La reacció incívica i certament violenta d’un grup de persones joves (molt joves, massa joves) a la resposta policial davant d’un intent d’ocupació il·legal al Barri Gran de Mataró ha posat novament al taulell de debat ciutadà posicionaments enfrontats sobre les causes i les conseqüències dels esdeveniments i els aldarulls.
Les persones que viuen al barri de Cerdanyola van experimentar en pròpia pell, durant uns dies, un ambient insegur, hostil i violent. El seu dret a la seguretat ciutadana, reconegut en el nostre ordenament jurídic com a element indispensable de garantia de la resta dels drets democràtics, va ser posat en dubte durant uns dies a causa d’accions explícitament violentes i incíviques.
Aquest és un fet innegable, i la ciutat ja ha demostrat a través de múltiples manifestacions públiques de representants polítics , referents, i entitats socials i veïnals que hi ha consens en el rebuig contundent a qualsevol manifestació incívica i violenta. Estem tots d’acord que la violència i l’incivisme no són la solució a cap conflicte i que conculca els nostres drets democràtics i de convivència més elementals.
Som, però, davant d’una manifestació d’incivisme i de violència gratuïta?
És casual que grups de joves (molt joves, massa joves) facin actes incívics i cremin contenidors?
Segurament, la majoria de nosaltres sabem quina és la resposta. A alguns no els suposarà cap conflicte ètic o moral d’acceptar que la resposta rau en la creixent desigualtat social, econòmica, cultural i educativa que viuen molts dels nostres veïns i veïnes, d’altres els costarà més arribar a aquesta conclusió, alguns pocs no podran acceptar mai el diagnòstic.
La realitat crua i complexa ens mostra un creixement inexorable de les desigualtats, de la pobresa, de les injustícies socials més evidents, de l’exclusió de moltes persones de l’estat de dret que hauria de garantir els seus drets més bàsics de ciutadania, començant pels de proximitat establerts a la Carta Europea dels Drets Humans a la ciutat i en el conjunt de les lleis que garanteixen l’estat democràtic i de dret.
De la mateixa manera que l’incivisme i els aldarulls al carrer són viscuts com un atac violent a la seguretat individual per part de la ciutadania, l’abandonament i l’exclusió, i la impossibilitat d’accedir a l’exercici dels drets més elementals de ciutadania, són percebuts com atacs a la dignitat per part de les persones i els col·lectius que en pateixen les conseqüències. Són, de fet, mostres crues i explicites de violència col·lectiva i institucional.[banner-AMP_5]
I si a aquesta violència causada per l’abandonament i l’exclusió hi sumem les reaccions xenòfobes i racistes alimentades per la por a la inseguretat i els discursos de l’extrema dreta feixista, el resultat és un entramat explosiu de posicions polaritzades, de recels, de mirades d’odi que es realimenten en un cercle pervers.
No hi ha una solució fàcil i senzilla per fer front a aquest cúmul de problemàtiques complexes, tampoc no hi ha una solució única. La complexitat no es pot abordar des de mirades simples. Els que afirmen que les persones migrades són la causa de tots els problemes i cal expulsar-les, s’equivoquen, i provoquen fractures socials que incrementen les desigualtats i les violències. Els qui proposen solucions simples com “la mà dura”, el punitivisme i l’acció policial com a resposta, estan mancats del coratge necessari per abordar de forma decidida, complexa i holística els problemes als que ens enfrontem.[banner-AMP_6]
Les solucions estan en la garantia de l’exercici de tots els drets de ciutadania, i en la consciència individual i col·lectiva dels nostres deures, començant pel deure de corresponsabilitzar-nos amb els afers públics i amb la governança democràtica de les nostres ciutats.
És més necessari que mai parlar, raonar, dialogar, debatre col·lectivament sobre la nostra realitat social, és necessari conèixer i reconèixer les realitats diverses amb les que convivim a les ciutats, hem de fer l’esforç d’escoltar les veus dels exclosos i entendre la complexitat de les seves vides i reconèixer les seves lluites com a lluites col·lectives que hem de compartir.[banner-AMP_7]
Hem d’exercir, amb responsabilitat i empatia vers les persones que pateixen les desigualtats i l’exclusió, el nostre dret de participació democràtica exigint als governants un conjunt d’accions i polítiques decidies, ordenades, estructurades i pensades per donar resposta a totes les situacions d’injustícia social i permetre l’accés de tota la ciutadania a l’exercici dels drets des del deure col·lectiu a la solidaritat.[banner-AMP_8]
El dret a la ciutat, el primer descrit a la Carta Europea dels Drets humans a la ciutat, estableix que “La ciutat és l’espai col·lectiu que pertany a tots els seus habitants que tenen dret a trobar-hi les condicions per a la seva realització política, social i ecològica, cosa que comporta assumir també deures de solidaritat”. [banner-AMP_9]
La mateixa carta proposa una extensa llista de drets de proximitat que les ciutats han de garantir: El dret als serveis públics i de protecció social, el dret a l’educació, al treball, a la cultura, a l’habitatge, a la salut, al medi ambient, el dret a un urbanisme harmoniós i sostenible, a la circulació i a la tranquil·litat, al lleure i a la policia de proximitat, entre d’altres.[banner-AMP_10]
I tots aquests drets de ciutadania han de ser “garantits per les autoritats municipals, sense cap discriminació per raó de color, edat, sexe o opció sexual, llengua, religió, opinió política, origen nacional o social o nivell d'ingressos”, com també estableix la carta. I l’instrument més elemental per garantir-los és el Dret i el Deure d’Empadronament, un metadret que obra la porta a tots els altres i que està constantment posat en qüestió a les nostres ciutats.[banner-AMP_11]
Només la solidaritat (corresponsabilització) i el reconeixement de la plena ciutadania (exercici dels drets i deures) de totes les persones que viuen a la ciutat podrà aturar les violències.
L’objectiu de les polítiques públiques, de la xarxa associativa de la ciutat i de tota la ciutadania ha de ser la lluita contra les desigualtats i l’exclusió, que és condició bàsica per la cohesió social i l’enfortiment del sentiment de pertinença a la comunitat de totes les persones que hi conviuen.[banner-AMP_12]
L’administració municipal, ha de treballar per assolir amplis consensos per implementar polítiques públiques de xoc per garantir la dignitat de tota la ciutadania i l’accés als drets educatius i culturals, a una sanitat universal i de qualitat. Ha de dissenyar i desenvolupar polítiques d’habitatge que no deixin a cap família al marge (al carrer o la pensió), i ha mantenir un diàleg constant amb el teixit associatiu de la ciutat, sobretot en moments de conflicte.[banner-AMP_13]
Les entitats i col·lectius organitzats de la ciutat s’han d’enfortir i han de tenir com a objectiu prioritari la intercooperació, la barreja, la interconnexió entre les realitats diverses de la ciutat, explorant noves expressions de cultura popular que ens defineixin en la nostra diversitat, compartint lluites socials per la millora dels nostres barris, essent exigents amb l’administració municipal i corresponsables en la resolució dels conflictes.[banner-AMP_14]
I cadascú de nosaltres individualment, hem d’exercir els nostres drets i deures i prendre consciència que no hi ha interès més noble que l’interès col·lectiu.
Sembla que ben aviat, finalment, coneixerem el nom de la persona que dirigirà la Defensoria de la Ciutadania de Mataró i que haurà d’assumir el repte, entre molts d’altres, de facilitar aquests diàlegs i espais de trobada entre els diferents agents de la ciutat i l’administració municipal. Necessitarà coratge, humilitat i molta capacitat d’empatia.[banner-AMP_15]