer, i va ser l'únic civil processat en la causa del 23F.
En el judici, García Carrés es va declarar amic de Tejero, però va negar haver format part d'una conspiració estructurada. Per a molts mataronins, la notícia de la seva detenció va ser un xoc, ja que el "Juanitu" que recordaven, un noi rialler i aficionat al futbol, apareixia ara associat a un intent de trencar la democràcia per la força. En la sentència es condemnava García Carrés per un "delito de conspiración para la rebelión militar, en concepto de autor, previsto y penado en el artículo 291 del Código de Justicia Militar, a la pena de dos años de prisión, con la accesoria de suspensión de todo cargo público, profesión, oficio y derecho de sufragio con la misma extensión cronológica que la pena principal impuesta; todo ello con las consecuencias económicas a que se refieren los artículos 223 y siguientes del Código de Justicia Militar".
Va complir condemna inicialment a la presó de Carabanchel, tot i que més tard, a causa de diversos problemes de salut (trastorns vasculars i diabetis) va ser traslladat a la clínica Covesa de Madrid. Tal i com es recordava al citat reportatge del setmanari "El Maresme", com a curiositat cal explicar que estant ingressat es va casar, ja amb cinquanta-tres anys, amb Dolores Sánchez Berber, vídua de Togores i filla del general interventor Sánchez del Toro. El casament es va produir per poders, ja que no li va ser concedit el permís per abandonar la seva habitació a la clínica, sent representat pel propi fill de la seva flamant muller, Luis Eugenio Togores Sánchez.
Joan García Carrés va gaudir de beneficis penitenciaris a causa de les seves patologies i es va mantenir allunyat de la vida pública a partir de la seva posada en llibertat. Va morir el 7 de novembre de 1986, amb cinquanta-vuit anys, al seu domicili de Madrid, a causa d'un infart de miocardi.
Fonts:
- Archivo General de la Administración (2021). "23-F. 40 años del golpe de estado". Archivo General de la Administración, Ministerio de Cultura. https://www.cultura.gob.es/en/cultura/areas/archivos/mc/archivos/aga/actividades-y-exposiciones/destacados/23-f-40-aniversario.html
- Del Clot, Damià i Calls, Albert (2026). Dos morts i mig. Pòrtic
- López, Gabriel (2021). "Los secretos del 23F: el verdadero papel de los servicios de inteligencia". RTVE. https://www.rtve.es/noticias/20210223/secretos-del-23f-verdadero-papel-servicios-inteligencia/2078446.shtml
- Togores, Luis Eugenio (2026). "Los audios del 23-F que revelan el papel de García Carrés en la trama" civil. El Debate. https://www.eldebate.com/historia/20260224/audios-23f-revelan-papel-garcia-carres-trama-civil_388836.html
- Viquipèdia. "Juan García Carrés". Viquipèdia. https://ca.wikipedia.org/wiki/Juan_Garc%C3%ADa_Carr%C3%A9s
- Wikipedia. "Juan García Carrés". Wikipedia. https://es.wikipedia.org/wiki/Juan_Garc%C3%ADa_Carr%C3%A9s#Bibliograf%C3%ADa