Per l’aspecte, podria ser una galeria subterrània, un passadís d’aquells que sembla que hagin de connectar punts secrets de la ciutat o, deixant volar una mica més la imaginació, fins i tot un antic refugi antiaeri. Hi ha pedra, formigó, humitat, una foscor que s’espesseix a mesura que la vista intenta avançar i un túnel llarg que desapareix enllà. Però quan es pot baixar al Desviament, popularment conegut com el ‘desvío’ de Mataró, com s’ha pogut fer aquesta setmana de la mà d’Aigües de Mataró, el que es visita no és cap vestigi desconnectat del present. És una de les infraestructures més importants de la història de la ciutat i, sobretot, una obra que continua treballant.
Baixar-hi és entrar a la tramoia del clavegueram de Mataró, allà on passen coses perquè a sobre sembli que no passa res. Però és també una lliçó d’història urbana. Perquè aquells murs expliquen, millor que molts plànols, com la capital del Maresme va aconseguir començar a dominar un dels seus enemics més persistents: l’aigua que baixa de cop. Mataró és ciutat de rieres en una comarca de rieres i rierades. Durant segles, quan plovia amb intensitat a les capçaleres, l’aigua feia allò que havia fet sempre, buscar el mar pel camí més ràpid. I aquest camí passava justament pel lloc on Mataró havia decidit créixer. La riera de Cirera baixava cap al centre i convertia la Riera i la Rambla en allò que els seus noms ja delaten: lleres naturals. L’aigua podia arribar carregada de fang, pedres i tota mena de materials, entrar als baixos de les cases i travessar una ciutat que durant generacions havia après a conviure amb els aiguats més que no pas a controlar-los. El gran mèrit del ‘desvío’ és haver canviat aquesta lògica. Mataró va deixar que l’aigua continués baixant, però va decidir per on havia de fer-ho.
Un problema que Mataró va trigar més d’un segle a resoldre
Durant tot el segle XIX i els primers anys del XX, què fer amb les aigües torrencials va ser un dels grans maldecaps dels enginyers, arquitectes i responsables municipals. La ciutat havia crescut sobre una geografia que no desapareixia simplement perquè s’hi haguessin construït carrers i cases. Les rieres continuaven existint encara que la ciutat les hagués convertit en trama urbana i, quan arribava una tempesta forta, recuperaven durant unes hores la seva condició original. Els mataronins ho sabien prou bé: l’aigua entrava als baixos i obligava una vegada i una altra a refer els desperfectes. Durant una etapa més antiga, les mateixes muralles havien ajudat a desviar i contenir part de les aigües, però el creixement de Mataró fora del recinte emmurallat va fer que aquella protecció deixés de tenir sentit fins i tot abans que les muralles desapareguessin. Calia trobar una solució nova per a una ciutat nova. I no va ser per falta d’intents. Des de començaments del segle XIX fins a l’aprovació definitiva del desviament, es van anar succeint projectes, variants, estudis i propostes per domesticar la riera de Cirera.
El 1802 ja es va plantejar soterrar el tram més conflictiu entre la plaça de Santa Anna i el carrer de Lepant. El 1835, Miquel Umbert imaginava una altra solució: treure l’aigua del centre desviant-la cap a ponent, pel cementiri dels Caputxins, el Camí Fondo i l’Havana fins al mar. No hi havia prou recursos per executar-la. El 1849 apareixeria una nova possibilitat, la construcció d’un canal subterrani sota la Riera i la Rambla. Les idees anaven canviant, però el problema continuava sent exactament el mateix cada vegada que el cel s’enfosquia.
La intuïció que acabaria imposant-se: Sant Simó
El gran canvi conceptual va arribar l’any 1851, quan per primera vegada es va posar sobre la taula una possibilitat que, dècades després, acabaria sent la bona: desviar la riera de Cirera cap a la riera de Sant Simó. L’arquitecte Elies Rogent -el de la Presó- va proposar efectuar el trencall a l’entorn de la confluència amb la riera de Figuera Major i enviar l’aigua cap a llevant. Veia en Sant Simó una sortida geogràficament més adequada i fins i tot intuïa que aquell sector acabaria esdevenint un límit natural de la ciutat. Aquella proposta tampoc no va tirar endavant, però havia deixat sembrada la idea decisiva: si era impossible impedir que l’aigua baixés de la muntanya al mar, potser el que calia era apartar-la del cor de Mataró. Encara passarien dècades de proves i errors. El 1878, Emili Cabanyes i Melcior de Palau van proposar portar les aigües cap a Argentona. El projecte va arribar a ser aprovat i fins i tot se’n van iniciar les obres, però els conflictes amb els propietaris dels terrenys les van paralitzar.
A començaments del segle XX, la necessitat era cada vegada més evident i els projectes guanyaven dimensió. L’any 1903, l’arquitecte municipal Eduard Ferrés va plantejar repartir les aigües entre Argentona i Sant Simó, una solució descartada pel cost. Poc després, l’enginyer Federico Membrillera en presentaria una de similar amb un pressupost descomunal per a l’època. Mataró sabia què volia resoldre, però encara no havia trobat una solució que pogués pagar i executar.
Melcior de Palau, Puig i Cadafalch i la hidrologia moderna de Mataró
En aquest llarg procés hi apareix amb força la figura de Melcior de Palau i Simon. L’any 1908 va presentar un projecte especialment avançat per al moment, basat a concentrar les diferents lleres de la ciutat i conduir les aigües mitjançant grans col·lectors soterranis fins al mar, aprofitant-los al mateix temps com a part del clavegueram urbà. Aquell estudi es considera l’inici d’una manera moderna d’entendre la hidrologia a Mataró: ja no es tractava únicament de reaccionar davant d’una inundació concreta, sinó d’entendre la ciutat sencera com una conca que calia ordenar. El problema va atreure altres noms destacats. Hi havia els estudis previs d’Eduard Ferrés i Federico Membrillera i, el 1911, Bonaventura Bassegoda i el mateix Josep Puig i Cadafalch també van participar en l’anàlisi de les possibles solucions. Era una obra de ciutat abans que hi hagués obra: anys de plànols, càlculs, propostes descartades i discussions sobre què fer amb una enorme quantitat d’aigua que, cada cert temps, recordava que la geografia acostuma a tenir més memòria que l’urbanisme.
- Finalment, el 1912 es va aprovar el projecte definitiu de desviament de la riera de Cirera, obra de Melcior de Palau. Després de més d’un segle de temptejos, Mataró havia decidit com volia reescriure el recorregut de l’aigua.
1.150 metres de canal per treure les rierades del centre
La idea era tan senzilla d’explicar com complexa d’executar: interceptar l’aigua abans que baixés cap al centre i conduir-la fins a la riera de Sant Simó. El recorregut avançava per darrere del vell cementiri, l’entorn de la Llar Cabanellas i el camí del veïnat de Mata, aproximadament per on avui passa l’avinguda d’Amèrica, fins a entregar les aigües a Sant Simó. El sistema recollia els cabals procedents de diferents punts de la conca, entre els quals la riera de Cirera, el torrent del Pecat, el camí del Cementiri i el torrent del Palau. L’obra resultant va ser enorme per a l’època: uns 1.150 metres de llargada, fins a sis metres d’amplada i una secció transversal trapezoïdal pensada per poder assumir grans volums d’aigua. Bona part d’aquell canal era inicialment a cel obert, mentre que en indrets concrets, com el turó del Primer de Maig, havia de superar el terreny mitjançant un túnel. Les obres van començar el 1916 i es van allargar durant anys, amb un cost que va superar les 300.000 pessetes, una inversió de primer ordre per al Mataró del primer quart del segle XX.
L’Ajuntament va assumir una part del finançament i l’administració de l’Estat, una altra de molt important, gràcies a la intervenció del diputat Carles Padrós. La seva participació va arribar a tenir traducció en el nomenclàtor local: Mataró va voler dedicar-li un carrer, un detall que ajuda a comprendre fins a quin punt el desviament no era percebut com una simple obra pública més. Era una de les grans operacions que havien de permetre modernitzar definitivament la ciutat.
De gran canal a cel obert a túnel sota l’avinguda d’Amèrica
El que avui es veu quan es baixa al ‘desvío’, però, és també la suma de les transformacions posteriors de Mataró. El canal original no estava concebut com el gran túnel subterrani que avui imagina qui passa per sobre seu. Durant dècades va quedar en bona part descobert, una enorme rasa que conduïa les aigües cap a Sant Simó i que una ciutat encara relativament petita podia encaixar dins del seu paisatge. Tot va començar a canviar amb l’expansió urbana dels anys 50 i 60. Mataró creixia, apareixien nous habitatges, carrers i barris i allò que havia estat perifèria entrava ràpidament dins de la ciutat. El canal, que havia resolt el problema hidràulic, es convertia ara en una barrera urbana. Primer es van habilitar ponts per travessar-lo. Alguns d’aquells passos, en punts com el passeig Cabanellas o els entorns dels carrers del Perú i de Mata, encara expliquen físicament aquella primera convivència entre la ciutat nova i la infraestructura antiga.
Després arribaria el cobriment. Entre les dècades dels 50, 60 i els primers anys 70, el desviament es va anar transformant en diferents fases. Es van utilitzar bigues i primers forjats ceràmics i, en intervencions posteriors ja en aquest segle, el 2006, especialment en el tram coincident amb l’avinguda d’Amèrica, es van incorporar grans calaixos prefabricats de formigó. El canal va desaparèixer del paisatge urbà sense deixar de ser-hi. A sobre hi van passar carrers, cotxes, edificis i generacions de mataronins. A sota, l’aigua va conservar la seva autopista.
Una infraestructura centenària on encara es toca la pedra original
I aquest és un dels grans atractius de baixar-hi avui. Perquè enmig de reformes, cobriments i adaptacions encara apareixen les parets de pedra de l’obra original, construïdes fa més d’un segle. Hi ha punts on la infraestructura permet llegir les diferents èpoques gairebé com si fossin estrats arqueològics: la pedra antiga, les estructures dels cobriments posteriors, els elements prefabricats més moderns. Tot conviu en un espai que no s’ha conservat perquè sigui bonic de visitar, sinó perquè continua sent útil. Especialment reveladora és la corba del mateix desviament, aquella geometria que va fer possible allò que generacions de tècnics havien intentat resoldre: agafar un cabal que naturalment volia anar cap al centre de Mataró i fer-lo girar cap a Sant Simó. Mirada avui, pot semblar només una corba dins d’un túnel. Mirada amb més d’un segle d’història al darrere, és la materialització d’una decisió que va canviar la relació de Mataró amb les rierades.
Per això el ‘desvío’ no és només patrimoni industrial o enginyeria històrica. És una infraestructura viva. Pot passar llargs períodes pràcticament sec i silenciós, però només perquè està esperant. El ‘desvío’ es desperta quan plou. I quan arriba un episodi intens torna a fer, més d’un segle després, exactament allò per al qual va ser construït: interceptar i conduir grans quantitats d’aigua perquè no segueixin el seu antic recorregut cap al centre de la ciutat.
Quan plou a dalt, el clavegueram de Mataró canvia per complet a sota
La visita també serveix per entendre que, sota els carrers, Mataró disposa d’una infraestructura molt més complexa del que es percep des de la superfície. Una part important del clavegueram funciona mitjançant una xarxa unitària. Això vol dir que per les mateixes conduccions poden circular tant les aigües residuals dels habitatges com les aigües pluvials procedents dels carrers i edificis. Un dia normal, la xarxa treballa amb uns cabals relativament estables. Quan arriba una tempesta, però, tot pot canviar en qüestió de minuts. L’aigua de pluja entra massivament al sistema i el volum que han d’assumir els col·lectors augmenta de manera extraordinària. És aquí on prenen importància els sobreeixidors i les estructures de regulació, dissenyats perquè quan un tub arriba a la seva capacitat màxima l’excés d’aigua pugui trobar una sortida controlada i no provoqui el col·lapse de tota la xarxa. Punts com la intersecció de les rieres de Cirera i Figuera Major, les connexions entre lleres naturals i clavegueram o les entregues de la xarxa pluvial són peces especialment sensibles d’aquesta arquitectura subterrània.
- El principi, de fet, no és tan diferent del que va guiar Melcior de Palau: cal saber per on baixarà l’aigua abans que arribi. El que ha canviat és la capacitat de veure-la venir.
Mataró controla què passa sota els seus peus
Avui, Aigües de Mataró disposa d’un sistema de monitorització del clavegueram que permet saber com respon la xarxa, seguir l’evolució dels cabals i detectar el comportament dels punts més sensibles durant els episodis de pluja. El salt tecnològic respecte als primers projectes del segle XIX és abismal, però el repte de fons continua tenint alguna cosa sorprenentment familiar.
I també ha canviat - o més ben dit està canviant- la filosofia de la gestió de l’aigua. Durant molts anys, l’objectiu principal de les ciutats era evacuar-la tan ràpidament com fos possible. Ara la mirada és més complexa. Cal evitar inundacions, evidentment, però també intentar que tanta aigua de pluja com sigui possible es quedi al territori, afavorir la recàrrega dels aqüífers, reduir els sobreeiximents contaminants i adaptar la infraestructura a una climatologia en què poden alternar-se llargs períodes de sequera amb episodis de precipitació molt intensa en molt poca estona. Dos-cents anys després dels primers projectes per controlar la riera de Cirera, la pregunta continua sent gairebé la mateixa: què fem quan cau molta aigua de cop? La resposta actual és infinitament més sofisticada, però sota l’avinguda d’Amèrica continua funcionant una part essencial de la que van imaginar aquells enginyers i arquitectes de fa més d’un segle.
El vell ‘desvío’ continua de guàrdia
Aquesta és, finalment, la raó per la qual impressiona tant baixar al desviament de Mataró. Les seves parets originals, la pedra centenària, la forma trapezoïdal del canal o aquella corba que canvia la direcció de l’aigua poden contemplar-se com a patrimoni, i ho són. Però seria equivocat veure-hi només una peça de museu subterrània. Tot allò continua allà perquè encara fa falta. El ‘desvío’ és probablement l’obra hidràulica més important de la història de Mataró i té la singularitat de continuar exercint la funció per a la qual va ser concebut. Durant la majoria de dies no se’n parla, no es veu i pràcticament ningú no recorda que existeix. Aquesta invisibilitat és, en realitat, una mesura del seu èxit. Una infraestructura com aquesta funciona bé quan la ciutat que protegeix pot oblidar-se’n.
Baixar-hi és, doncs, alguna cosa més que visitar la tramoia del clavegueram local. És entendre la visió dels que durant dècades van estudiar la geografia de Mataró, van discutir projectes, van equivocar-se, van tornar-ho a provar i finalment van trobar una manera de fer compatible una ciutat en creixement amb les rieres que l’havien travessada sempre. És tocar les pedres d’una obra pensada fa més de cent anys i descobrir que encara té una feina assignada. A sobre, Mataró circula, construeix, treballa i viu amb normalitat. A sota, el clavegueram es controla, els cabals es monitoritzen i una infraestructura centenària continua de guàrdia. Pot semblar adormida. Però quan plou de valent, el vell ‘desvío’ es desperta i torna a recordar per què el van maldar primer i construir després.
Les notícies més importants de Mataró i Maresme, al teu WhatsApp
- Rep les notícies destacades al teu mòbil i no et perdis cap novetat!
- Entra en aquest enllaç, fes clic a seguir i activa la campaneta