No té massa sentit anar en contra de la defensa del descans de les persones, la veritat. A ningú li passa pel cap que això sigui una bona idea. Bàsicament perquè dormir, i dormir bé, representen un d’aquells moments de plenitud absoluta que et reconcilien amb qualsevol daltabaix que t’hagi passat.
Però ho intentaré fer. No com un atac a la son, evidentment, però sí en defensa de la vida urbana. Perquè la ciutat, entre moltes altres coses, ha de ser un espai de descans, és clar, però no només això. No pot ser que, a partir d’aquesta veritat, es formalitzi una política i una construcció oficial monolítica que no accepti escletxes dins l’espai en què ens trobem. La ciutat, per definició, és un entorn molt més caòtic, imprevisible, ingovernable i conflictiu. Tota una sèrie d’adjectius que, per mi, són d’allò més atractius. La ciutat és, en definitiva, un espai de socialització que no sempre es pot controlar.
Les retallades en els horaris festius en el marc de la festa major, Les Santes, responen a una mirada i voluntat política de domesticar un entorn, la ciutat, que històricament sempre ha constituït un ecosistema on la raó i el caos entren en conflicte. I com que ja en són molts els que defensen una ciutat obeïble i obedient, doncs no crec que passi per res per voler-ho trencar una mica tot i generar una mica de conflicte. De fet, el conflicte té molt mala premsa, però sense ell mai hauríem avançat socialment.
Tornant a la festa i la reducció d’hores d’oci nocturn. M’enfada aquest tema, m’enfada fort. Suposo que cadascú té les seves dèries, i una de les meves és veure com les ciutats, en aquest cas Mataró, es converteixen en no-llocs. És a dir, la construcció d’espais que no existeixen, la simplificació identitària. Mataró, com a bon cadell metropolità, ha accedit al joc del model exemplaritzant que s’ha anat consolidant a Barcelona a les últimes dècades, el d’una ciutat que a poc a poc va desapareixent.
La festa és, en si mateixa, un element que identifica el lloc que habitem amb una manera d’entendre la vida. Sovint, aquesta identitat local és molt més universal del que ens pensem, inclús amb les mateixes pràctiques festives, però pel lloc, el moment i les persones que l’executen cada festa esdevé única. Per tant, defensar la festa és defensar la vitalitat del lloc on vivim. També defensar, d'alguna manera, el caos que en pugui sorgir. Sense ella, o amb una graduació menor d’ella, es desdibuixa i se simplifica la vida urbana del nostre entorn, es mimetitza i passa a ser molt més homogènia culturalment.
Suposo que hi haurà qui dirà que unes poques hores de menys en el calendari festiu no tenen massa importància. Que no n’hi ha per a tant. I sí, dins una lògica obeïble i obedient, és així. Des d’un punt de vista de ciutats de revista, no es pot fer cap objecció. Però com deia, cadascú té les seves dèries, i la de preservar la vida urbana, on l’oci dins un marc festiu tradicional i popular és cabdal, per mi és una d’elles. Ho és perquè la festa és una excepció a la regla. És un parèntesi al calendari, un moment que talla amb la normalitat i que trenca amb la normativitat dels dies. És el moment, a més, en què l’acció traspassa parets i se situa als carrers, coneguts en aquest món en el qual vivim com espai públic.
Normalment, i històricament, la festa ha mantingut una relació tensa entre allò oficial i el que esdevé popular. Entre allò normatiu i l’acció de la ciutadania, aquesta última cada cop més limitada. Un bon exemple és la revetlla de Sant Joan, en la que durant segles les fogueres populars han fet brillar la nit fins a l’albada. Una realitat que a poc a poc ha quedat escapçada per aquest monitoratge excessiu de l’acció popular. En aquest sentit, el problema no són unes hores de festa de més o de menys, com la concepció dels carrers com un lloc on hi han de passar coses. Coses que, històricament, no sempre han pogut controlar els poders de torn.
No dic que un ajuntament no hagi de planejar, organitzar i executar unes polítiques, ni de bon tros. No és això una defensa ultraliberal del dret individual, ans al contrari. Defenso, i penso fermament, que els ajuntaments haurien d’intervenir més i millor, però sempre entenent i concebent la festa i el carrer com un espai on l’energia ciutadana dona peu a sortir de la norma i obrir escletxes que, a la suma, no tenen gens d’interès mercantil o financer. En el que la finalitat sigui la mateixa reproducció de viure vivint, i no la consecució d’un oci com a producte. No pot ser que, en favor d’una suposada convivència ciutadana, desvestim elements que donen aquesta vitalitat urbana, la festa, mentre no donem eines perquè les persones que conformen aquesta vitalitat puguin continuar exercint el seu dret a la ciutat. Un dels casos més flagrants és el de l’oci nocturn, apartat de la ciutat i privatitzat per uns pocs. Pèrdues col·lectives i guanys individuals.
Tancant el tema de les hores de menys a la festa major. És plausible que un ajuntament accepti el discurs del descans dels seus ciutadans, és evident. Suposo que deu donar vots, no en sé ni m’interessa massa això. Però aquest discurs, aquesta veritat convertida en tòtem monolític, no deixa de ser una forma política per convertir els carrers en espais on no passi res. És una acció per expulsar la socialització de l’espai públic si no està reglamentada a través de la terrassa d’un bar o un concert amb aforament limitat. L’objectiu, per tant, és posar fi a allò atzarós que pot passar a la ciutat i controlar, fins a l’últim detall, la cara ingovernable, imprevisible, caòtica i conflictiva de la vida urbana. Una cara que, si desapareix, ens condemna a viure en un no-lloc.