Hi ha escriptores que arriben al primer llibre després d’un impuls sobtat, i n’hi ha que hi arriben després de tota una vida. En el cas de la mataronina Pat Ubach, ‘Escafandre de vidre’ no és només una estrena editorial: és la culminació d’un fil molt antic, una vocació que ve de la infantesa, una relació profunda amb la literatura i, sobretot, la conquesta d’una fita llargament observada des de l’altra banda del taulell. Publicada per Llibres del Delicte, dins el segell Spècula, la novel·la s’endinsa en una distopia subterrània, aspra i carregada de metàfora. Però abans del llibre hi ha un recorregut vital que ajuda a entendre’l millor. Pat Ubach escriu des de sempre. “Jo he escrit tota la vida, sempre imagino històries. Tinc el cap molt ple, molta imaginació”, explica. No és una frase feta: és gairebé una manera de ser. Des de petita, diu, ja inventava contes, i encara conserva històries de l’època escolar. “Escric des de ben petita, des dels cinc anys”, recorda. “Les mestres sempre em deien que seria escriptora”.
La llavor, doncs, hi era. Però entre aquella nena que imaginava mons i l’autora que ara debuta hi ha hagut tota una vida de lectures, formació i ofici. Nascuda a Cabrera de Mar l’any 1980 i mataronina des del 2005, Ubach és llicenciada en Història de l’Art i en Antropologia Social i Cultural per la UB, i també ha cursat narrativa, novel·la i edició a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès. Durant més de quinze anys, a més, va treballar en el món del llibre: en llibreria, en producció editorial i en agència literària. És a dir, coneixia perfectament les costures del sector. I potser precisament per això veia tan lluny la possibilitat de publicar.
“Ho veia molt complicat”, admet. “Es reben molts originals, hi ha molta gent que escriu i no surt, hi ha molts calaixos”. Aquesta consciència del funcionament real del món editorial, en lloc d’esperonar-la, durant anys la va frenar. Volia escriure millor, perfeccionar la tècnica, estar a l’altura. “Jo volia anar millorant la tècnica”, diu. Publicar era una aspiració fonda, però també una mena d’horitzó intimidatori. El gir va arribar, curiosament, quan va sortir professionalment del món del llibre. Van ser les seves filles, assistint precisament a una presentació literària, les que li van dir a la mare que ella hauria de ser a l’escenari i no al públic. “Quan t’ho diuen les filles… seria mal exemple per elles no perseguir el somni”, explica. En aquesta frase hi ha la clau de volta del seu debut: publicar no era només una ambició personal, sinó també un gest de coherència, de fidelitat a allò que una ha estat sempre.
Abans de la novel·la, de fet, hi va haver senyals que el camí s’obria. El 2024, Ubach va guanyar el primer premi de relats ‘Sexe fora de norma’, publicat dins el recull ‘Sexe i humor’ de Raig Verd. I també va obtenir el Premi Helena Jubany amb ‘Elisenda’, un relat concebut com a homenatge a Helena Jubany i a “les dones que, com ella, mai no van ser acceptades durant la història per ser diferents”. Aquesta doble fita va actuar com una confirmació. “Vaig començar a pensar que potser sí”, resumeix.
Tot un món distòpic
I el “sí” va acabar prenent forma en ‘Escafandre de vidre’, una novel·la que beu de la ciència-ficció i de la distopia, però que refusa tots els llocs comuns més evidents del gènere. La seva protagonista, l’Ane, viu en una humanitat confinada sota terra, sotmesa a unes convencions estrictes en nom de la supervivència. A fora, només hi ha pols, foc, vent i restes d’un món desaparegut. A dins, l’ordre ho regula tot, fins i tot els vincles. El dia que el fill de l’Ane compleix sis anys —l’edat reglamentària del trasllat— s’activa una esquerda emocional i moral que posa en qüestió tot el sistema.
Ubach ho deixa clar: no volia construir una heroïna convencional. “No volia fer un superheroi o superheroïna. Per això faig algú molt normal que senzillament va haver d’anar obrint els ulls”. Aquest gest és important, perquè situa el conflicte en un terreny íntim, recognoscible. La rebel·lió no neix de l’èpica, sinó del malestar. De la intuïció que alguna cosa, sota la fredor normativa, és profundament inhumana. Aquesta és, precisament, una de les grans virtuts de la novel·la: la seva capacitat per fer de la distopia una metàfora del present. “Tot el grup social que el protagonitza és com una metàfora del nostre propi món”, explica l’autora. La societat que imagina és tècnica, eficient, orientada només a la supervivència. No hi ha oci, ni govern en el sentit clàssic: hi ha administració. Hi ha murs de sol·licituds, burocràcia, normes, trasllats, classificacions. “Al món no hi ha oci ni govern, hi ha administració”, diu. I aquí aflora també la seva experiència laboral actual: “Soc comptable fiscalista i tot el tema de l’administració… ja ho deia Kafka, és picar amb una paret un cop i un altre”.
Aquest element burocràtic no és ornamental. És un dels grans nervis simbòlics del llibre. La deshumanització passa també per convertir les persones en expedients, en números, en peces d’un sistema cec. I aquesta lògica, que a la novel·la s’exagera fins a l’asfíxia, ressona clarament amb moltes dinàmiques del nostre present. Ubach no fa pamflet, però admet que hi ha una pulsió de fons: “Part de la metàfora sobre les dones i de nosaltres com a números, també poso un sistema buròcrata exagerat i estricte… em va sortir molt visceral”.
També hi travessa una mirada feminista, tot i que sense voluntat doctrinal. “Quan escric no tinc intenció de fer tríptics però em surten detalls”, diu. A ‘Escafandre de vidre’, la metàfora del cos, del control i de la fragilitat imposada té molt a veure amb l’experiència femenina. El mateix títol ho suggereix. “Una escafandra de vidre, també com a dones”, apunta. És una imatge poderosa: protecció i vulnerabilitat alhora, transparència i captivitat. Que aquesta història hagi pres la forma d’una distopia no és gens casual. Ubach reconeix que la ciència-ficció ha estat sempre una part essencial del seu imaginari. “M’agrada, quan consumeixo narrativa, també sèries o pel·lícules, anar el més lluny possible d’aquí”. La seva formació com a antropòloga hi connecta de manera natural: “Soc antropòloga i m’agrada la cosa llunyana”. Des de molt jove llegia ciència-ficció, viatges en el temps, futurs possibles. “Amb 12, 13, 14 anys ja era ciència-ficció”.
Durant molt de temps, però, hi va haver un desencaix entre aquests gustos i la llengua en què escrivia. “Al no llegir tant en català, a l’hora d’escriure me’n vaig desvincular, era com si no lligués una cosa amb l’altra”. Amb aquesta novel·la, diu, ha fet “un retorn”. I aquest retorn no és només personal: s’inscriu també en un moment especialment fèrtil per al fantàstic en català. Ubach destaca que si bé anys enrere es publicava poca ciència-ficció en la nostra llengua, en l’última dècada el panorama ha canviat molt gràcies a noves editorials i a la consolidació d’un espai lector. Recorda, també, iniciatives pioneres com el Premi Manuel de Pedrolo, precisament a Mataró, com una baula important en aquest creixement.
La ciència-ficció, un gènere no menor
Per això reivindica el gènere amb convicció. “Molta gent la considera poc seriosa, la ciència-ficció, la imaginen com quelcom tòpic i no”. Al contrari: hi veu un camp immens per a l’exploració íntima, simbòlica i filosòfica. “Hi ha textos intimistes, coses metafòriques i sorprenents”. I sembla que els lectors li estan donant la raó. “Està agradant”, diu.
I ara que el somni de publicar ja no és somni sinó realitat, Ubach no pensa aturar-se. Té projectes al calaix —“coses al calaix en tinc unes quantes”— i continua escrivint de manera molt activa. Treballa per projectes, es mou entre idees, i tot indica que el fantàstic continuarà sent un dels seus territoris naturals. “Normalment tiro al fantàstic. Me n’hi vaig. En tinc ganes. Viatjar lluny”. Potser aquesta és la millor manera d’entendre el seu debut: com un retorn i una obertura alhora. El retorn a aquella nena que imaginava històries sense demanar permís. I l’obertura d’una nova etapa, en què aquella veu ha decidit finalment sortir del calaix i ocupar espai. En el fons, ‘Escafandre de vidre’ parla també d’això: de què passa quan algú, en un món que l’empeny a obeir, decideix escoltar el neguit i avançar cap a la fissura.
Les notícies més importants de Mataró i Maresme, al teu WhatsApp
- Rep les notícies destacades al teu mòbil i no et perdis cap novetat!
- Entra en aquest enllaç, fes clic a seguir i activa la campaneta