A casa sempre hem tingut molt clara una cosa, que cal defensar aferrissadament allò que és públic. Perquè és nostre, però no en exclusiva, és de tota la comunitat i això vol dir que ha de ser la xarxa social que, més que impedir-nos caure en la misèria, hauria de garantir-nos unes condicions de vida dignes, ja d’entrada. El problema gros ve quan la desídia de l’administració—com a elecció política i de forma intencionada— ha anat devaluant tots i cada un dels serveis públics que havia d’oferir fins al punt que ja no només no donen l’abast per garantir drets, sinó que ni tan sols arriben a tapar tots els forats del sistema.
Aquest és el cas de l’habitatge, un dret reconegut sobre el paper que a la pràctica s’ha tractat com un bé de mercat. Com a conseqüència d’això, hi ha qui s’ha enriquit enormement —vivint tranquil·lament de rendes sense haver de treballar—, i hi ha qui ha quedat fora de les lògiques del mercat i ja no pot permetre’s el preu abusiu d’un lloguer, sigui en solitari, compartit o d’una simple habitació... Però tot això ja ho sabem, com també hem comprovat els límits de la legislació vigent durant l’anterior cicle polític, on les petites victòries fruit de la mobilització massiva van topar una vegada i una altra amb els tribunals de l’estat espanyol, sempre disposats a salvar els especuladors quan l’aritmètica parlamentària no els resulta favorable.
I, on queda el Parc Públic d’habitatge de què tant se’n parla avui?
Doncs aquest parc l’any 2024 no suposava més de l’1,7% dels habitatges de lloguer del país, clarament insuficient per fer front a l’emergència residencial d’avui dia i per a contenir la deriva especulativa d’un lliure mercat desbocat. Per què és així? Perquè la mesura estrella de tots els governs amb una presència important de la dreta —fos de CDC/Junts o del PSC— va procurar que totes les promocions d’habitatge protegit que s’han anat construint tinguessin una característica ben peculiar: data de caducitat. D’aquesta forma, durant molts anys, lluny d’incrementar el percentatge d’habitatges de titularitat pública, s’ha fomentat la compra de pisos protegits amb la idea que, amb el temps, aquests passessin a formar part del mercat privat i potenciessin la sensació que els seus propietaris podien ascendir socialment. Aquest fet no ha contribuït a blindar el dret a tenir un sostre, sinó a fer acceptable la idea que tothom pugui adquirir amb criteris d’inversió allò que és en realitat una necessitat bàsica. Perquè és incompatible acceptar que l’habitatge és un dret i a la vegada oferir-lo al mercat.
I és tan evident que cal apartar l’habitatge de qualsevol lògica especulativa com que per a vèncer aquesta batalla caldrà un nou embat al carrer capaç de capgirar la deriva dels governs actuals a la Generalitat i a l’Estat. Perquè, sí, cal castigar l’especulació i prohibir el mercadeig amb els nostres drets. I això, malgrat la polèmica d’aquesta darrera setmana, també cal fer-ho perseguint a qui especula i juga amb aquells habitatges que ja són públics, fent-ne un ús fraudulent i aprofitant-se d’un recurs que és de tota la ciutadania. Sense ignorar que la part més difícil és fer-ho defensant al mateix temps a la gent vulnerable que ha estat enganyada i s’ha vist atrapada dins de l’estafa.
Perquè no és fàcil, amb la legislació vigent, atorgar un habitatge protegit i que aquest no sigui impugnat si els destinataris no han passat abans per totes les baules del sistema que han de validar la decisió. Amb oficines, llistes d’espera i un personal d’atenció social totalment desbordat. És el cas de Girona, però també el de moltes altres ciutats on la màfia es fa forta a costa dels febles, ja sigui amb lloguers abusius per part de la propietat o amb lloguers fraudulents que enfronten a les famílies: perquè allà on hi ha un pis públic amb algú víctima d’una estafa, també hi ha una persona vulnerable que veu frustrada la seva entrada a l’immoble després de passar pel calvari de l’eterna llista d’espera.[banner-AMP_5]
Tanmateix, no sempre cal mirar cap a les institucions supramunicipals per començar a donar solucions. Els governs locals poden començar a introduir petits canvis per dificultar i evitar aquesta confrontació entre la ciutadania més vulnerable, per dues vegades víctimes: d’una estafa i d’un sistema que les abandona.
Per exemple, pot avançar-se el padró i l’atorgament de l’habitatge en el moment de la compra, garantint drets i certificant que aquell és un habitatge atorgat de forma legítima, impedint que algú s’aprofiti durant les obres d’adequació de l’edifici per a entrar i revendre les claus. Una mesura garantista que xoca amb la política municipal del govern mataroní de foragitar la pobresa i de llençar un missatge terrible a la població que intenta accedir al sistema de benestar social: «marxeu a una altra ciutat, aquí no us ho posarem fàcil».[banner-AMP_6]
També es podria ajudar en el trasllat a les famílies, millorant l’accés i explicitant mitjançant les seves pertinences que aquell immoble és la seva residència, un fet que els jutjats tenen en consideració a l’hora de dirimir qui hi resideix de forma oficial i que barra l’accés a les màfies que argumenten que «només accedien a pisos buits».[banner-AMP_7]
Propostes que sorgeixen de l’aposta que hem fet com a CUP Mataró per escoltar als moviments per l’habitatge així com a les persones afectades i que hem portat fins a l’Ajuntament diversos cops, però que han estat sempre rebutjades...
No obstant això, lluny de rendir-nos i coneixedors dels límits legals, sabem que el canvi no pot venir només des de les institucions, però que aquestes són necessàries per a fer-lo efectiu, tant com ho és la mobilització massiva als carrers. I en aquestes circumstàncies apel·lem a tota l’experiència acumulada pels moviments veïnals i pels moviments per l’habitatge, conscients que molt probablement no vam ser l’opció política de molta gent a les eleccions municipals, però som la formació que està disposada a escoltar i a tornar-nos a trobar a les places per donar suport a iniciatives actuals tan potents com la vaga de lloguers, així com per dur conjuntament el nou embat fins al saló de plens i el Parlament.[banner-AMP_8]
Per tot plegat, fem una crida als diferents moviments de Mataró per a reunir-nos de nou i abordar des de baix l’emergència residencial a la ciutat, empenyent des del món local en amunt i amb el missatge clar que les sentències dels seus tribunals i els atacs de determinants partits a les lleis aprovades per iniciativa popular no ens faran enrere. Trobem-nos per fer evident la urgència de la situació i per demostrar que el món local no restarà immòbil mentre ens volen imposar el segell turístic de la marca Barcelona, que inaugura pisos de luxe mentre buida de vida els nostres barris.[banner-AMP_9]
Carlos García Cádiz
Regidor de la CUP Mataró