La gent molesta, això és un fet. I si la gent està al carrer, celebrant, gaudint, xalant i protestant - perquè no ens enganyem, tot això va junt -, encara més. Allò que ara en diem espai públic, amb aquesta mania de marcar una línia entre allò meu i teu, és un racó on cada cop caben menys peces, més petites i durant menys temps. És una dinàmica que ens ve de dalt i ens empenyen cap a baix i que, progressivament, ha anat calant a dins de tots els espais institucionals del nostre país. Una corrent de pensament que no seria possible sense els infal·libles marcs normatius i sermons d’Europa, aquest ens que regula què és civilització i què no.
Amb les recents notícies que han arribat de l’Ajuntament de Mataró, i a d’altres indrets del país, sembla que ja s’ha identificat el nou dard al qual aplicar-nos allò en què cal civilitzar-nos: el soroll i el dret al descans. Ningú discutirà el dret al descans, ni de la necessitat de repensar actes festius en pro d’una major inclusivitat. A la vegada, suposo que ningú tampoc discutirà el dret a tenir un espai on descansar, és a dir un habitatge. Però sembla que de prioritats va el tema. En definitiva, allò que fa soroll molesta, ja m’enteneu.
La festa, com a concepte ampli i d’aixopluc per mil i una expressions, és un enemic de primera línia de tot aquest remenat de discursos que reivindiquen de manera ferma i taxativa que cal un major control de què, qui, com, quan i on del que passa fora de les nostres quatre parets. De fet, és una lògica sense massa màgia o discursos amagats al darrere: com menys coses passin al carrer, menys conflictes s’hi esdevindran. I aquest és l’element clau de tot això, l’afany per evitar el soroll, o dit d’una altra manera, el conflicte. Allò tan perillós que pot succeir en el moment en què al carrer s’ajunten persones.
No es poden separar els substantius festa i conflicte, festa i revolta, inclús. Algunes de les grans revoltes en la història de Catalunya han sigut just en contextos de celebracions, moltes d’elles de caràcter religiós. Dos exemples en són la revolta dels segadors del 1640, enmig de les celebracions del Corpus Christi, que acabà amb l’assassinat del virrei; o les bullangues de Barcelona del 1835, que enmig de la festivitat de Sant Jaume es van succeir tot un seguit d’atacs a convents.
És més, la festa en si mateixa està pensada des d’un punt de vista en què el conflicte n’és un element més. L’ocupació del carrer - o espai públic, com preferiu - en els moments de la festa ja és una expressió simbòlica que crida a l’alteració de la normalitat, al conflicte envers el poder establert. Es fa evident, per la presència d’elements que no són els usuals, que està passant alguna cosa que desafia la normalitat. Però el conflicte és bo, el soroll del conflicte és estimulant i el conflicte, que no té per què voler dir agafar una falç l’any 1640 per acabar amb la vida del virrei, significa que la gent té ganes de fer-se escoltar, de fer-se valdre i reivindicar una posició forta dins el lloc on viuen.[banner-AMP_5]
Els entremesos d’època moderna que representaven l’infern, de manera sorollosa i ben visual, generaven un malestar en l’espai que ocupaven. Eren una confrontació, encara que fos teatral, amb les autoritats de l’època. Disputaven un discurs i demanaven prendre posició entre allò que dins les seves creences representava el bé o el mal. El Carnestoltes, moment de sàtira pública dels governants i de les convencions socials, envaïa la ciutat inclús substituint el borbó de torn per un monarca del poble que treia la faixa de qualsevol imposició. Sense parlar de Sant Joan, la festa per excel·lència de l’ocupació popular dels carrers on cremaven fogueres comunals que desafiaven a la foscor durant les poques hores que dura la nit.[banner-AMP_6]
La norma, doncs, no és la festa. La festa genera un conflicte perquè actua com a excepció, com a moment fixat en el calendari en què valen tota una sèrie de qüestions que no acceptaríem, i de fet no acceptem, la resta de dies de l’any. Com per exemple, el soroll. En un moment en el qual transformem de manera radical els comportaments dels nostres entorns de vida quotidiana, potser un dels que es veu més alterats és el soroll que es genera en el context festiu. Soroll de petards, soroll per espectacles, soroll per bandes musicals que circulen pel carrer, soroll de campanes. O potser dit d’una altra manera: els sons de la festa. Uns sons que identifiquen cada una de les accions que es desenvolupen al llarg del calendari festiu. No es vol narrar la mateixa experiència a la Processó del Silenci, amb un ambient nu de sons que esgarrifa, que a la Processó General. No té el mateix significat el terrabastall pirotècnic d’un 25 juliol a la nit, que la solemnitat dels trons del 27 de juliol amb la sortida del sol.[banner-AMP_7]
En contraposició, allò que no fa tant de soroll i que no genera tant de conflicte és la festa a dins de quatre parets. La festa que no passa al carrer, la que s’esdevé rere les portes d’una nau allunyada de l’espai que habitem. Això també és un ús simbòlic de l’espai, el silenci a la ciutat com a gran al·legoria. Promocionar només un tipus de festa desincentivant-ne una altra és una decisió política i una visió de societat. No invertir en el calendari festiu popular de la ciutat és abocar a un únic model de celebracions, aquelles que depenen d’un abonament i d’uns programadors musicals concrets i que promociona una paraula màgica pels polítics: el consum. Un model molt menys perillós a nivell institucional i en pro de la productivitat, és clar, però que no fomenta la comunitat, el gran valor de qualsevol celebració dins el calendari festiu d’una ciutat com Mataró.[banner-AMP_8]
En definitiva, cal una defensa de l’excepció, d’allò que ens explica com a poble amb tota la nostra diversitat i les actualitzacions dins les tradicions. Cal defensar el fet excepcional de la festa, dels seus sons, dels seus conflictes, que no tenen més objectiu que el de seguir trobant-nos en comunitat, esdevenint un contrapès a tot allò que ha de tenir un valor productiu.[banner-AMP_9]